Diuen que em prenc les coses massa a la valenta. Que sóc massa impacient i/o massa impulsiu. Penso que solo posar mesura en entendre el temps de reacció dels altres, i també en el seu temps d'assimilació i de viure. Penso que tinc estirabots, com qui més i qui menys en té.
No facis el que no vulguis per tu. Pensava que era una bona màxima.
En canvi, deixar-me anar lliurement sense pensar en els sentiments de ningú altre... encara em costa una mica. El paseante em diu en un comentari que "ens faràs tornar locus". No ho pensis pas. Aquest blog seguirà obert, perquè ja no sóc només en joan, en jota i el gatot; en culdolla ha nascut vell i més savi, més pausat. Més íntim encara que la versió íntima del gatot. I en serà, segurament, l'advocat del diable.
Però es tanca una etapa més. Ara, amb ganes d'al·legria. (sí, pere, jo també m'apunto a treure la ela geminada... quasi preferiria una ela germinada!)
Avui hem anat a una plaça màgica. Ja sabem com enganxar dos clips metàl·lics sense tocar-los.
Encara no sabem com fer la màgia de l'ànima. O sí. Però val més callar-la.
dijous, 7 de juliol del 2011
dimecres, 6 de juliol del 2011
esglai i no
Fa pocs minuts hem trobat que prop de les onze ja era una hora correcta per apagar la DS i anar a dormir. M'ha demanat si li llegia un tros de Peter Pan que fa dies que no ho feia. Estem al punt que els nens pensen que han matat Wendy perquè Campaneta de Coure els hi ha dit que era una amenaça. Arriba Peter i se'n adona que la fletxa no s'ha clavat. L'ha salvada el petò que ell li va regalar i que ella es va posar a la cadena al voltant del coll. L'escriptor aclareix que els nens diferencien la realitat de la ficció, però que per Peter tot és un continuum.
Sóc mig nen, sóc mig Peter i sóc mig Wendy. Potser també mig campaneta. Llavors, si el càlcul no falla, sóc un quart de cada. I quants quarts més? I quants mitjos?
Invento poc i, si ho faig, és inconscientment. Pateixo telepaties no desitjades i, de vegades, puc controlar els esdeveniments dels somnis. M'enamora la llengua però no sóc prou constant ni prou pacient per cuidar-la. Em preocupa la comunicació i no sé trobar-hi canals.
Tinc oportunitat de tornar a matricular-me. I ja sé que no tornaré a fer-ho en enginyeria informàtica. Potser... provaré alguna cosa relacionada amb la biologia. Microbiologia va ser la única assignatura de veterinària que em va apassionar.
Sóc mig nen, sóc mig Peter i sóc mig Wendy. Potser també mig campaneta. Llavors, si el càlcul no falla, sóc un quart de cada. I quants quarts més? I quants mitjos?
Invento poc i, si ho faig, és inconscientment. Pateixo telepaties no desitjades i, de vegades, puc controlar els esdeveniments dels somnis. M'enamora la llengua però no sóc prou constant ni prou pacient per cuidar-la. Em preocupa la comunicació i no sé trobar-hi canals.
Tinc oportunitat de tornar a matricular-me. I ja sé que no tornaré a fer-ho en enginyeria informàtica. Potser... provaré alguna cosa relacionada amb la biologia. Microbiologia va ser la única assignatura de veterinària que em va apassionar.
lluna mora
Ahir quan tornàvem a casa després del cinema, del cotxe estan, ens miràvem la lluna.
-"Sembla un somriure amb el cap girat..."
-"com un somriure de gat..."
-"com una lluna mora"
llun amora, llu namora, llunam ora...
Avui, després de dinar, m'estiro al sofà amb intenció de fer migdiada. He agafat, però un llibret, Contes fora recull, de Pedrolo.
Elements d'una desfeta m'ha enganxat. Perquè els personatges viuen una separació incomunicada, sense saber-ne l'origen. Després -després de 18 anys- ell pot saber de primera mà tota la història i pren una decisió. En alguns moments, Pedrolo escriu paràgrafs llargs sense puntuació com a mi m'ha passat alguna vegada. I en un altre moment diu:
"Fem la volta a la plaça que vint anys enrera anomenàvem del Turó Park i on ara han retallat la vorera central, a l'entorn de la qual, sobre les pedres, hi ha tot de fletxes vermelles que assenyalen la direcció."
Hauré de preguntar al paseante si encara les fletxes assenyalen alguna direcció. Tot i que irònic com és, segur que em diu que assenyalen a la dreta. Encara que siguin vermelles.
-"Sembla un somriure amb el cap girat..."
-"com un somriure de gat..."
-"com una lluna mora"
llun amora, llu namora, llunam ora...
Avui, després de dinar, m'estiro al sofà amb intenció de fer migdiada. He agafat, però un llibret, Contes fora recull, de Pedrolo.
Elements d'una desfeta m'ha enganxat. Perquè els personatges viuen una separació incomunicada, sense saber-ne l'origen. Després -després de 18 anys- ell pot saber de primera mà tota la història i pren una decisió. En alguns moments, Pedrolo escriu paràgrafs llargs sense puntuació com a mi m'ha passat alguna vegada. I en un altre moment diu:
"Fem la volta a la plaça que vint anys enrera anomenàvem del Turó Park i on ara han retallat la vorera central, a l'entorn de la qual, sobre les pedres, hi ha tot de fletxes vermelles que assenyalen la direcció."
Hauré de preguntar al paseante si encara les fletxes assenyalen alguna direcció. Tot i que irònic com és, segur que em diu que assenyalen a la dreta. Encara que siguin vermelles.
observo
i no em sap greu; em sento alleugerit de què no em faci mal.
Potser és que ja estic curat? Potser és que ja estic cuirassat.
O és que ja m'és igual perquè no té importància.
:)
Potser és que ja estic curat? Potser és que ja estic cuirassat.
O és que ja m'és igual perquè no té importància.
:)
dimarts, 5 de juliol del 2011
cinema: 2 per 13 neurus
Quan hem entrat la sala era buida: tota per nosaltres dos. A dos quarts de vuit ha començat. Dues hores senceres d'acció i història lligada. A moments me'n anava al dia de l'estrena mundial de la darrera part de Matrix, poques hores abans de la fi de campanya d'unes eleccions municipals. Darreres sensacions compartides i sensacions de finals immediats i irreversibles. A estones he tornat a avui i em tombava de tant en tant per saber si veia cara de por o de malestar al costat.
En sortir m'ha comentat força coses. M'ha sorprès que recordés haver vist el negre jove que apareix cap al final "...a 5 pelis diferents. Deu ser molt bon actor".
Arribem a les 10 tocades a casa. Sopem. Demà a primera hora, cura ambulatòria. Després, mercat a buscar verdures i fruites. I a deixar-nos sorprendre per la vida.
de fer
Em diu una amiga que està atabalada perquè encara no sap què faran per vacances. Necessitat de fer. D'anar. De distreure's?
Estem fent poques coses aquesta setmana. La lesió del menut no ha estat tant greu però encara no es pot banyar. Costa que la carn es regeneri a la ferida quan se n'ha perdut prou. Tampoc està per caminar massa estona i ahir no vam anar als jardins dels alemanys perquè no són de fàcil accés.
M'al·lucina la presentació que fa d'ell mateix -treball d'estiu- per entregar al seu tutor del proper curs a primer d'ESO: sona a "algú que treu notables i excel·lents, que ha estat delegat de curs diversos cursos i que el que menys li agrada és l'escola..."
En parlem i en parlarem més dies. Temps de canvis.
Jo també em plantejo els meus. Prendre'm seriosament i per tant, lúdica, on aniré a viure i com d'aquí un any i mig i la vida que hi faré. És un projecte. Fins ara no n'hi havia cap. I construir un projecte pot portar molta feina. Segurament deixaré que el gat porti la iniciativa.
Estem fent poques coses aquesta setmana. La lesió del menut no ha estat tant greu però encara no es pot banyar. Costa que la carn es regeneri a la ferida quan se n'ha perdut prou. Tampoc està per caminar massa estona i ahir no vam anar als jardins dels alemanys perquè no són de fàcil accés.
M'al·lucina la presentació que fa d'ell mateix -treball d'estiu- per entregar al seu tutor del proper curs a primer d'ESO: sona a "algú que treu notables i excel·lents, que ha estat delegat de curs diversos cursos i que el que menys li agrada és l'escola..."
En parlem i en parlarem més dies. Temps de canvis.
Jo també em plantejo els meus. Prendre'm seriosament i per tant, lúdica, on aniré a viure i com d'aquí un any i mig i la vida que hi faré. És un projecte. Fins ara no n'hi havia cap. I construir un projecte pot portar molta feina. Segurament deixaré que el gat porti la iniciativa.
dilluns, 4 de juliol del 2011
voler no és poder
Voldria tornar a estar enamorat. Però no n'estic. Voldria no necessitar, però necessito. Voldria saber fer parèntesis, i no en sé.
Sé que es poden adormir sentiments sense estridències. Sense massa estridències. Sé que es pot enganyar el cervell. Sé que puc fer més suau l'absència. Sé que puc fer no absències.
Nervis que s'assequen.
Segueixes en el teu "vivosinvivirenmi", em deia una? Sí. Tot és molt més simple.
Sé que es poden adormir sentiments sense estridències. Sense massa estridències. Sé que es pot enganyar el cervell. Sé que puc fer més suau l'absència. Sé que puc fer no absències.
Nervis que s'assequen.
Segueixes en el teu "vivosinvivirenmi", em deia una? Sí. Tot és molt més simple.
diumenge, 3 de juliol del 2011
vacances 1/11
Els dies que he fet da vacances des que va començar l'any han estat més per disposició de l'estat d'ànim que per la realitat de tenir dies pagats i sense obligació d'anar a la feina.
En un altre moment hauria pensat que havia començat les minivacances divendres passat. Però de fet les començo demà. Seran minivacances a mitges perquè no hi serem tots. Encara no sé què farem. Tenim feina a casa i també temps per sortir de casa.
Ahir vaig arreglar per tercera vegada una canonada que perdia. Sembla que aquest cop ho he fet bé. Demà aniré al oftalmòleg. Uns episodis que es repeteixen en el temps però sense una cronologia exacta i sense cap motiu aparent em porten a una consulta de la qual no espero gran cosa.
Necessito una migdiada que fa dies que no faig. Després miraré entre el munt d'activitats gratuïtes quines poden ser atractives per un petit diable. Les consensuarem. Perquè la txalaparta tastada via youtube va ser que no. Tota una sorpresa venint d'algú que s'apunta a tot.
Ens fem expectatives del que agrada a un altre des de la nostra pròpia percepció. Sovint equivocada.
Aquesta nit un oracle estrany ha contestat preguntes. Ara sé que qui no em vol fer mal no respondrà altres qüestions. També sé que hi ha dosi de deixadesa i d'anar fent. No em sap greu. Ja he trobat la meva tranquil·litat. I el meu camí de tornada.
En un altre moment hauria pensat que havia començat les minivacances divendres passat. Però de fet les començo demà. Seran minivacances a mitges perquè no hi serem tots. Encara no sé què farem. Tenim feina a casa i també temps per sortir de casa.
Ahir vaig arreglar per tercera vegada una canonada que perdia. Sembla que aquest cop ho he fet bé. Demà aniré al oftalmòleg. Uns episodis que es repeteixen en el temps però sense una cronologia exacta i sense cap motiu aparent em porten a una consulta de la qual no espero gran cosa.
Necessito una migdiada que fa dies que no faig. Després miraré entre el munt d'activitats gratuïtes quines poden ser atractives per un petit diable. Les consensuarem. Perquè la txalaparta tastada via youtube va ser que no. Tota una sorpresa venint d'algú que s'apunta a tot.
Ens fem expectatives del que agrada a un altre des de la nostra pròpia percepció. Sovint equivocada.
Aquesta nit un oracle estrany ha contestat preguntes. Ara sé que qui no em vol fer mal no respondrà altres qüestions. També sé que hi ha dosi de deixadesa i d'anar fent. No em sap greu. Ja he trobat la meva tranquil·litat. I el meu camí de tornada.
dissabte, 2 de juliol del 2011
la vida fàcil
Ningú no va dir que ho seria.
Alguns i algunes hi tenim complicacions afegides. Circumstàncies que la fan una mica més complicada. Triades o no. Això és excusa perquè no siguem iguals? Això és excusa perquè ens poguem sentir diferents?
Tothom se sent com se sent en cada moment i en cada situació. Però cap de nosaltres, dels raros, no podem renunciar a ser responsables dels nostres actes i de les nostres omissions. Pot semblar fàcil -i fer així la vida més fàcil- pensar que no estem obligats a més perquè ja prou problema tenim.
És fàcil repenjar-se en l'excusa. Per no afrontar cap realitat.
Però em sembla que no hauria de ser així. I no voler, poder o saber reconèixer-ho és només una manera d'allargar el temps podrit. No hi ha pressa. Però tampoc hi ha pausa. Tots, fins i tot els que es pensen normals, som discapacitats en algun aspecte o arribarem a ser-ho amb els anys. No s'hi val viure només amb somriures. I en fer fe de vida de lo bones persones que som perquè no fem mal, conscientment, a ningú. Ni tampoc s'hi val, només, en dedicar part del temps a voler ser bones persones i a tenir pensaments positius.
No som coherents. I jo el primer. Però posats a lapidar, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.
Si encara queda algú, que es pensa lliure de culpa.
reflexions
Mentres els vídeos fan el seu llarg camí de la càmera i el mòbil cap al conversor i després cap a l'editor, em paro a mirar-me. És un recurs que he usat aquests darrers dies: mirar-me des de fora per comprovar si em puc entendre, si algú em pot entendre. Entre altres coses, m'ha servit per posar a prova dos cops l'EPS del cotxe. I sí, funciona. L'EPS.
Podem no agradar a tothom. Podem no agradar a ningú. Sempre agradem ni que sigui una mica o en algun moment a algú. Fins i tot en algun moment a nosaltres mateixos. Ara no m'agrado. I no faig res per canviar-ho. Faig, o no faig, per allunyar-me de tot. Avui m'ho puc permetre i demà també.
Fuig! fuig! oblida aquest paio que res té de bo.
M'agradava més el gatot. Ara que torno a estar sol potser hauré de tornar a on era. D'on no he marxat mai.
Podem no agradar a tothom. Podem no agradar a ningú. Sempre agradem ni que sigui una mica o en algun moment a algú. Fins i tot en algun moment a nosaltres mateixos. Ara no m'agrado. I no faig res per canviar-ho. Faig, o no faig, per allunyar-me de tot. Avui m'ho puc permetre i demà també.
Fuig! fuig! oblida aquest paio que res té de bo.
M'agradava més el gatot. Ara que torno a estar sol potser hauré de tornar a on era. D'on no he marxat mai.
tas tet
Hem arribat de clar, encara. La llúdriga mamelluda ha arribat més tard.
Poc a poc ens hem vestit i s'ha enfosquit el dia.
Tot a punt. La torxa mana.
Hem acompanyat la torxa. Al llindar del terreny de foc. Prou a prop per sentir trempar els tambors. Per deixar-nos cremar -poc i suficient- per les carretilles. Per passar por sense passar-ne. Per somriure amb els xiulets i aclucar els ulls amb els trons.
Hem ballat la dansa màgica del so del foc. Mans a les espatlles i seguint el ritme d'uns hereus que encara no saben que ho són i que ja són també veteranus.
Sant Joan al juliol. Emoció de foc que crema i que no. Estrena de samarreta cremada. Passar-ho bé. Tots tres.
Poc a poc ens hem vestit i s'ha enfosquit el dia.
Tot a punt. La torxa mana.
Hem acompanyat la torxa. Al llindar del terreny de foc. Prou a prop per sentir trempar els tambors. Per deixar-nos cremar -poc i suficient- per les carretilles. Per passar por sense passar-ne. Per somriure amb els xiulets i aclucar els ulls amb els trons.
Hem ballat la dansa màgica del so del foc. Mans a les espatlles i seguint el ritme d'uns hereus que encara no saben que ho són i que ja són també veteranus.
Sant Joan al juliol. Emoció de foc que crema i que no. Estrena de samarreta cremada. Passar-ho bé. Tots tres.
divendres, 1 de juliol del 2011
ara va de bo
Queden menys de tres hores per començar a vestir. I quan es faci fosc, esclataran espurnes, trons i carretilles. Emmudirà el bestiar i saltarem, ballant, la festa de foc, pólvora i tambors.
Veïns, tanqueu finestres! que no us volem calar foc.
Sol, en mig de tots, seguiré a pas de cargol.
Veïns, tanqueu finestres! que no us volem calar foc.
Sol, en mig de tots, seguiré a pas de cargol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)