a les palpentes

Faig creu i ralla.


Vaig estar massa temps pensant que sí, que allò que vaig imaginar era real. Massa temps.



Ningú no pot perllongar indefinidament una il·lusió. Si ho fa, torna boig.

Jo, jo, tant poca coseta...

saber cada minut l'espera d'un altre només esperant que sonés el telèfon... només esperant veure un missatge o una foto a destemps. I entendre, silenci rere silenci, que l'espera és estèril. Esperar allò que mai no hi serà, trista pèrdua d'anhels. Poca coseta que en poca coseta es conformava. Absurda vida perduda en nostàlgies de no res.


És boja la confiança. És absurda la pròpia esperança. Si et despulles de tot... si et deixes anar així com ets, et glaces.




No ho vols. I fas creu i ralla.