a la valenta

Diuen que em prenc les coses massa a la valenta. Que sóc massa impacient i/o massa impulsiu. Penso que solo posar mesura en entendre el temps de reacció dels altres, i també en el seu temps d'assimilació i de viure. Penso que tinc estirabots, com qui més i qui menys en té.

No facis el que no vulguis per tu. Pensava que era una bona màxima.

En canvi, deixar-me anar lliurement sense pensar en els sentiments de ningú altre... encara em costa una mica. El paseante em diu en un comentari que "ens faràs tornar locus".  No ho pensis pas. Aquest blog seguirà obert, perquè ja no sóc només en joan, en jota i el gatot; en culdolla ha nascut vell i més savi, més pausat. Més íntim encara que la versió íntima del gatot. I en serà, segurament, l'advocat del diable.


Però es tanca una etapa més. Ara, amb ganes d'al·legria. (sí, pere, jo també m'apunto a treure la ela geminada... quasi preferiria una ela germinada!)


Avui hem anat a una plaça màgica. Ja sabem com enganxar dos clips metàl·lics sense tocar-los.

Encara no sabem com fer la màgia de l'ànima. O sí. Però val més callar-la.

girl

esglai i no

Fa pocs minuts hem trobat que prop de les onze ja era una hora correcta per apagar la DS i anar a dormir. M'ha demanat si li llegia un tros de Peter Pan que fa dies que no ho feia. Estem al punt que els nens pensen que han matat Wendy perquè Campaneta de Coure els hi ha dit que era una amenaça. Arriba Peter i se'n adona que la fletxa no s'ha clavat. L'ha salvada el petò que ell li va regalar i que ella es va posar a la cadena al voltant del coll. L'escriptor aclareix que els nens diferencien la realitat de la ficció, però que per Peter tot és un continuum.

Sóc mig nen, sóc mig Peter i sóc mig Wendy. Potser també mig campaneta. Llavors, si el càlcul no falla, sóc un quart de cada. I quants quarts més? I quants mitjos?

Invento poc i, si ho faig, és inconscientment. Pateixo telepaties no desitjades i, de vegades, puc controlar els esdeveniments dels somnis. M'enamora la llengua però no sóc prou constant ni prou pacient per cuidar-la. Em preocupa la comunicació i no sé trobar-hi canals.

Tinc oportunitat de tornar a matricular-me. I ja sé que no tornaré a fer-ho en enginyeria informàtica. Potser... provaré alguna cosa relacionada amb la biologia. Microbiologia va ser la única assignatura de veterinària que em va apassionar.

lluna mora

Ahir quan tornàvem a casa després del cinema, del cotxe estan, ens miràvem la lluna.

-"Sembla un somriure amb el cap girat..."
-"com un somriure de gat..."
-"com una lluna mora"

llun amora, llu namora, llunam ora...



Avui, després de dinar, m'estiro al sofà amb intenció de fer migdiada. He agafat, però un llibret, Contes fora recull, de Pedrolo.

Elements d'una desfeta m'ha enganxat. Perquè els personatges viuen una separació incomunicada, sense saber-ne l'origen. Després -després de 18 anys- ell pot saber de primera mà tota la història i pren una decisió. En alguns moments, Pedrolo escriu paràgrafs llargs sense puntuació com a mi m'ha passat alguna vegada. I en un altre moment diu:

"Fem la volta a la plaça que vint anys enrera anomenàvem del Turó Park i on ara han retallat la vorera central, a l'entorn de la qual, sobre les pedres, hi ha tot de fletxes vermelles que assenyalen la direcció."

Hauré de preguntar al paseante si encara les fletxes assenyalen alguna direcció. Tot i que irònic com és, segur que em diu que assenyalen a la dreta. Encara que siguin vermelles.

observo

i no em sap greu; em sento alleugerit de què no em faci mal.

Potser és que ja estic curat? Potser és que ja estic cuirassat.

O és que ja m'és igual perquè no té importància.

:)

cinema: 2 per 13 neurus

Quan hem entrat la sala era buida: tota per nosaltres dos. A dos quarts de vuit ha començat. Dues hores senceres d'acció i història lligada. A moments me'n anava al dia de l'estrena mundial de la darrera part de Matrix, poques hores abans de la fi de campanya d'unes eleccions municipals. Darreres sensacions compartides i sensacions de finals immediats i irreversibles. A estones he tornat a avui i em tombava de tant en tant per saber si veia cara de por o de malestar al costat.

En sortir m'ha comentat força coses. M'ha sorprès que recordés haver vist el negre jove que apareix cap al final "...a 5 pelis diferents. Deu ser molt bon actor".

Arribem a les 10 tocades a casa. Sopem. Demà a primera hora, cura ambulatòria. Després, mercat a buscar verdures i fruites. I a deixar-nos sorprendre per la vida.

de fer

Em diu una amiga que està atabalada perquè encara no sap què faran per vacances. Necessitat de fer. D'anar. De distreure's?

Estem fent poques coses aquesta setmana. La lesió del menut no ha estat tant greu però encara no es pot banyar. Costa que la carn es regeneri a la ferida quan se n'ha perdut prou. Tampoc està per caminar massa estona i ahir no vam anar als jardins dels alemanys perquè no són de fàcil accés.

M'al·lucina la presentació que fa d'ell mateix -treball d'estiu- per entregar al seu tutor del proper curs a primer d'ESO: sona a "algú que treu notables i excel·lents, que ha estat delegat de curs diversos cursos i que el que menys li agrada és l'escola..."

En parlem i en parlarem més dies. Temps de canvis.

Jo també em plantejo els meus. Prendre'm seriosament i per tant, lúdica, on aniré a viure i com d'aquí un any i mig i la vida que hi faré. És un projecte. Fins ara no n'hi havia cap. I construir un projecte pot portar molta feina. Segurament deixaré que el gat porti la iniciativa. 

voler no és poder

Voldria tornar a estar enamorat. Però no n'estic. Voldria no necessitar, però necessito. Voldria saber fer parèntesis, i no en sé.

Sé que es poden adormir sentiments sense estridències. Sense massa estridències. Sé que es pot enganyar el cervell. Sé que puc fer més suau l'absència. Sé que puc fer no absències.

Nervis que s'assequen.

Segueixes en el teu "vivosinvivirenmi", em deia una? Sí. Tot és molt més simple.

vacances 1/11

Els dies que he fet da vacances des que va començar l'any han estat més per disposició de l'estat d'ànim que per la realitat de tenir dies pagats i sense obligació d'anar a la feina.

En un altre moment hauria pensat que havia començat les minivacances divendres passat. Però de fet les començo demà. Seran minivacances a mitges perquè no hi serem tots. Encara no sé què farem. Tenim feina a casa i també temps per sortir de casa.

Ahir vaig arreglar per tercera vegada una canonada que perdia. Sembla que aquest cop ho he fet bé. Demà aniré al oftalmòleg. Uns episodis que es repeteixen en el temps però sense una cronologia exacta i sense cap motiu aparent em porten a una consulta de la qual no espero gran cosa.

Necessito una migdiada que fa dies que no faig. Després miraré entre el munt d'activitats gratuïtes quines poden ser atractives per un petit diable. Les consensuarem. Perquè la txalaparta tastada via youtube va ser que no. Tota una sorpresa venint d'algú que s'apunta a tot.

Ens fem expectatives del que agrada a un altre des de la nostra pròpia percepció. Sovint equivocada.

Aquesta nit un oracle estrany ha contestat preguntes. Ara sé que qui no em vol fer mal no respondrà altres qüestions. També sé que hi ha dosi de deixadesa i d'anar fent. No em sap greu. Ja he trobat la meva tranquil·litat. I el meu camí de tornada.

la vida fàcil

Ningú no va dir que ho seria.

Alguns i algunes hi tenim complicacions afegides. Circumstàncies que la fan una mica més complicada. Triades o no. Això és excusa perquè no siguem iguals? Això és excusa perquè ens poguem sentir diferents?

Tothom se sent com se sent en cada moment i en cada situació. Però cap de nosaltres, dels raros, no podem renunciar a ser responsables dels nostres actes i de les nostres omissions. Pot semblar fàcil -i fer així la vida més fàcil- pensar que no estem obligats a més perquè ja prou problema tenim.

És fàcil repenjar-se en l'excusa. Per no afrontar cap realitat.

Però em sembla que no hauria de ser així. I no voler, poder o saber reconèixer-ho és només una manera d'allargar el temps podrit. No hi ha pressa. Però tampoc hi ha pausa. Tots, fins i tot els que es pensen normals, som discapacitats en algun aspecte o arribarem a ser-ho amb els anys. No s'hi val viure només amb somriures. I en fer fe de vida de lo bones persones que som perquè no fem mal, conscientment, a ningú. Ni tampoc s'hi val, només, en dedicar part del temps a voler ser bones persones i a tenir pensaments positius.

No som coherents. I jo el primer. Però posats a lapidar, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.

Si encara queda algú, que es pensa lliure de culpa.

correfoc infantil 2011

Vam suar... :)

reflexions

Mentres els vídeos fan el seu llarg camí de la càmera i el mòbil cap al conversor i després cap a l'editor, em paro a mirar-me. És un recurs que he usat aquests darrers dies: mirar-me des de fora per comprovar si em puc entendre, si algú em pot entendre. Entre altres coses, m'ha servit per posar a prova dos cops l'EPS del cotxe. I sí, funciona. L'EPS.

Podem no agradar a tothom. Podem no agradar a ningú. Sempre agradem ni que sigui una mica o en algun moment a algú. Fins i tot en algun moment a nosaltres mateixos. Ara no m'agrado. I no faig res per canviar-ho. Faig, o no faig, per allunyar-me de tot. Avui m'ho puc permetre i demà també.

Fuig! fuig! oblida aquest paio que res té de bo.

M'agradava més el gatot. Ara que torno a estar sol potser hauré de tornar a on era. D'on no he marxat mai.

tas tet

Hem arribat de clar, encara. La llúdriga mamelluda ha arribat més tard.

Poc a poc ens hem vestit i s'ha enfosquit el dia.

Tot a punt. La torxa mana.

Hem acompanyat la torxa. Al llindar del terreny de foc. Prou a prop per sentir trempar els tambors. Per deixar-nos cremar -poc i suficient- per les carretilles. Per passar por sense passar-ne. Per somriure amb els xiulets i aclucar els ulls amb els trons.


Hem ballat la dansa màgica del so del foc. Mans a les espatlles i seguint el ritme d'uns hereus que encara no saben que ho són i que ja són també veteranus.


Sant Joan al juliol. Emoció de foc que crema i que no. Estrena de samarreta cremada. Passar-ho bé. Tots tres.

ara va de bo

Queden menys de tres hores per començar a vestir. I quan es faci fosc, esclataran espurnes, trons i carretilles. Emmudirà el bestiar i saltarem, ballant, la festa de foc, pólvora i tambors.

Veïns, tanqueu finestres! que no us volem calar foc.

Sol, en mig de tots, seguiré a pas de cargol.

la mateixa estaca, però no hi fa res

llegeixo sempre -o sovint, que sempre és massa temps- aquell desanim de què res no podem fer o de què res no sabem fer...

Fa 40 anys hi havia un dictador i era "fàcil" saber qui era l'estaca. Ara, l'estaca no és personalitzable. És un sistema econòmic que té molt de poder. I que no el vol perdre. Els governs han de "negociar" amb els bancs i institucions financeres?

No són els mateixos governs que es vanen de tenir mar dura amb els terroristes? I quina ma dura tenen amb aquests terroristes econòmics?

No. Amb aquests hi negocien...

I els hi acaben donant les gràcies, o els hi acabaran donant i pagant, per "salvar" estabilitat i progrés. Algú acceptaria que qualsevol govern financés ETA o ALQUAIDA per evitar que seguissin creant terror?  Perquè s'accepta, doncs, la pressió de bancs i financeres - que han estat els que han creat el crak del sistema capitalista- per mantenir-ho tot igual o pitjor?

Raons d'estat? una merda...!

Ara la dictadura és la del capital. Ets allò que vals. I la majoria de nosaltres no valem res. Perquè només som persones.

Fa 40 anys cantàvem fluixet la cançó... sense saber cap on aniríem. Ara, cal recordar-la. És igual que hi hagi líders o no. Cal recordar a qui tenim a prop, que no volem seguir sent esclaus. Que no tot s'hi val. Que som persones. I que es fotin els diners i els deutes pel cul. Ben endins.

manca d'habilitats

Conversar pot portar a entendre o a conèixer comportaments no imaginats en l'interlocutor.

Jo era un pare inexistent. Ell era un tutor a qui li suposava professionalitat. L'entrevista estava programada per quinze minuts. Es va disculpar per rebre'm amb tres quarts d'hora de retard. I hi vam estar una hora ben bona.

Conversar i escoltar amb un punt comú d'interès. Descobrir moments perduts i no prou explicitats. Ni explicats. Per ambdues parts.

L'any que ve tornarà a ser-ne tutor. Vam acordar estar en contacte presencial i no. Som conscients que cal buscar estratègies que facin més fàcil l'aprenentatge. Que el facin més interessant i creïble.

Vaig sortir prou content de pensar que algú està d'acord en fer tasca comuna.

Però avui estic molt cansat. I amb ganes de res. Potser tampoc hi vaig ser el dia que van explicar les habilitats que calen per viure.

cremar

Aquesta setmana no tinc els menuts. Un d'ells tornarà diumenge i farem setmana de minivacances. Abans, ens retrobarem per cremar el barri vell de Salt.

El més menut ja és tot un veteranu! Serà el quart any que surt a cremar. Una jova promesa per calar foc al que calgui...

Diumenge vam anar a l'assaig. Curset de formació pels nous i refrescar conceptes pels repetidors. Tots tres vam aprendre coses.

Tinc ganes de sentir els tambors. De vibrar amb l'espetec de trons i la xiuladissa del foc. De veure les cares d'al·legria d'acabar un trajecte que es fa en cinc minuts després d'una hora saltant i cremant. Tinc ganes de quedar-me, aquest any sí, a ballar el fi de festa. O a mirar com el ballen.

Divendres esteu convidats i convidades...

el de la cama trencada ballarà el foc com el sap ballar.

imaginaris

Ahir i avui, a la feina, m'ha tocat fer la feina de dues i la meva. I encara durarà tota la setmana. No em queixo: faig la feina de tres pel preu d'un i fins on arribo. Una d'aquestes tasques em porten a agafar un vehicle i fer trajectes relativament breus. Me n'he adonat que, com m'habia passat en feines anteriors, quan tinc ocupacions mecàniques se me'n va l'olla, poso el pilot automàtic i em descobreixo a mi mateix -com vist des de fora- fent posts, o escrivint emails, o mantenint converses...

No. Ja no canto ni xiulo. M'ha abandonat la música? No ho sé i no em preocupa gaire. Si vol, ja tornarà.

Avui feia molta calor. He fet una primera sortida abans de les 10. El centre de Girona, el meu destí, era un bullidor de gent -turistes d'aquí i d'allí- abillats per les circumstàncies. Pensava en un correu que no escriuré. Ho veia claríssim. I m'anava perdent en les cuixes i les panxes, en la constatació de com de moda s'han posat els pantalons curts, curtíssims. I tenia cada cop més clar el correu. I anava pensant en les ganes d'escriure'l i en la poca necessitat que qui l'hauria rebut tenia d'aquelles paraules. I anava entenent que els silencis poden ser desinterès, però també poden ser protecció, i també poden ser necessitat de tranquil·litat. I aquell email tant ben trenat... s'ha anat desfent pensant que tot i que l'havia pensat sense pensar en mi, no calia okupar cap espai que ara no vol ser ocupat.

Avui feia molta calor. M'he llevat tard perquè el vibrador no m'ha despertat. O ho ha fet i l'he aturat. He tingut un somni eròtic amb una parella italiana i la noia, que tenia un nom llarguíssim i que ara no recordo, tenia uns peus deliciosos. He dormit molt poc i m'han dit que quina cara portava. Vivia encara en mig d'aquell somni quan a la feina en obrir el correu he descobert que havia estat protagonista d'un altre: clar...! com no habia d'estar cansat si era a dos llocs alhora!!!

Encara m'han parlat d'ecoaldees. I de projectes i de ganes. De trasbalsaments emocionals. De dormir i no follar. I de no dormir per no follar. I m'han parlat de feina, clar. Com si l'últim mono hagués de parlar. I l'últim mono ha donat parer en allò que li pregunten. I segueix conscient de ser l'últim mono. Fent fins on arriba. Posant el pilot automàtic quan toca. Tornant a ser el pendó que no ha deixat mai de ser. Assumint que les culpes són sempre pròpies quan som responsables i conscients dels nostres actes i de les nostres omissions. I que no cal que ningú ens ho digui o ens ho retregui. En algun moment, tots hi pensem.

El dia s'ha fet llarg però ha passat de pressa. Serà perquè ja s'està escurçant.

Encara, a darrera hora, he trobat una caixera que m'ha donat un punt d'il·lusió. Coincidències?  No ho sé.

Només sé que encara fa molta calor. I em deixo portar...

necessito àcid

l'acidesa d'avui: carxofes

A moments, en alguns moments més propers o més llunys, recordo haver tingut la sensació de necessitar dolç: no hauria donat l'abast de xocolates, melmelades, ensucrats, cabells d'àngel, cremes i sucres cremats.

En altres moments he sentit també necessitat de salats: embotits i curats, fruita seca fregida i salada, patates de bossa, connes, greixons, i anxoves i fumats.

Ara, que porto una temporada prou llarga de mesurar la no necessitat, de negar-la, de saber que no necessito necessitar, he recordat que en algun moment vaig voler necessitar el que era àcid. M'hi he tombat sense pensar que mai n'havia fugit. Però no hi havia pensat.

Torno a l'àcid per tornar a saber-lo. Per no militar-hi. Però perquè em deixi la seva empremta. I per a no desitjar-lo un altre temps d'espera. Si torna.

50% d'àcid làctic, 50% d'àcid salicílic... crema, crema... aguanto i deixa rastres blancs de pell i combat. Ja van tres dosis i les trobo plaents després del dolor.

81,5% d'àcid fosfòric... també crema. I blaveja.

Si el trobo, no sabré el percentatge d'àcid lisèrgic. Tinc ganes de tornar a fer un tripi. Quan fa que no viatjo? 20 anys? 15...?

Estic segur que m'aniria bé. És un bon moment per indagar-me i contemplar-me. Ja conec la sortida, el camí i les arribades. Sé el risc que hi ha. I la meravella del cim. I la foscor de la fondària. Totes m'anirien bé.



Avui he pogut tenir una conversa normal amb qui fa molts anys que no la podia tenir. Em queda l'espina de no poder tenir converses normals amb persones que m'estimo i que semblen pensar o sentir o voler que val més no conversar. Em sap greu. Però ja tindrem temps alguna vegada. Si tots volem. Si tots podem. Si tots en sabem.


Potser, és que cada un ha de fer el seu viatge, el seu tripi personal.


El meu... va surant... amb ganes de descobrir passats, presents i futurs.

com dir-ho?

Saber, sentir, viure allò que sembla que no es pot repetir. És dur no aferrar-s'hi. L'instint més egoista és el de no deixar anar el mugró. Sobretot si penses que és el mugró de la teva vida.

Però la persona que hi ha darrera és molt més que un mugró. O que dos. Molt més que una petxina i que un cul, molt més que una boca que ara parla i ara no.

M'hauria agradat casar-m'hi. I tenir-hi fills volguts. I aprendre la confiança. I no serà. O serà d'una altra manera.

Al matí he sortit a comprar piles. L'òptica era oberta. No hi havia ningú. He esperat uns moments fins que ha aparegut  una noia amb una bata blanca. La mateixa mirada, els mateixos rínxols d'abans, un nas i una boca semblants. Aquell mig somriure. Si fa no fa la mateixa alçada. I el cos semblant a quan la vaig conèixer. M'he quedat parat, sense saber què dir. He respirat i he demanat les piles, de les taronges. Després de pagar, he volgut dir-li alguna cosa més. He callat. Li he desitjat bon dia i he sortit.

M'obro pas en la meva realitat. La més immediata. Demà farem dia de quietud i després anirem a apuntar-nos al correfoc dels petits que serà aviat. Al vespre m'agradaria anar a un concert de txalaparta que fan força a prop. Sentir la vibració de la percusió i observar la feina metòdica de dues germanes que transmeten sensacions.

Més enllà, ja no ho sé.

la festa és portes enllà

El meu cor ha tornat a bategar en la calma. El pou no és presó: m'acompanya. Els menuts, que deixen de ser-ho, entenen més del que podria pensar. Accepten. M'accepten. Els ha neguitejat una papallona de nit que s'ha escolat entre el tic-tac del rellotge que és a la panxa del cocodril. He deixat la seva habitació a les enfosques. Avui sense el llum de l'endoll. Aquest matí, el més menut no es creia que es pogués arrancar l'adhesiu de sobre la gassa sense fer mal. Tranquil -li he dit- el pare va treballar d'ajudant de veterinari. L'adhesiu no ha fet mal en sortir. I en canviar-li la cura, ha vist i ha notat un adhesiu més lleuger. Ha estat content que fos veritat. No puc mentir-los. Els hi he dit. Hi ha moltes coses que no les sé. N'hi ha moltes que no les sé fer. Però de les que sé, refie-vos'en.

Hi sóc encara. Per sort, em necessiten menys. I puc tornar al pou a protegir-me.

sense misteri

Avui no hi haurà llegendes, ni contes de "lavoradelfoc". No hi ha hagut viatges, ni massa il·lusions.

Una enrabiada al matí. Com costa reconèixer quant costa demanar ajuda... genètic? segurament. Té la sort que li passa tan de pressa com li arriba. I això si és genètic, no és meu.

Hem cremat petards de l'any passat i de fa dos anys. Cent cinquanta? dos-cents? Encara era clar i no calia esperar. No hi haurà foguera ni fogueró. No cremarem res que no toqui. Tampoc no invocarem cap desig. Ni esperarem cap fada. La revetlla a casa, a aquesta casa, va ser sovint nit de notícies tràgiques. La mare feia un sopar cada any on hi havia de ser tota la família. Molts anys hi havia, a més, amics prou íntims. Era quasi més festiu que el Nadal. No em va perdonar les revetlles que no hi vaig ser, tot i que m'ho perdonava gairebé tot.

Sovint he estat massa estricte. Amb ells. Amb elles. Ells m'entenen. Saben que no ho sóc tant. Em guarden bengales de colors. Perquè no em cremi.

cita prèvia

Me'n vaig a la cita prèvia. No en tinc ganes però s'ha de fer. La cita del matí, asèptica, com calia. Odi latent, ignorància manifesta.

No m'agraden aquests sentiments. Però no n'hi ha més. Falta menys per emigrar. Queda menys per tornar a començar. I, encara, abans no s'acabi el mes, més cites concertades. Per lligar el proper setembre.

El que cal, cal. El que vindrà, serà sorpresa. Em deixaré encuriosir.

recordaré els bons moments.

podria

Podria callar. Podria? ho estic fent d'alguna manera. Escriure per no comunicar-me amb ningú. Per tancar el cercle. Per tornar a l'inici. Només escoltar amb els ulls. Comunicació latent? collonades. I no. No hi ha poesia ni tendresa ni harmonia. No hi ha companyia. Paraules buides. Pou.

llenguatge incomunicant

una filòloga de bescanó em diu que demà he de ser-hi a les onzecuranta...

flipu

em sembla que cumensaré a fer els emails a mà.

o a desconnectar del tot l'audífon: no és tan difícil aprendre la llengua de signes.



*********


passo full i ralla: no em costa comunicar-me amb altres persones; ergo, no és el meu problema.

(si només fos el detallet... no ho hauria escrit)


 

fotos síntesi

Dins i fora

massa mesos volent que tot fos dins; ara ja hi ha un dins i fora, amb frontera i mur assumit: he volgut tornar l'ideal d'adolescència i no ha sortit bé. L'error, doncs, és meu.

No mentiré. No esperaré. Però podré tornar enrere. Quan poc importava si el que feia, deia o pensava era o no correcte. Era o no coherent. M'anava molt millor.

mirar diferent

No m'ho espero i em regalen un somriure.

No en faig prou amb el somriure, ni amb què em premin el braç. Són aspirines que calmen els símptomes. Són gestos amables que em deixen mirar diferent.

Enceto quatre dies de vacances. Esperaré que inventem alguna cosa per celebrar.

record i realitat

Il y avait un jardin. George Moustaki.

Va és hora, posem-s'hi tots!

Ja he fet dues i tres suades. He avançat la meva feina. Quan ens hi posem tots, ja tinc a punt les coses, els estris, per no haver de començar de zero. Hi ha qui pensa que no sóc de treballar. No a la feina. M'és igual.

Vaig viure un jardí que no es deia la terra. No tenia nom. Ni li calia. Va ser preciós. Va ser formidable. Tanco els ulls i em sembla reviure cada sensació. I em desperten els reguerols que baixen aigües avall. Avui el puc plorar sense tristesa. Regar-lo d'alguna manera en el record perquè hi quedi. Un jardí ple de plantes feréstecs i algunes de poètiques i estilitzades... de testos i d'olles; un jardí selvàtic des d'on es veia la lluna i no. On cada despertar era una sorpresa.

(sí, t'hem trucat perquè en P. ha près mal... en R., com que no us trobàvem l'ha dut al CAP, però no sabem a quin...)

Hem enllestit en hora i mitja. Només en teníem dues. Estripar papers. Saltar-me contínues. Tot al seu lloc.

(li han fet neteja però l'hauríeu de dur a cosir... abans no passin sis hores...)

Penso com enyoro el jardí, aquell que mai serà el mateix... esquivo dos cotxes que s'aturen sense que jo sàpiga massa perquè. Penso que no cal l'enyor encara que el record el retorni. Penso que només és al meu cap la sensació.

Es fa llarg el camí quan ja t'esperen. No he pogut avançar feina en això. Em diuen: "no el renyis que prou que s'ha espantat...". Penso si és cert que dono aquesta imatge o ha estat un parlar sense personalitzar. L'abraço... li faig dos petons que no s'eixuga. Anem a urgències.

No m'agrada la olor dels hospitals. Entro i no se sent cap olor de les que recordava. Sense olors, em puja la suor al cap. Em manca l'aire. Ens atenen; ens avaluen; ens envien a una altra sala... ens fan esperar. Apareixen reforços. No tinc encara el do de la ubiqüitat. El petonegen. S'eixuga els petons.

No és moment de jardins ni de selves. I em ve l'herba tallada.

Condueixo amb pilot automàtic. Barbes blanques, moustaki i krahe... fan equilibris. El despistat no ho és gens. Sap què, qui i quan hi és i no hi és. Em torna a les parets. Ens retrobem. Tres.

(encara que es vegi el tendó i faci una mica de fàstic cal netejar i desinfectar cada dia, a la dutxa millor que hi toqui aigua freda, hem de comprar venes i adhesius...)

M'he lliurat sense voler-ho de ser voluntari a dit i sense cobrar les hores. Amb motiu. He passejat un altre jardí amb el que no comptava. He ensumat pètals de rosa i habitacles sense olor. I ara, em sento cansat.

si ho demanes...

Em vas dir: "si poses música, que sigui rock per despertar-me o pop per clapar-me"

Et vaig dir: "tinc un CD que té les dues coses... tu tries si et vols clapar o et vols despertar".

Mentres sonava jo anava seguint el compàs amb els dits i ell, estirat, amb el peu. No es va clapar tot i que alguna cançó li va permetre tancar els ulls i deixar-se anar.

Feia tramuntana. I els colors eren ben vius.

Vam dinar i vam parlar. Del futur immediat. De tornada, vam seguir amb el mateix CD dels rollings. Un va arribar clapat.  Però cada un vivim diferent cada moment.

un forat menys

El 2008 va ser l'any d'un gat. Tres anys que han passat ni massa de pressa ni massa lentament.  I anem pel quart. Tres anys i pico i en recordo tan poques coses... recordo les intensitats; recordo espurnes...

M'admiren les persones que semblen no recordar els mals tràngols. Que sempre -o quasi- saben mirar la part positiva. Que no es queixen. O es queixen fluixet i només d'elles. Que disculpen els malparits o els inconscients i encara en saben veure la part positiva. M'admiren i em fan por.

Fujo de qui per boca aboca immediatament sentenciant la més petita lleugeresa que li passa pel cap. Hi ha qui troba divertit aquest joc de dir-la més grossa encara i fer sorollosa la riallada de la ignorància.

Em quedo amb els de casa. Ara que comencem a parlar escoltant converses que volen dur a algun lloc. Qüestionant. Canviant la mandra pel que cal fer. I mandrejant quan toca.

Obro les ganes a no deixar-me morir encara. A ser pacient en deixar-me encuriosir per les mirades. A ser-ho per escoltar les paraules, les abraçades.

Em sorprèn i em sap greu no plorar. No patir.

Avanço a les palpentes, com si fos un cadell. Em deixo fer.

intens

alarmes i no

Sovint, quan poso el mòbil+despertador, el paratu em diu: "temps restant per a l'alarma: 4 hores 21 minuts". O "... 5 hores 31 minuts". O...

Quan ho llegeixo, em sento malament. Penso que hauria de dormir. Les hores que calen. No sé fer vida sana. El que arreglo per un costat ho espatllo per l'altre.

Penso si arribarem a ser biònics... el vibrador+despertador integrat al cos, la descàrrega d'endorfines a voluntat... les regles més de bon portar i les angoixes resoltes posant un dit al tercer ull. I les alarmes? Potser a cada cigarret fumat o a cada "morro de cerdo" engolit, ens surti a la pantalla visual o acústica: "temps restant: 12 anys, 6 mesos, 12 dies, 8 hores, set minuts..."

Clar que després de cada polvo ens sortirà l'antialarma: "heu recuperat to vital; temps restant: 12 anys, 6 mesos, 23 dies, 15 hores, 18 minuts."

Em sembla que seguiré dormint només el que calgui. I llegint com menys millor els missatges que em digui la maquinota+despertadora.

interioritzar

Si alguna cosa he après, he reprès, he recordat o he recuperat aquestes darreres setmanes és saber que el meu lloc és només l'espai que ocupo. No és ni bo ni dolent. No és optimitzant ni depriment. Puc ser tant superflu com necessari, i això no vol dir res més que segueixo ocupant un espai. Deixaré d'ocupar-lo i no tindrà cap més importància tampoc.

Em mossego el dit. Em repeteixo que els sentiments són els que són. Que les angoixes són circumstancials si no les fem constants. Que la vida, la feina, els nens... es belluguen amb nosaltres quan i com hi som.

Felicitat oriental i felicitat occidental. Entre orient i occident. Entre el nord i el sud. Acceptació, rebuig i ignorància. El que es pot entendre es pot acceptar. El que es pot sentir s'interioritza. El que es viu es pot recordar i oblidar. Vull vestir-me de vida, sentiments i pensaments. No pas per anar mudat. Només per acaronar-los. Per recordar que ocupo un espai.

no sé mentir, ni vull

Quan la nit es fa fosca em poso a escriure un email pensant i rellegint les paraules; procuro ser clar, concís, directe i impersonal. Argumento. Vull tancar un tema que fa massa que dura. No vull guerra. Ho explico. Només vull viure i deixar viure; i que em deixin viure.

Quan l'envio, me'n adono que hi he estat quasi dues hores.

Que em responguin al correu per dir que han oblidat posar alguna cosa en una bossa, no és cap resposta als arguments que dono, ni cap acceptació ni cap declaració de guerra. Per no ser, no és tan sols ni garantia que el que vaig escriure hagi estat llegit.

Podria tirar-m'ho a l'esquena. Podria fer com que no passa res. Deixar-ho morir sol.


No tornaré resposta.

Encara més tard, vaig escriure un altre correu sense rellegir ni pensar. Quan l'he llegit avui he pensat que potser no diu el que hagués volgut dir. Només el que sentia. No sé si s'entén. Tampoc no n'he rebut resposta.

Una companya de feina em retreu que tota la setmana no hem esmorzat junts. Que no parlem. Que no hi sóc. No vull mentir. Tampoc no vull parlar. Somric amb tristesa.

Sento els menuts parlant  japonès. Acabo el tè i torno amb ells.

ratllat

Ara la gent més jove no s'emprenya, no s'enfada ni s'empipa ni es molesta. Ara, la gent més jove es ratlla.

Sí que em feien emprenyar els discus ratllats o simplement picats. Dels vinils, parlo. Però ara entenc el sentit de ratllar-se: "fer una o més ratlles sobre una superfície".

El problema rau en què de tant fer-me ratlles, (i no, no parlo de les de coca sinó de les ratlles que fa anys que em fan), un acaba pensant que és un discu ratllat, sempre encallant-se al mateix punt de la cançó.


Doncs no. Avui he dit prou. I si no ho podia explicar hauria explotat de ràbia. No vull acceptar cap més condicionament. Encara tinc una mica, poca, de dignitat. I no permetré que ningú em falti al respecte. Mai més. Ja estic massa ratllat.

Canvi d'horaris i de costums

Summertime. Janis Joplin.

Demà els petits, i jo amb ells, comencen l'horari intensiu d'estiu. L'horari intensiu vol dir que al matí fan les mateixes hores però a la tarda fan festa i no hi ha extraescolars. No és suportable, diuen, seguir a l'escola amb la calor que fa.  No sé pas si aquest argument és suficient ni si els coneixements de meteorologia dels mestres i professors són prou encertats com per fer una predicció meteorològica...

He estat pendent fins a primers de mes del calendari escolar pel proper curs. Pel que he llegit, la consellera Rigau ho ha canviat tot per no canviar res. Treu la setmana blanca dels sociates però deixa a lliure elecció 5 dies de festa que cada centre podrà determinar. I especifica que, si els hi convé, els podran ajuntar en una setmana. (apludiments!)

D'això, a Salt en diem tenir unes penques molt grosses. (del tema ordinata ja en parlaré un altre dia perquè estic molt serè i calmat i no vull fer-me mala sang)

O sigui, que demà comença l'estiu escolar, que s'acabarà el 12 de setembre. 

Jo també necessito vacances. A la feina que estic ho tinc prou bé i m'ho podré combinar quasi per coincidir amb el pacte que hem fet amb la mare dels nens: setmana sí, setmana no, setmana sí, setmana no, quinzena sí, quinzena no... i la resta a concretar. No sé encara si "anirem" a algun lloc en algun moment. El petit volia que anéssim a l'espai i ja li vaig dir que aquest any ho veia una mica complicat. Quan jo tenia la seva edat, me n'anava de vacances amb la tia Pilar. La tia Pilar era la tia del meu pare i vivia a casa o, més ben dit, tots nosaltres vivíem a casa seva. Una casa que es va edificar per 17.254,60 pessetes (uns cent i pico d'eurus d'ara?) el 1932 i que és on ara segueixo vivint encara.

A l'estiu, la tia i jo agafàvem el carrilet d'Olot. I anàvem a Sant Feliu de Pallarols, o a les Planes (que encara no en dèiem d'Hostòles) i hi passàvem un mes ben bo. Recordo els seients del tren amb barres de fusta. La tia Pilar m'explicava quantes vegades no havien agafat el carrilet per dur sacs de patates cap a Olot i canviar-los per oli que "venia de l'estraperlu". I com la guàrdia civil feia controls als viatges de tornada. I la sort que tenien que mai no havia anat gaire depressa aquell tren, perquè més d'una vegada i de dues, havien hagut de saltar en marxa i seguir fent el camí a peu perquè sinó els hi requisaven el que duien. I sort de no trencar-se cap cama.

La tia Pilar m'ho explicava i devia pensar que no la escoltava. Perquè moltes vegades em va explicar aquelles històries. I jo mirava entre els arbres a veure si veia tricornius i capes verdes. Però mai no ens van requisar res. Tot i que el carrilet feia una mica d'angúnia que veies que, pobret, no podia pujar les pujades... o quan semblava que a les baixades hauríem, per força, de bolcar. 

Ara ja no hi ha carrilet. Només una via verda que ha heretat el seu nom. Em sembla que no prendrem aquesta ruta tot i que m'han parlat molt bé d'un càmping a prop de Camprodon. M'agradaria tornar al pallars on l'any passat vam estar molt a gust. O anar a frança com rossinyols. O tornar al Delta. O quedar-nos, com hem fet tantes vegades. 

Fa poca estona he imprès el calendari d'estiu. Les dues setmanes de juliol que estic em els menuts, seran només amb un o només amb l'altre. Per Sant Joan, per la revetlla, cremarem alguns petards, no gaires. I m'he d'espavilar a netejar la selva o calarem foc a la casa. Si els cremem aquí. Potser només quedarà agost. Quatre o cinc dies de fer alguna escapada.

No cal, és cert, fer grans viatges per fer vacances. Però sortir de casa, seria agradable per tots. Demà, que tindrem tota la tarda, en parlarem largu i tendidu... 

silenci, una altra percepció

he fugit de casa quan era hora de dinar;

el nou audífon m'ha avisat amb tres sons curts que s'acabava la pila. No havia d'escoltar ningú ni anava a buscar cap comunicació. Sortir. Per no anar enlloc. Per no fer-ne cap crònica. Silenci.

Acostumat a viure la música com a banda sonora, se'm fa trist el silenci. Fa massa dies que no escolto música com a part del dia a dia. Com havia fet sempre. Una nova amiga em deia que ella la escolta perquè és massoca. Penso que no és veritat; només és jove. Vaig fer un parèntesi per gaudir una milonga pampeana. Em va tornar al cap cambalache en la veu de serrat des d'una milonga sense lletra. Cambalache que va ser escrita... i encara d'alguna manera és certa.

Silenci. Allò que molts volen. Jo m'hi he anat acostumant. Però em fa por que sigui total. Que no tingui eina per remeiar-ho. Que no pugui canviar la pila.

Quan arribi, potser hauré perdut la por.

Una vegada vaig demanar a qui compartia llit amb mi que es posés cotons a les orelles durant 12 hores. Només ho he demanat una vegada. Hi ha coses que no es poden demanar. O, potser, cal saber a qui es pot demanar què. Les respostes també poden ser aclaridores.

En qualsevol cas, la vida es va cremant com una espelma. Sigui del color que sigui.

nadal el juny

joan manuel serrat. llegar a viejo


Hi ha indignats que no poden manifestar-se; ni ha que no saben que són indignats. No és aquesta la societat que sommiàvem quan jo tenia vint anys... i ja ha plogut.

Ara, tothom es queixa per una crisi que arriba a totes les butxaques. De fet, tothom ens queixem perquè ens toca a nosaltres... i ens queixem de què qui manava no sabés aturar els peus, dels amos que els hi pagaven. Els hi pagaven i els hi paguen el sou. Però els qui manen, han oblidat aquells ideals d'una societat que tindria en compte els més dèbils: els nens, els discapacitats, els pobres, els vells... ai! els vells... que sovint són vells i nens i pobres i discapacitats...

I es troben sols i troben que només fan nosa.

Van viure en una societat que els hi va prometre una pensió... i ara es troben que ni pensió ni fonda de mala mort; que si volen allargar-ho una mica més, serà pagant el preu de la indignitat. Tota una vida "fent bondat" perquè els deixem de costat.

I per acabar-ho d'adobar, oblidem que un dia nosaltres serem ells. Potser tindrem la sort que la crisi ens passi només per la voreta. Potser tindrem sort de no patir cap malaltia discapacitant, o de no patir cap accident traumàtic, o de no haver d'emigrar a buscar menjar pel cos i l'ànima... potser tindrem sort de no veuren's en la misèria.

Però quasi tots envellirem. I quan ens toqui, no tindrem forces ni ganes de reclamar dignitat. Perquè entre tots haurem permès una societat que no tingui en compte els dèbils, els desafortunats, els vells, els individus.

Avui he pensat que per Nadal sempre hi ha bons pensaments i bones intencions per qui es troba una mica més sol que nosaltres. Avui, encara que sigui juny, és tan bon dia com qualsevol altre per seguir pensant que ho podríem fer diferent.

"La primavera" de Victor Velazquez

baixets

Esos locos bajitos. JM Serrat

notable en plàstica?

haurem de fer, doncs, un estiu plàstic en anglès.

fado milongu

"... i poden ser molt bones o molt dolentes, però només una cosa alhora. Perquè les fades són tan petites que només els hi cap un sentiment..."

(de la traducció de Peter Pan, que llegia fa una estona amb els menuts al llit)



Hem sento petit com un fado que no porta llum enlloc. Volo massa de pressa, per no moure'm gens de lloc.

El remate. Victor Velazquez.

(Victor Velazquez és el pare d'una companya de feina. Ha fet 80 anys la setmana passada.)

por la boca muere el pez

Vaig dir-li: no tornaré a escriure res.

Vaig dir-me: perquè no calles d'una puta vegada?

Vaig no sentir ni escoltar la callada per resposta.

****************

Em va passar pel cap obrir un altre (un altre encara?) blog. També vaig pensar a aprofitar un desaprofitat flicker que quasi no he fet servir. Se'm va acudir tornar als inicis. I, encara, vaig pensar a fer un refregit aprofitant els poquets posts dels que no sento vergonya i fer-ne un compendi on seguir i seguir i seguir parlant sempre -el·laborant i actualitzant- els mateixos temes.

Puc viure sense la paraula?

Certament.


Puc viure sense l'amor?

També.


Em cal -vull?- seguir viu?

Tinc els meus dubtes. Penso que ara mateix seria una putada pels gatets fer-los aquesta juguesca.


Ahir, el gatet gran, va participar en el festival de fi de curs com la resta de companys. Dalt d'un escenari, va sortir sol a ballar. Ell, sol. Els que van actuar abans, en parella. Tots els altres en grup. Va ser bonic saber que té pebrots de vèncer la vergonya. Va ser desconcertant que ho portés d'amagat. Va ser dolorós ser espectador de la sol·litud. Fa la seva via. I no sé fer la meva.


Mentres, segueixo pensant si val més anar passant i no fer nosa. I parlar de qualsevol cosa.

estat de shock

Tinc una amiga que no sé si és amiga o ho serà que flipa amb anar a Katmandú. Però també flipa amb anar a viure a una comunitat autogestionada a Portugal. Té vintipocs anyets i ganes de viure intensament i coherent la vida. Fa poc em deia que estava angoixada perquè se li ajuntaven tooooots els problemes del món de cop. Analitzem-ho, vols? -li vaig dir- mirem quins problemes són imprescindibles de solucionar, quins són importants, i quins són menys importants. La vaig escoltar. Li vaig donar la meva opinió. Tiu -em va dir- no t'emprenyis amb mi! No m'emprenyava amb ella. Em sabia greu que es fes responsable de les prioritats i del que podia esperar. No es pot fer tot alhora.

No m'és tant fàcil quan em miro el melic. He anat solucionant els problemes imprescindibles dels darrers mesos. Dels darrers anys. Però a moments reprodueixo -o se'm reprodueix- l'angoixa vital. I segueixo o torno al punt de no retorn. 

També vaig flipar amb  anar a Katmandú, fa molts anys. Més tard, el meu objectiu era Lhasa. Després, Praga. Però encara em costa conviure amb aquesta closca.

M'han convidat a compartir Mishima. M'agradaria anar-hi. Si puc sortir de l'estat de shock. 

Em vull tornar a enamorar del meu amor. I resoldre el que és imprescindible.

en poca estona

en poca estona, dues converses semblants. Totes dues buscades per mi. Una, per telèfon... si no hagués trucat jo no sé quan hauria estat. L'altra, per correu, ja m'adverteix que si no escric no m'escriurà.

Les dues amables, agradables. Fugen, com tothom, d'allò desagradable. És coincidència?

És moment de fer cau i net.

60 dies després, faré que en segueixen 60 més. Adéu.

meta fora

Ho reescriure després... -qui no escriu i reescriu tantes vegades els seus mots i la seva vida?- però vinc amb les mans dolorides i amb una mula incipient a l'esquerra que potser tornarà butllofa i penso que, abans de sopar, no vull deixar passar l'instant per recordar-lo amb olor d'herba acabada de tallar.

M'hi he posat a quarts de cinc, amb mandra... sabent que havia de fer-ho i volent fer-ho però sense ganes. Just amb l'esbroçadora a punt, han caigut les primeres gotes. Ho he deixat. No em manca feina i la que quedarà per fer. Fa una horeta, el sol tornava a sortir i el vent s'ha encalmat. M'hi he tornat a posar. Ahir vaig fer la primera tongada. Avui, la segona. Ningú no va dir que seria fàcil. Ni hi havia manera de saber d'entrada com fer-ho.

Podia haver desistit a la primera, a la segona, a la tercera o al trecentèssima. Podria decidir que no vull jardí en lloc de selva. Podria trobar tres excuses i podria trobar tres justificacions, totes vàlides per quedar amb la consciència tranquil·la. Prefereixo provar de fer-ho bé i equivocar-me i tornar-ho a provar. I que em surti una mula a la mà.

Mai no seré jardiner. No m'he compromès amb ningú a ser-ho, ni tan sols amb mi mateix. Ni pagès, tot i que per les maneres podria ser-ho sense proposar-m'ho. Trobo -m'agrada moltíssim aquesta expressió que he manllevat- que he provat d'iniciar un joc amb una norma sola massa genèrica i que donava massa poques pistes d'on eren els altres paràmetres. Qui ha volgut jugar, tampoc ha marcat el seu territori. Quan ahir el gatet menut em va voler ajudar a reconvertir la selva, tots dos estàvem d'acord. Fins que no va notar trossos que li picaven a la cara i a les cames, no va preguntar per la distància i pel lloc. Després, em va demanar de fer servir l'eina. I ell i jo, vam verbalitzar com usar-la.

He escrit pàgines en paper. Entre les gotes i la feina. M'està bé no sentir angoixa. Em dol, no compartir el pensament. Potser... quan sigui el moment.

He obert la porta i em deixo sortir. Ara i aquí, el pati és a mig fer. L'aniré fent perquè hi visc.  Perquè hi vivim.

pp

Llegia entrebancadament les paraules que va traduir en Marià.

Quasi no en seguia el fil però qui escoltava reia les gràcies d'un pare maldestre i poc coherent que havia viscut a la imaginació d'un escriptor.

No calia que ell entengués res... n'hi havia prou que els menuts encara l'escoltessin. I malgrat ell, seguissin aquella història tan fasciculada...

Peter Pan era a punt d'endur-se'ls.

despertoielmalsonsegueixinoesmalsonsiesmalavidadinsvidasanaquenoesvidainsananomessomniquesenganxa

em desperto a dos quarts de cinc tinc la imatge al cap de les portades blavoses del vocabulari de les comarques gironines fonent-se amb la imatge d'un client del meu minisupermercat que vaig trobar a la caixa amb el carro carregat amb packs de sis marques d'aigües diferents i de volums diferents i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si feia tastets d'aigua a cegues i després me n'he adonat que el veig cada matí quan jo vaig amb cotxe i el va a peu i penso que deu treballar a telefònica i ja entenc que pugui fer el que per mi són rareses perquè jo mateix sóc raro de collons tot i que no treballo a telefònica i surto a respirar i no trobo aire per mi que tot se l'han quedat els gavians i me'n vaig a respirar aigua de dutxa però no engoleixo prou depresa i em regalima quasi tota i em quedo aturat sense veure el bassal i ja són dos quarts de vuit i veig que encara vaig en pilotes però que ja m'he eixugat menys les plantes dels peus i les de fora i entro a la feina i és com si en sortís i el company que no hi era em fa abraçada d'ós i no sé on posar-me que cada abraçada que no espero em destorota i les que espero no hi són i ara ja no sé si les vull i s'omplen els ulls de merda i m'esforço a fer la feina i a fer-ho bé i parlo

i veig els ulls al·lucinats per la sorpresa i només estic parlant en reunió de treball decoses de feina que són tant evidents per mi són tant evidents que no entenc la sorpresa i el cap que m'hauria de recolzar parla de no magnimitzar i és que se suposa que magnimitzo quan jo pensava que estava parlant de mínims i de fer tothom el que li toca però les paraules no serveixen i després t'entenc perfectament i recolzades però després perquè el gest és no toca perquè ja ho fem prou bé i a tu no et paguen per pensar i no portis malamaror on no n'hi ha i ja hi ha qui la portarà i es paren les piles dels rellotges a les dotze i s'engeguen a les dues i es treballa de puta mare fent uns mínims que són màxims que no porten tampoc enlloc i que ja vindrà el que vingui

i em tornes a preguntar si no parlo amb ningú de la meva merda i vols que te la expliqui i jo no vull parlar-ne too pa mi too pa mi i em dius que estàs autodestructiva i et dic si vols que ens autodestruïm plegats i em dius que sí però saps que no que només tens por de prendre decisions i no et dic que aquesta por t'acompanyarà tota la vida perquè potser la perdràs o potser no i em convides a la casa on viuràs que és la casa on vaig viure i et dic que no que potser un altre dia i em mires amb tendresa d'amiga sense ser amiga encara o potser ho ets i jo no ho sé perquè sé moltes coses que son veritat i moltes que són mentida i ja no sé si saber coses és millor que oblidar-les o pensar en fer un reset cada matí és millor que etiquetar-les perquè voldria saber expressar i veig que no sé escoltar i em distorsiono i dic que no és que no en sàpiga que és només que no puc però tornen els aminoàcids i els pèptids i els neurotransmisors i em diuen si saber-ne el nom em fa més competent o més discapacitat

i sé que els gestos m'enfonsen i m'enlairen i sé que les paraules són més buides que mai i callo vomitant gestos que no són vida perquè la vida és la bufetada i la panxa buida o plena i l'escorreguda i la flor de la xaliva i la consciència i la inconsciència i penso que serà més fàcil quan pugui no escriure o escriure amb altre consistència quan entengui una altra llengua que no serveixi per cap currículum i els adverbis perdin sentit i el sentit torni a la vida    

esborro

esborro quan penso que m'he equivocat; també esborro quan penso que el que he escrit donava una visió -ni que fos meva- equivocada o equívoca del que volia expresar.

Fa temps em vaig proposar escriure no impulsivament. No en sé encara.

vomito allò que sento perquè no puc ni vull ni sé parlar de la meva merda com m'han demanat aquest matí i no he sabut acceptar una abraçada sincera que només ha fet brollar llàgrimes tímides que no portaven enlloc ni servien per res i mentres em podria en pensaments absurds que em portaven a més malestar i no n'he pogut sortir i me n'he anat a dormir i m'he aixecat amb els uls botits i el cos dolorit i he pensat que tot plegat és una merda i que quin nyap i després he pensat que tot plegat és una merda i he conduit com si la carretera no fos de merda i el minicotxe tampoc no ho fos i jo no fos el que soc i la vida no fos de merda i he pensat que quina pudor feia tot plegat i jo també i que potser m'ha de venir la regla com a la que m'ha abraçat i a la que no ho ha fet però m'ha trucat per dir-me que som companys i que m'aprecia i que està preocupada per com em sento perquè no enten que pugui estar així i no he sabut dir-li que sóc així i demà serà un altre dia i que ja em sento mig viu i que tampoc sé acceptar-li l'abraçada perquè la vida dona moltes voltes i sé que ha estat sincera i sé que és massa jove i demà l'abraçaré perquè no pensi que sóc un mal paio insensible i egocèntric i perquè es mereix el gest de tornada i perquè no tingui remordiments pels comentaris bromístics que no eren de mala llet i em llevaré amb la certesa si m'adormo de la meva imbecilitat de seguir pensant que el conjunt pesa més que els detalls i que els detalls i els no detalls són foteses i que el que val és la persona ni que em calgui callar per ser més guapo.

Tot plegat, per no res. Per callar d'una puta vegada. Per justificar que la paraula no és vida. Que la vida usa altre llenguatge.

sis+temes ?

Massa poc temps per ser part d'enlloc.

Massa poca paciència per no entendre que la vida se'ns escapa a cada alenada. De la mateixa manera que cada alenada ens la dona.

Veig un mar massa fosc per un cel tant clar. Els camins que deixen els avions semblen de pedra i un globus fa estada mar endins, d'on no podria tornar. La sorra, grisa, sembla ser la que recorda en el color que tot és com cal que sigui. Les pedres entre ses ungles em tornen a la realitat.

(si fos un quadre -artístic?- podria pensar què volia expresar l'autor; és una afoto maldestre que no porta enlloc.)

a gust

mar planera, tortuga de sorra i inspiradisposició domèstica; un diumenge tranquil i assoleiat.

Exposar-nos al sol, fixar-nos en detalls, donar valor al que vivim, estimar com som... i donar valor als gestos.

fotoreflexió

En quines circumstàncies m'hauria afegit a alguna acampada?

Fa de mal dir. 

Els darrers deu anys m'he indignat moltes vegades per injustícies socials, econòmiques, laborals... que he vist en la pell d'altres i en la meva. Ara, sóc del tot solidari amb qui pateix a la pròpia pell la misèria d'un sistema de societat que no funciona. I, alhora, me'n reconec part i còmplice. Miserable i covard. 

Moltes vegades m'he sentit impotent de canviar "les coses". Mai tampoc m'he sentit a gust entre un munt de gent pel sol fet de ser colla. Hem vaig apropar a ERC perquè pensava que eren dels pocs que no serien sumisos al sistema. Me'n vaig anar quan vaig veure que alguns dirigents es professionalitzaven i volien acabar l'assemblearisme del partit.

Em sembla inconcebible que hores d'ara no existeixin mecanismes participatius reals als parits, a les institucions, a la societat... i quan la participació es produeix, els que manen s'acollonen.

Fa de mal dir què hauria fet en altres circumstàncies. En les actuals, aquesta setmana he reflexionat. He seguit amb els meus petits canvis a casa; fent algunes coses millor i altres no tant. Creient que només els canvis que es produeixen en mi podran en algun moment fer-se exteriors en les decisions que prengui, en les relacions que mantingui, en la projecció en els fills, en el seu creixement i autonomia... I, sí. També he pensat que caldrà que faci un pas més i m'involucri -ara que podré- en entitats on trobi ganes de treballar i de compartir de tu a tu, on em senti còmode i respectat. 

No espero grans canvis immediats que siguin conseqüència de les protestes i acampades d'aquests dies. Sí que espero que moltes persones que no s'havien plantejat què podien fer, s'ho plantegin. I qüestionin, com jo qüestiono, si el model d'AMPA, d'associació de veïns, de sindicat, de partit, d'ajuntament... és el volen o en volen un altre. Plantejar-s'ho pot ser l'inici d'un model de pensament i d'actuació diferent.

Mentres, he començat a domesticar un any més la selva particular, a arreglar algun desperfecte que feia massa que esperava, a no solucionar-ne encara algun altre, a veure com agafen color les prunes que tastarem aquesta setmana, a fer més coses i deixar fer més coses als petits que ja no ho són tant, a sentir l'esclat d'olor i color de la primavera...

i ara, a aquestes hores... del que tinc ganes de posar-me al llit. I descansar perquè demà serà sant tornem-hi!

proporcions inverses

Amb un de menys a casa (que raro que s'ha fet no esperar primer al menut i, després, no recollir-lo) havia pensat que tindríem temps i ganes de fer de forma diferent coses que fem altres vegades: repassar deures, anar a comprar, domesticar-nos, parlar... 

Certament hem fet coses de forma diferent perquè les circumstàncies ens hi han empès. Però temps, temps... n'hem tingut però se'ns ha tirat a sobre. El cas és que sense haver-ho previst ens hem trobat resolent problemes d'àlgebra de proporcions inverses. Quan he vist l'enunciat m'ha quedat cara de poker. 

(i ara com m'hi poso? a veure... la regla de tres? sí, però inversa... i com anava això?¿?)

He provat de resoldre per lògica. Per la meva lògica. I més tard, quan hem trobat entre tots dos la solució i el mètode que ens plantejava aquella lliçó, he pogut explicar que tal com jo ho feia també arribàvem a la resposta correcta, i que es podia fer de les dues maneres, però amb el meu sistema fèiem dues passes enrere per fer-ne una endavant.

Hem resolt sis problemes -els que hi havia per avui- i amb els resultats correctes. M'ha agradat que ens hi poguéssim dedicar estona, raonant els perquès, entenent mica a mica el mètode bo. Aprenent perquè les magnituds s'han de posar d'una manera i no d'una altra (en el segon cas no obteníem el resultat), perquè col·locar la taula de dades correctament ens deixa veure clar el perquè de fer el que sembla "al revés" és al final el que toca.

Fer els deures des de la web de l'escola. Transcriure enunciats i resolució a la llibreta, en paper. Fer les taules i operacions en un full apart. Parlar-ho, raonar-ho, repetir-ho... equivocar-me, equivocar-nos... "a veure com ho fèiem abans i perquè?" .

Entre mig una trucada: "renya'l, perquè no és conscient... ens vol enganyar i es pensa que se'n surt".

No l'he renyat. Ha notat el to de veu seriós quan li he preguntat els perquès. Li he explicat els meus perquès, sense enfadar-me. No em puc permetre que s'oblidi un note-book, el seu, perquè no ens podem permetre comprar-ne un de nou. Se li han entelat els ulls sense renyar-lo. A mi també. Perquè sé que no ho fa volent. Penso que en proporció inversa ens hem adonat que valorem les coses tot i que sovint se'ns escapen. I que sense fer cap drama, hem entès la magnitud dels despistes. Quantes vegades no hem fet bé els deures perquè jo m'he despistat? Quantes podíem haver-nos parat a parlar-ne, a arreglar les coses?

Li he dit que tot té solució si ho parlem sincerament. Quan no ho parlem, sovint se'ns escapen els problemes. I les solucions.

Després, hem estat molt a gust. I hem parlat de coses que no eren mates ni natus.

Em llevo d'una migdiada que no toca; és quan dormo que hi veig clar? em temo que sí.

alea jacta est.


No cal fer-ho tot molt més gros del que no és. Però si no ho faig gros, no m'emociono. I prefereixo viure l'emoció a ser-ne espectador. Potser matar-se una mica és la darrera fòrmula de sobreviure una mica més. Ningú ha dit que sigui agradable. Però alguns, potser, no en sabem d'una altra manera.

(demà he de pensar de no donar el meu cervell a la ciència perquè quan toqui no el puguin investigar... no fos cas que trobessin el remei de curar a algú altre...)

gregor thinks a lot

Gregor from petra zlonoga on Vimeo.

una de les primeres feines de petra zlonoga.

sense solta

plou pesadamenT.
sento la remor com una llosA.
constant, inacabable, inintel·ligible, rondinairE.
i es fa fosc abans d'horA.


plou pesadament i sangonosa,
la pluja que no entenc des d'on davalla;
i ofega la paraula i la mirada
i tanca les escletxes més preuades.


m'ofego de no poder pensar,
de tant com desitjo absentar-me,
de ser i no ser una matèria estable,
de tendir sempre a una fi inexcusable.

ella, ell, lo...

el dia del meu recent aniversari rodó va ser un dels pocs que recordo amb sensació de plaer; no va ser un dia de regals especialment útils ni quantitativament abundosos... vaig sentir, per una vegada, que el sentiment d'alegria compartida era sincera i embolcallant.

Aquell dia, però, hi va haver també un regal material que va ser com una herència en vida: un, o una, thermomix. A tothom que n'hi he sentit parlar, ho he sentit en femení: "és que la thermomix és la òstia!" (per exemple...). Va ser una herència perquè aquell aparell va ser de la meva germana i, ara que en té un de més modern, em va encolomar l'antic.

Però tornant a la referència de gènere, el fulletó que l'acompanya parla sempre en masculí. Potser perquè qui el fabrica pensa que és un robot. De fet, m'és igual com se l'anomeni... és una eina amb la que es poden fer coses que difícilment es podrien fer sense tenir-la.

Aquesta nit pensava sopar una amanida. Finalment he decidit tirar per la fruita. Amb l'ajut de lo thermomix he el·laborat un intermedi entre el suc i el sorbet: un sucbet?

He pensat que la ocasió mereixia un recipient adequat. El vas/copa té més de vuitanta anys. I en fa trenta era motiu de disputa -amical- entre la meva germana i jo mateix. Qui se l'havia de quedar? No se l'ha quedat ningú en propietat. Potser perquè a la meva germana i a mi la propietat ens inquieta poc.

Avui, he sopat sucbet de pinya i poma. Amb toc de llimona i sucre. La xocolatada... serà, si escau, demà.

Estic content amb lo thermomix. Els nens també. L'anem provant a petites dosis. Sense aquesta eina no podria fer segons què. Sense ganes de fer coses noves, tampoc. És important tenir eines. Mitjans. Però si hi són, cal també voler aprofitar-los.

Em miro. A contrallum. M'agrado.

Lo culdolla té ganes. I eines. I els resultats són el que menys compta. Perquè la vida es viu ara i aquí. O ara i allí. Però en qualsevol cas, compartida.

Bon capde, i que blogger no us putegi gaire.

(passo de rememorar l'experiència a blocat... i de fer-ne referència o comparació a les darreres hores a blogger: si deixa de funcionar, emigrarem!)

mesura

Em desconec.


M'agrada descobrir cares desconegudes de mi, no pensades, no premeditades. Entenc la distància. No entenc però respecto, silencis. Res no és urgent fins que ho sigui. Em preocupo i callo si penso que no m'esperen. Em preocupo i pregunto si no me'n puc estar.


Em reconec.


En les certeses i en les incerteses. Perdent les pors i fent-me més sincer cada dia. Amb més ganes i amb menys necessitats. Amb un any menys. Amb moltes ganes d'encomanar guapura. En la certesa que avui potser no és el dia però potser ho serà demà.



M'estimo.


Per poder estimar. Per fer-me menys jo i ser més tu. Per ser més jo i fer-me més en tu.



No et busco. Perquè t'espero.



I passo per la vida escoltant els sons que no puc sentir. I vibrant amb les emocions que puc intuir. I amb les que sento.


Amb la mesura de no inventar.

aigua i potingues

Aprofito els caps de setmana com si fossin vacances. Vacances amb mi i de mi. Assaboreixo el ritme lent d'aquests no horaris. També el meu ritme de no pensar sembla ajustar-se a les circumstàncies en dies com avui. 

Després de fer l'esmorzar m'he regalat una estona per mi. Afaitar-me poc a poc i posar-me (feia anys que no ho feia) un after-shaved. He recordat quan, aprenent maldestre de la feina de rasurar, notava la coïssor de les ferides al contacte amb l'alcohol del Floyd que li agafava al pare. I la sensació de frescor a les galtes i al coll en eixugar-se. Una repassada amb les tisores als pels sobrers que són molts i mai s'acaben. També al pubis.

Una dutxa llarga, sense preses. Ensabonar-me el cap fent massatge circular lent, com de perruqueria; esbandir i fer una segona ensabonada. Posar-me el condicionador per a rizos perfectos, ara que el cabell s'apropa als dos centímetres i mig i ja demana una pentinada de dits. Deixar-lo actuar mentre em poso el gel de bany hidratant a les mans i aquestes van recorrent cada tros de cos sense la urgència dels dies laborables. Posar-me el telèfon de la dutxa sobre el cap sense pensar si faré mullader; pujar una mica la temperatura... acaronar-me amb l'aigua com si unes mans fessin lliscar el sabó. Obrir més l'aigua freda per acabar la pluja domèstica amb un contrast tèrmic vitalitzant. I per fer-me sortir de l'endormiscamenta.

Tovallola neta que m'embolcalla. Veure'm al mirall mig entelat i pensar que el capo tenia raó quan deia que em veia diferent. Crema hidratant a la cara, al front, a les parpelles. Al coll i al clatell. I tornar a resseguir tot el cos i, també, les zones més inaccessibles de l'esquena.

Notar com la crema s'absorbeix. Fer una segona tongada assedegant la pell. 

Repassada d'ungles, d'ulls de poll, durícies i dents. Crema pels peus, genolls i colzes. Cigarret de vici. Pensar que una dutxa d'una hora està bé però no és cap regal excepcional. Tot i no poder-la fer així de completa i, sobretot, de meticulosa cada dia. Sentir-me normal en un cos normal per mi.

Sortir a la selva de casa i, amb tisores de podar a la mà, deixar-me estimar pel solet. No pensar. Tallar i apilonar a un fogueró massa gros per esperar a la revetlla. Buscar l'abraçada.

Dubtar.

Trobar excuses per permetre'm un extra. No pensar. Decidir que no encara, sense raó per decidir-ho. Ser conscient d'una normalitat que no m'agrada prou encara. Recordar que fa temps que el dragon khan s'ha aturat. Observar la selva com la vida. I buscar una ombra per no atipar-me de sol.

equilibrista fent estiraments

ssssssssss...

Fa frescota i plovisqueja a estones. Dinar tranquil i agradable en família. I ganes d'una migdiada suau amb un somriure al cap. La tercera maquinada haurà d'esperar-se.

futurs

Avui m'han preguntat si em tornaré a matricular a la UOC el proper semestre; he dit la veritat: que encara no hi havia pensat... els dos darrers intents em van fer arribar a la coclusió que no tinc prou capacitat per "fer" una carrera. O per fer aquesta carrera.

És cert que moltes circumstàncies han canviat els darrers dos anys. Jo, també.

No hi he pensat. Fins avui. Com en altres coses que no havia pensat fins fa relativament molt poc temps i, un cop pensades i decidides no han estat innaccessibles.

Al blog de la Clídice vaig llegir alguna cosa així com: el pesimista veu els problemes, es queixa i no fa res; l'optimista veu els problemes, creu que hi pot haver solucions, les busca i actua.

Aquest matí a la feina hi pensava... crec que hi pot haver solucions. Solucions a estudiar, a aprendre. Solucions a viure més plenament (més, encara? sí, més encara). Solucions a alimentar-nos de manera sana i equilibrada. Tots, a casa. Solucions als dubtes sobre la procedència i el control sanitari dels aliments. Aquests darrers dies he donat moltes voltes a les informacions que han parlat de la contaminació radioactiva de les cadenes tròfiques, a partir de la contaminació que està patint el mar des del Japó. S'hi ha sumat el 25è aniversari de l'accident de Txernòbil. La contaminació per petroli a les costes nordamericanes...

La sensació que tenia era d'impotència. En parlava amb companys de feina: "vosaltres compreu tranquils el peix congelat? sabeu on ha estat pescat i quan? i els productes làctics que tenen orígen als antics països satèlits de la URSS? i els que venen d'Holanda?"

-"home, si pensem en això no menjaríem res..."

Els pessimistes probablement acceptaran que no s'hi pot fer res. Jo penso que a casa sí que hi puc fer. Penso que puc demanar informació de procedència a les "marques" i a les cadenes de distribució dels productes que consumeixo. Penso que puc demanar informació a les administracions públiques responsables de salut. I puc decidir què compro i què no, amb una informació complementària a la que proporcionen les etiquetes. (les etiquetes dels productes, només informen dels components, però no del seu orígen...)

Vull saber per decidir.


Vénen eleccions. I no vull els mateixos polítics de sempre, ni la mateixa forma de fer. Els pessimistes passaran. M'informaré. I si cap no em convenç, votaré en conseqüència.


He de programar les vacances d'estiu. El calendari (quina ximpleria...). Però ho he de fer i consensuar-lo. No esperar a què decideixin per mi. Mentres hauria d'estar creant la proposta (avançada a mà i esbossada) i enviant l'email, escric aquest post perquè no vull oblidar res del que ara mateix és important. Encara, entremig, una trucada m'ha portat a descobrir una nova aplicació de google. Al·lucino fent orbitar el món i creant objectes... omplint-los de textura i donant-los perspectiva. Explicant el poc que sé.


Hi ha temps per tot. Perquè tot és important. Com fer el sopar i compartir-lo. Com llegir un capítol del Viatge entre la nit i el dia, i veure la il·lusió als ulls dels menuts imaginant al vell Valentin Samani emocionat amb la vida o angoixat pels deutes i per no poder alimentar els animals del seu circ.

M'agrada aquesta vida tant plena de vida. Amb tantes coses per fer. Amb tant per viure encara.

30 dies, 2 forats

Entre proposar-se i fer; entre pensar i decidir. Només hi ha dos forats de diferència. I sentir-se diferent.

Al penúltim forat no hi havia arribat mai. Hauré de pensar a comprar un cinturó nou.

no mirar

Hi ha dies que neixen rodons, amb l'aire net, amb ganes de viure i de sentir. Ahir n'era un malgrat els pronòstics del temps. Llevar-se amb un somriure als llavis, amb predisposició a prendre's bé qualsevol cosa.

Hi ha dies que un petit detall pot enfosquir-me la mirada. Un teclat mal posat -fora del seu lloc, per exemple; segur que qui el va moure ho va fer sense adonar-se'n. Sense saber ni pensar què podia provocar en l'estat d'ànim de qui treballa en aquella taula davant d'aquella pantalla.

Maniàtic? potser sí.

Sovint gestos que no tenen cap més importància m'han fet donar voltes a idees absurdes durant hores. I el que és pitjor: m'han canviat l'estat d'ànim inicial i m'han dut a una predisposició adversa.

Darrerament, si trobo un gest, un detall, d'aquesta mena... evito mirar-lo i faig com si no anés amb mi. Quan puc fer-ho, hi guanyo molt.

Però no sempre puc... del tot.

Avui, però, el sol tornava a brillar i a escalfar, després d'una nit plàcida.

sentir i decidir

Quan sortia de la feina vaig veure que algú havia pintat unes paraules al vidre de darrera del cotxe que tenia aparcat al costat.

El missatge no era -em sembla- per mi. Però em va fer somriure.

No sé si els somriures ens fan més feliços; sé que aquell divendres era molt especial. Tenia moltes ganes que arribés i sí, he estat feliç. Feliç i content d'estar i compartir amb qui hi ha volgut ser-hi. Content de saber que es pot sentir i que es pot decidir. Que no calen compromisos per saber i sentir què és decisiu. Objectivament, la vida continua més o menys com sempre; subjectivament, anem aprenent com viure, com entendre, com acceptar, com estimar...

Tantes vegades he pensat que les relacions amoroses són com la cuina: penses ingredients per fer una recepta, poses dedicació a què surti bé, vigiles amorosament que res no es cremi, i comparteixes en poca estona allò que potser ha trigat a fer-se.

També, de vegades, te'n adones que no cal endolcir "de més" allò que per se ja és prou bo. Altres vegades havia fet empanadilles de poma i, en coure la poma i havia afegit sucre. Aquesta vegada les pomes van coure en el seu suc. Només amb l'afegit d'un polsim de canyella i un altre polsim de gingebre. I no els hi calia res més.