sis+temes ?

Massa poc temps per ser part d'enlloc.

Massa poca paciència per no entendre que la vida se'ns escapa a cada alenada. De la mateixa manera que cada alenada ens la dona.

Veig un mar massa fosc per un cel tant clar. Els camins que deixen els avions semblen de pedra i un globus fa estada mar endins, d'on no podria tornar. La sorra, grisa, sembla ser la que recorda en el color que tot és com cal que sigui. Les pedres entre ses ungles em tornen a la realitat.

(si fos un quadre -artístic?- podria pensar què volia expresar l'autor; és una afoto maldestre que no porta enlloc.)

a gust

mar planera, tortuga de sorra i inspiradisposició domèstica; un diumenge tranquil i assoleiat.

Exposar-nos al sol, fixar-nos en detalls, donar valor al que vivim, estimar com som... i donar valor als gestos.

fotoreflexió

En quines circumstàncies m'hauria afegit a alguna acampada?

Fa de mal dir. 

Els darrers deu anys m'he indignat moltes vegades per injustícies socials, econòmiques, laborals... que he vist en la pell d'altres i en la meva. Ara, sóc del tot solidari amb qui pateix a la pròpia pell la misèria d'un sistema de societat que no funciona. I, alhora, me'n reconec part i còmplice. Miserable i covard. 

Moltes vegades m'he sentit impotent de canviar "les coses". Mai tampoc m'he sentit a gust entre un munt de gent pel sol fet de ser colla. Hem vaig apropar a ERC perquè pensava que eren dels pocs que no serien sumisos al sistema. Me'n vaig anar quan vaig veure que alguns dirigents es professionalitzaven i volien acabar l'assemblearisme del partit.

Em sembla inconcebible que hores d'ara no existeixin mecanismes participatius reals als parits, a les institucions, a la societat... i quan la participació es produeix, els que manen s'acollonen.

Fa de mal dir què hauria fet en altres circumstàncies. En les actuals, aquesta setmana he reflexionat. He seguit amb els meus petits canvis a casa; fent algunes coses millor i altres no tant. Creient que només els canvis que es produeixen en mi podran en algun moment fer-se exteriors en les decisions que prengui, en les relacions que mantingui, en la projecció en els fills, en el seu creixement i autonomia... I, sí. També he pensat que caldrà que faci un pas més i m'involucri -ara que podré- en entitats on trobi ganes de treballar i de compartir de tu a tu, on em senti còmode i respectat. 

No espero grans canvis immediats que siguin conseqüència de les protestes i acampades d'aquests dies. Sí que espero que moltes persones que no s'havien plantejat què podien fer, s'ho plantegin. I qüestionin, com jo qüestiono, si el model d'AMPA, d'associació de veïns, de sindicat, de partit, d'ajuntament... és el volen o en volen un altre. Plantejar-s'ho pot ser l'inici d'un model de pensament i d'actuació diferent.

Mentres, he començat a domesticar un any més la selva particular, a arreglar algun desperfecte que feia massa que esperava, a no solucionar-ne encara algun altre, a veure com agafen color les prunes que tastarem aquesta setmana, a fer més coses i deixar fer més coses als petits que ja no ho són tant, a sentir l'esclat d'olor i color de la primavera...

i ara, a aquestes hores... del que tinc ganes de posar-me al llit. I descansar perquè demà serà sant tornem-hi!

proporcions inverses

Amb un de menys a casa (que raro que s'ha fet no esperar primer al menut i, després, no recollir-lo) havia pensat que tindríem temps i ganes de fer de forma diferent coses que fem altres vegades: repassar deures, anar a comprar, domesticar-nos, parlar... 

Certament hem fet coses de forma diferent perquè les circumstàncies ens hi han empès. Però temps, temps... n'hem tingut però se'ns ha tirat a sobre. El cas és que sense haver-ho previst ens hem trobat resolent problemes d'àlgebra de proporcions inverses. Quan he vist l'enunciat m'ha quedat cara de poker. 

(i ara com m'hi poso? a veure... la regla de tres? sí, però inversa... i com anava això?¿?)

He provat de resoldre per lògica. Per la meva lògica. I més tard, quan hem trobat entre tots dos la solució i el mètode que ens plantejava aquella lliçó, he pogut explicar que tal com jo ho feia també arribàvem a la resposta correcta, i que es podia fer de les dues maneres, però amb el meu sistema fèiem dues passes enrere per fer-ne una endavant.

Hem resolt sis problemes -els que hi havia per avui- i amb els resultats correctes. M'ha agradat que ens hi poguéssim dedicar estona, raonant els perquès, entenent mica a mica el mètode bo. Aprenent perquè les magnituds s'han de posar d'una manera i no d'una altra (en el segon cas no obteníem el resultat), perquè col·locar la taula de dades correctament ens deixa veure clar el perquè de fer el que sembla "al revés" és al final el que toca.

Fer els deures des de la web de l'escola. Transcriure enunciats i resolució a la llibreta, en paper. Fer les taules i operacions en un full apart. Parlar-ho, raonar-ho, repetir-ho... equivocar-me, equivocar-nos... "a veure com ho fèiem abans i perquè?" .

Entre mig una trucada: "renya'l, perquè no és conscient... ens vol enganyar i es pensa que se'n surt".

No l'he renyat. Ha notat el to de veu seriós quan li he preguntat els perquès. Li he explicat els meus perquès, sense enfadar-me. No em puc permetre que s'oblidi un note-book, el seu, perquè no ens podem permetre comprar-ne un de nou. Se li han entelat els ulls sense renyar-lo. A mi també. Perquè sé que no ho fa volent. Penso que en proporció inversa ens hem adonat que valorem les coses tot i que sovint se'ns escapen. I que sense fer cap drama, hem entès la magnitud dels despistes. Quantes vegades no hem fet bé els deures perquè jo m'he despistat? Quantes podíem haver-nos parat a parlar-ne, a arreglar les coses?

Li he dit que tot té solució si ho parlem sincerament. Quan no ho parlem, sovint se'ns escapen els problemes. I les solucions.

Després, hem estat molt a gust. I hem parlat de coses que no eren mates ni natus.

Em llevo d'una migdiada que no toca; és quan dormo que hi veig clar? em temo que sí.

alea jacta est.


No cal fer-ho tot molt més gros del que no és. Però si no ho faig gros, no m'emociono. I prefereixo viure l'emoció a ser-ne espectador. Potser matar-se una mica és la darrera fòrmula de sobreviure una mica més. Ningú ha dit que sigui agradable. Però alguns, potser, no en sabem d'una altra manera.

(demà he de pensar de no donar el meu cervell a la ciència perquè quan toqui no el puguin investigar... no fos cas que trobessin el remei de curar a algú altre...)

gregor thinks a lot

Gregor from petra zlonoga on Vimeo.

una de les primeres feines de petra zlonoga.

sense solta

plou pesadamenT.
sento la remor com una llosA.
constant, inacabable, inintel·ligible, rondinairE.
i es fa fosc abans d'horA.


plou pesadament i sangonosa,
la pluja que no entenc des d'on davalla;
i ofega la paraula i la mirada
i tanca les escletxes més preuades.


m'ofego de no poder pensar,
de tant com desitjo absentar-me,
de ser i no ser una matèria estable,
de tendir sempre a una fi inexcusable.

ella, ell, lo...

el dia del meu recent aniversari rodó va ser un dels pocs que recordo amb sensació de plaer; no va ser un dia de regals especialment útils ni quantitativament abundosos... vaig sentir, per una vegada, que el sentiment d'alegria compartida era sincera i embolcallant.

Aquell dia, però, hi va haver també un regal material que va ser com una herència en vida: un, o una, thermomix. A tothom que n'hi he sentit parlar, ho he sentit en femení: "és que la thermomix és la òstia!" (per exemple...). Va ser una herència perquè aquell aparell va ser de la meva germana i, ara que en té un de més modern, em va encolomar l'antic.

Però tornant a la referència de gènere, el fulletó que l'acompanya parla sempre en masculí. Potser perquè qui el fabrica pensa que és un robot. De fet, m'és igual com se l'anomeni... és una eina amb la que es poden fer coses que difícilment es podrien fer sense tenir-la.

Aquesta nit pensava sopar una amanida. Finalment he decidit tirar per la fruita. Amb l'ajut de lo thermomix he el·laborat un intermedi entre el suc i el sorbet: un sucbet?

He pensat que la ocasió mereixia un recipient adequat. El vas/copa té més de vuitanta anys. I en fa trenta era motiu de disputa -amical- entre la meva germana i jo mateix. Qui se l'havia de quedar? No se l'ha quedat ningú en propietat. Potser perquè a la meva germana i a mi la propietat ens inquieta poc.

Avui, he sopat sucbet de pinya i poma. Amb toc de llimona i sucre. La xocolatada... serà, si escau, demà.

Estic content amb lo thermomix. Els nens també. L'anem provant a petites dosis. Sense aquesta eina no podria fer segons què. Sense ganes de fer coses noves, tampoc. És important tenir eines. Mitjans. Però si hi són, cal també voler aprofitar-los.

Em miro. A contrallum. M'agrado.

Lo culdolla té ganes. I eines. I els resultats són el que menys compta. Perquè la vida es viu ara i aquí. O ara i allí. Però en qualsevol cas, compartida.

Bon capde, i que blogger no us putegi gaire.

(passo de rememorar l'experiència a blocat... i de fer-ne referència o comparació a les darreres hores a blogger: si deixa de funcionar, emigrarem!)

mesura

Em desconec.


M'agrada descobrir cares desconegudes de mi, no pensades, no premeditades. Entenc la distància. No entenc però respecto, silencis. Res no és urgent fins que ho sigui. Em preocupo i callo si penso que no m'esperen. Em preocupo i pregunto si no me'n puc estar.


Em reconec.


En les certeses i en les incerteses. Perdent les pors i fent-me més sincer cada dia. Amb més ganes i amb menys necessitats. Amb un any menys. Amb moltes ganes d'encomanar guapura. En la certesa que avui potser no és el dia però potser ho serà demà.



M'estimo.


Per poder estimar. Per fer-me menys jo i ser més tu. Per ser més jo i fer-me més en tu.



No et busco. Perquè t'espero.



I passo per la vida escoltant els sons que no puc sentir. I vibrant amb les emocions que puc intuir. I amb les que sento.


Amb la mesura de no inventar.

aigua i potingues

Aprofito els caps de setmana com si fossin vacances. Vacances amb mi i de mi. Assaboreixo el ritme lent d'aquests no horaris. També el meu ritme de no pensar sembla ajustar-se a les circumstàncies en dies com avui. 

Després de fer l'esmorzar m'he regalat una estona per mi. Afaitar-me poc a poc i posar-me (feia anys que no ho feia) un after-shaved. He recordat quan, aprenent maldestre de la feina de rasurar, notava la coïssor de les ferides al contacte amb l'alcohol del Floyd que li agafava al pare. I la sensació de frescor a les galtes i al coll en eixugar-se. Una repassada amb les tisores als pels sobrers que són molts i mai s'acaben. També al pubis.

Una dutxa llarga, sense preses. Ensabonar-me el cap fent massatge circular lent, com de perruqueria; esbandir i fer una segona ensabonada. Posar-me el condicionador per a rizos perfectos, ara que el cabell s'apropa als dos centímetres i mig i ja demana una pentinada de dits. Deixar-lo actuar mentre em poso el gel de bany hidratant a les mans i aquestes van recorrent cada tros de cos sense la urgència dels dies laborables. Posar-me el telèfon de la dutxa sobre el cap sense pensar si faré mullader; pujar una mica la temperatura... acaronar-me amb l'aigua com si unes mans fessin lliscar el sabó. Obrir més l'aigua freda per acabar la pluja domèstica amb un contrast tèrmic vitalitzant. I per fer-me sortir de l'endormiscamenta.

Tovallola neta que m'embolcalla. Veure'm al mirall mig entelat i pensar que el capo tenia raó quan deia que em veia diferent. Crema hidratant a la cara, al front, a les parpelles. Al coll i al clatell. I tornar a resseguir tot el cos i, també, les zones més inaccessibles de l'esquena.

Notar com la crema s'absorbeix. Fer una segona tongada assedegant la pell. 

Repassada d'ungles, d'ulls de poll, durícies i dents. Crema pels peus, genolls i colzes. Cigarret de vici. Pensar que una dutxa d'una hora està bé però no és cap regal excepcional. Tot i no poder-la fer així de completa i, sobretot, de meticulosa cada dia. Sentir-me normal en un cos normal per mi.

Sortir a la selva de casa i, amb tisores de podar a la mà, deixar-me estimar pel solet. No pensar. Tallar i apilonar a un fogueró massa gros per esperar a la revetlla. Buscar l'abraçada.

Dubtar.

Trobar excuses per permetre'm un extra. No pensar. Decidir que no encara, sense raó per decidir-ho. Ser conscient d'una normalitat que no m'agrada prou encara. Recordar que fa temps que el dragon khan s'ha aturat. Observar la selva com la vida. I buscar una ombra per no atipar-me de sol.

equilibrista fent estiraments

ssssssssss...

Fa frescota i plovisqueja a estones. Dinar tranquil i agradable en família. I ganes d'una migdiada suau amb un somriure al cap. La tercera maquinada haurà d'esperar-se.

futurs

Avui m'han preguntat si em tornaré a matricular a la UOC el proper semestre; he dit la veritat: que encara no hi havia pensat... els dos darrers intents em van fer arribar a la coclusió que no tinc prou capacitat per "fer" una carrera. O per fer aquesta carrera.

És cert que moltes circumstàncies han canviat els darrers dos anys. Jo, també.

No hi he pensat. Fins avui. Com en altres coses que no havia pensat fins fa relativament molt poc temps i, un cop pensades i decidides no han estat innaccessibles.

Al blog de la Clídice vaig llegir alguna cosa així com: el pesimista veu els problemes, es queixa i no fa res; l'optimista veu els problemes, creu que hi pot haver solucions, les busca i actua.

Aquest matí a la feina hi pensava... crec que hi pot haver solucions. Solucions a estudiar, a aprendre. Solucions a viure més plenament (més, encara? sí, més encara). Solucions a alimentar-nos de manera sana i equilibrada. Tots, a casa. Solucions als dubtes sobre la procedència i el control sanitari dels aliments. Aquests darrers dies he donat moltes voltes a les informacions que han parlat de la contaminació radioactiva de les cadenes tròfiques, a partir de la contaminació que està patint el mar des del Japó. S'hi ha sumat el 25è aniversari de l'accident de Txernòbil. La contaminació per petroli a les costes nordamericanes...

La sensació que tenia era d'impotència. En parlava amb companys de feina: "vosaltres compreu tranquils el peix congelat? sabeu on ha estat pescat i quan? i els productes làctics que tenen orígen als antics països satèlits de la URSS? i els que venen d'Holanda?"

-"home, si pensem en això no menjaríem res..."

Els pessimistes probablement acceptaran que no s'hi pot fer res. Jo penso que a casa sí que hi puc fer. Penso que puc demanar informació de procedència a les "marques" i a les cadenes de distribució dels productes que consumeixo. Penso que puc demanar informació a les administracions públiques responsables de salut. I puc decidir què compro i què no, amb una informació complementària a la que proporcionen les etiquetes. (les etiquetes dels productes, només informen dels components, però no del seu orígen...)

Vull saber per decidir.


Vénen eleccions. I no vull els mateixos polítics de sempre, ni la mateixa forma de fer. Els pessimistes passaran. M'informaré. I si cap no em convenç, votaré en conseqüència.


He de programar les vacances d'estiu. El calendari (quina ximpleria...). Però ho he de fer i consensuar-lo. No esperar a què decideixin per mi. Mentres hauria d'estar creant la proposta (avançada a mà i esbossada) i enviant l'email, escric aquest post perquè no vull oblidar res del que ara mateix és important. Encara, entremig, una trucada m'ha portat a descobrir una nova aplicació de google. Al·lucino fent orbitar el món i creant objectes... omplint-los de textura i donant-los perspectiva. Explicant el poc que sé.


Hi ha temps per tot. Perquè tot és important. Com fer el sopar i compartir-lo. Com llegir un capítol del Viatge entre la nit i el dia, i veure la il·lusió als ulls dels menuts imaginant al vell Valentin Samani emocionat amb la vida o angoixat pels deutes i per no poder alimentar els animals del seu circ.

M'agrada aquesta vida tant plena de vida. Amb tantes coses per fer. Amb tant per viure encara.

30 dies, 2 forats

Entre proposar-se i fer; entre pensar i decidir. Només hi ha dos forats de diferència. I sentir-se diferent.

Al penúltim forat no hi havia arribat mai. Hauré de pensar a comprar un cinturó nou.

no mirar

Hi ha dies que neixen rodons, amb l'aire net, amb ganes de viure i de sentir. Ahir n'era un malgrat els pronòstics del temps. Llevar-se amb un somriure als llavis, amb predisposició a prendre's bé qualsevol cosa.

Hi ha dies que un petit detall pot enfosquir-me la mirada. Un teclat mal posat -fora del seu lloc, per exemple; segur que qui el va moure ho va fer sense adonar-se'n. Sense saber ni pensar què podia provocar en l'estat d'ànim de qui treballa en aquella taula davant d'aquella pantalla.

Maniàtic? potser sí.

Sovint gestos que no tenen cap més importància m'han fet donar voltes a idees absurdes durant hores. I el que és pitjor: m'han canviat l'estat d'ànim inicial i m'han dut a una predisposició adversa.

Darrerament, si trobo un gest, un detall, d'aquesta mena... evito mirar-lo i faig com si no anés amb mi. Quan puc fer-ho, hi guanyo molt.

Però no sempre puc... del tot.

Avui, però, el sol tornava a brillar i a escalfar, després d'una nit plàcida.

sentir i decidir

Quan sortia de la feina vaig veure que algú havia pintat unes paraules al vidre de darrera del cotxe que tenia aparcat al costat.

El missatge no era -em sembla- per mi. Però em va fer somriure.

No sé si els somriures ens fan més feliços; sé que aquell divendres era molt especial. Tenia moltes ganes que arribés i sí, he estat feliç. Feliç i content d'estar i compartir amb qui hi ha volgut ser-hi. Content de saber que es pot sentir i que es pot decidir. Que no calen compromisos per saber i sentir què és decisiu. Objectivament, la vida continua més o menys com sempre; subjectivament, anem aprenent com viure, com entendre, com acceptar, com estimar...

Tantes vegades he pensat que les relacions amoroses són com la cuina: penses ingredients per fer una recepta, poses dedicació a què surti bé, vigiles amorosament que res no es cremi, i comparteixes en poca estona allò que potser ha trigat a fer-se.

També, de vegades, te'n adones que no cal endolcir "de més" allò que per se ja és prou bo. Altres vegades havia fet empanadilles de poma i, en coure la poma i havia afegit sucre. Aquesta vegada les pomes van coure en el seu suc. Només amb l'afegit d'un polsim de canyella i un altre polsim de gingebre. I no els hi calia res més.