aigua i potingues

Aprofito els caps de setmana com si fossin vacances. Vacances amb mi i de mi. Assaboreixo el ritme lent d'aquests no horaris. També el meu ritme de no pensar sembla ajustar-se a les circumstàncies en dies com avui. 

Després de fer l'esmorzar m'he regalat una estona per mi. Afaitar-me poc a poc i posar-me (feia anys que no ho feia) un after-shaved. He recordat quan, aprenent maldestre de la feina de rasurar, notava la coïssor de les ferides al contacte amb l'alcohol del Floyd que li agafava al pare. I la sensació de frescor a les galtes i al coll en eixugar-se. Una repassada amb les tisores als pels sobrers que són molts i mai s'acaben. També al pubis.

Una dutxa llarga, sense preses. Ensabonar-me el cap fent massatge circular lent, com de perruqueria; esbandir i fer una segona ensabonada. Posar-me el condicionador per a rizos perfectos, ara que el cabell s'apropa als dos centímetres i mig i ja demana una pentinada de dits. Deixar-lo actuar mentre em poso el gel de bany hidratant a les mans i aquestes van recorrent cada tros de cos sense la urgència dels dies laborables. Posar-me el telèfon de la dutxa sobre el cap sense pensar si faré mullader; pujar una mica la temperatura... acaronar-me amb l'aigua com si unes mans fessin lliscar el sabó. Obrir més l'aigua freda per acabar la pluja domèstica amb un contrast tèrmic vitalitzant. I per fer-me sortir de l'endormiscamenta.

Tovallola neta que m'embolcalla. Veure'm al mirall mig entelat i pensar que el capo tenia raó quan deia que em veia diferent. Crema hidratant a la cara, al front, a les parpelles. Al coll i al clatell. I tornar a resseguir tot el cos i, també, les zones més inaccessibles de l'esquena.

Notar com la crema s'absorbeix. Fer una segona tongada assedegant la pell. 

Repassada d'ungles, d'ulls de poll, durícies i dents. Crema pels peus, genolls i colzes. Cigarret de vici. Pensar que una dutxa d'una hora està bé però no és cap regal excepcional. Tot i no poder-la fer així de completa i, sobretot, de meticulosa cada dia. Sentir-me normal en un cos normal per mi.

Sortir a la selva de casa i, amb tisores de podar a la mà, deixar-me estimar pel solet. No pensar. Tallar i apilonar a un fogueró massa gros per esperar a la revetlla. Buscar l'abraçada.

Dubtar.

Trobar excuses per permetre'm un extra. No pensar. Decidir que no encara, sense raó per decidir-ho. Ser conscient d'una normalitat que no m'agrada prou encara. Recordar que fa temps que el dragon khan s'ha aturat. Observar la selva com la vida. I buscar una ombra per no atipar-me de sol.