El missatge no era -em sembla- per mi. Però em va fer somriure.
No sé si els somriures ens fan més feliços; sé que aquell divendres era molt especial. Tenia moltes ganes que arribés i sí, he estat feliç. Feliç i content d'estar i compartir amb qui hi ha volgut ser-hi. Content de saber que es pot sentir i que es pot decidir. Que no calen compromisos per saber i sentir què és decisiu. Objectivament, la vida continua més o menys com sempre; subjectivament, anem aprenent com viure, com entendre, com acceptar, com estimar...
Tantes vegades he pensat que les relacions amoroses són com la cuina: penses ingredients per fer una recepta, poses dedicació a què surti bé, vigiles amorosament que res no es cremi, i comparteixes en poca estona allò que potser ha trigat a fer-se.
També, de vegades, te'n adones que no cal endolcir "de més" allò que per se ja és prou bo. Altres vegades havia fet empanadilles de poma i, en coure la poma i havia afegit sucre. Aquesta vegada les pomes van coure en el seu suc. Només amb l'afegit d'un polsim de canyella i un altre polsim de gingebre. I no els hi calia res més.
5 comentaris:
I jo que som tan desastre cuinant com estimant...
Son aquestes petites coses....
remenar-ho be i coure-ho al punt...si abusem ho podem cremar tot. El més difícil és trobar el punt just de cocció
avui volia escriure un post sobre menjar sà, menjar barat (o gastar poc per fer un bon àpat), enllaçar un article publicat sobre la radioactivitat i la cadena tròfica... contestar-vos... però estic molt cansat. I el que em ve de gust és posar-me al llit. Que tingueu bona nit.
Massa sucre, en una recepta o en una relació sentimental, embafa.
Publica un comentari a l'entrada