mediocritat

Sabent que la gent és bona per natura, que té bons sentiments en aquell fons humà, va decidir apartar-se de la mediocritat que donava per bo el que l'existència li oferia sense qüestionar-se, ells, res més. Sobretot, va voler apartar-se dels mediocres que es creien més espavilats i més llestos que els altres, els que creien que tot era permès per aconseguir el seu propi plaer i benestar. Rara espècie aquesta perquè de tant abundant n'hi havia de totes les races, de tots els nivells socials, de totes les religions i de totes les tendències sexuals. Els mediocres transversals ho envaïen tot. I no deixaven de ser bons per natura. En el fons, molt al fons. Però els mediocres educats en aquesta escola de la vida -n'hauria de dir escola bressol pels mitjans utilitzats?- es creien cada cop més lliure pensadors. Fins i tot els mediocres violents. Aquests darrers no acostumaven a llegir frases de més de vint paraules. Ni a escoltar-ne de més de cinc.

Es va voler apartar dels mediocres amables. També li feien por els que anaven d'organitzadors culturals i els que es creien artistes. Els "artistes" solien accedir a aquesta fase un cop sublimades les passions corporals, anímiques i ideològiques. Quan se n'adonaven que mai no serien joves talents i que havien malaguanyat la vida viscuda, es realitzaven traient aquell fons de bones persones que tants anys van tenir amagat, reclòs, segrestat... per tantes circumstàncies que la vida -les circumstàncies- els havia manat. Sense plantejar-se-les, clar.

Per no plantejar-se, alguns no es van plantejar mai llegir les etiquetes dels productes que compraven. Ni si estaven d'acord amb les clàusules dels contractes que signaven... fos de matrimoni, de treball o d'adquisició de vivenda, tant se val! tot eren papers.

Se'ls ha de culpar? No, sister... Ens pot saber greu. És una llàstima que tanta bona gent hagi viscut -i visqui encara- acceptant de bon grat les coses com venen.

Els que es van apartar dels mediocres van rebutjar també les excel·lències dels líders. Van veure com hi havia camí a fer sense ser professor de res i mestre de tot. Sobretot, mestre de la pròpia vida. Aprenent a sobreviure sense trepitjar, sense envejar, sense plagiar.

Es va poder viure l'alegria també. Sense enganys. Es pot viure la vida sincera sense necessitat de tancar exclusivitats només per un. El que és només per un mateix, s'acaba morint en un record que ja res té a veure amb la realitat.

La mediocritat és plena de cola sense coca, de cafè sense cafeina, de dolços sense sucre... d'amor sense compromís i de paraules sense sentit.

I tant de contingut sense res a dins ens porta a un soul sense ànima, a una història que no explica res.

Va decidir, fa molt de temps, apartar-se de la mediocritat. I cada dia, de bon matí, busca uns ulls amb espurnes i un gest diferent. Potser es tornarà a equivocar. Potser costarà mil anys o comptar mil estels abans de trobar... algú que es vulgui apartar de la mediocritat.

I, encara que no trobi ningú... valdrà la pena fer el camí.