dilluns, 4 de novembre del 2013
a les palpentes
Faig creu i ralla.
Vaig estar massa temps pensant que sí, que allò que vaig imaginar era real. Massa temps.
Ningú no pot perllongar indefinidament una il·lusió. Si ho fa, torna boig.
Jo, jo, tant poca coseta...
saber cada minut l'espera d'un altre només esperant que sonés el telèfon... només esperant veure un missatge o una foto a destemps. I entendre, silenci rere silenci, que l'espera és estèril. Esperar allò que mai no hi serà, trista pèrdua d'anhels. Poca coseta que en poca coseta es conformava. Absurda vida perduda en nostàlgies de no res.
És boja la confiança. És absurda la pròpia esperança. Si et despulles de tot... si et deixes anar així com ets, et glaces.
No ho vols. I fas creu i ralla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
com més tard arriba més absurda és l'espera, doncs un temps vital que no tornarà s'ha perdut per sempre.
No hem d'esperar tant a fer la creu.
A veure, tampoc cal fer creu i ratlla... Només s'ha de vigilar una mica.
I despullar-se només si estàs a cobert i si està calentó, que després els constipats van que volen!! :P
La imaginació de vegades ens juga males passades, però tard o d'hora tot torna al seu lloc.
Petonets de bona nit!!
I costa, fer la creu i ralla, però un cop fet, s'ha de mantenir.
Bon dia gatet :)
El de l'espera pot ser un dels sentiments més agres que hi ha. Mata...
Em dol el teu patiment i et desitjo nous horitzons esperant que aquesta espera no t'hagi amargat les pròximes il·lusions
L'espera dol mentre passa, mentre s'espera. Aquest post el vaig escriure recent, per recordar una de les coses que no vull de l'enamorament.
Per sort, ara ja no em dol. He trigat massa a creure'm el creu i ralla. Però ara ja està endreçat.
Gràcies a tots quatre per la vostra proximitat.
Publica un comentari a l'entrada