Em va dir:
"Hi ha una diferència substancial entre animals i humans: cap animal, fins ara, ha donat mostra de saber que la seva existència és limitada. No sembla haver-hi percepció de la finitud de la pròpia vida.
Algunes cultures, i alguns humans, contemplen o desitgen una existència també dels animals més enllà dels límits d'aquesta vida. Però només els humans semblen conscients que un dia es moriran.
Alguns, després de trobar-se en circumstàncies properes a la pròpia mort i sobreviure, reconsideren com han viscut fins a aquell moment. Es plantegen a què han donat valor i a què no. I modifiquen íntimament el seu rellotge biològic. D'altres, amb capacitat empàtica, poden també fer-ho fins i tot només observant aquella circumstància en algun ésser estimat.
Molts, la majoria, prefereixen obviar aquest plantejament fins a no viure una situació crítica. Si és que són a temps de viure-la alguna vegada. Si no és així, s'estalvien plantejar-se moltes coses sobre com són, com viuen i com es relacionen. I alhora es perden la oportunitat de ser d'una altra manera."
Li vaig dir:
"I els que hem viscut i festejat amb la mort? Perquè tan sovint hi tornem?"
Vam callar durant molt de temps. I vaig sentir l'escalf de la mirada. En silenci.
