Em va dir:
"Hi ha una diferència substancial entre animals i humans: cap animal, fins ara, ha donat mostra de saber que la seva existència és limitada. No sembla haver-hi percepció de la finitud de la pròpia vida.
Algunes cultures, i alguns humans, contemplen o desitgen una existència també dels animals més enllà dels límits d'aquesta vida. Però només els humans semblen conscients que un dia es moriran.
Alguns, després de trobar-se en circumstàncies properes a la pròpia mort i sobreviure, reconsideren com han viscut fins a aquell moment. Es plantegen a què han donat valor i a què no. I modifiquen íntimament el seu rellotge biològic. D'altres, amb capacitat empàtica, poden també fer-ho fins i tot només observant aquella circumstància en algun ésser estimat.
Molts, la majoria, prefereixen obviar aquest plantejament fins a no viure una situació crítica. Si és que són a temps de viure-la alguna vegada. Si no és així, s'estalvien plantejar-se moltes coses sobre com són, com viuen i com es relacionen. I alhora es perden la oportunitat de ser d'una altra manera."
Li vaig dir:
"I els que hem viscut i festejat amb la mort? Perquè tan sovint hi tornem?"
Vam callar durant molt de temps. I vaig sentir l'escalf de la mirada. En silenci.
7 comentaris:
De vegades pense en aquesta circumstància de que hagim de viure una situació límit en propia carn o en la de gent propera per valorar la vida, i per adonar-nos del que val.
Potser és possitiu, o potser és trist que hagi de ser així.
Quan ho has viscut, la majoria de problemes que sents contar al teu voltant et fan somriure... i penses... com es pot discutir per aquesta tonteria? Com ens pot entristir algo tan banal?
Sols em queda felicitar-te, perquè , malgrat tot, vas poder sentir l'escalfor d'una mirada.
Besets i llepades estimat!!
:)
el que és curiós és que tot i ballar amb la parca, encara les xipleries ens puguin tornar a entristir...
però hi ha dies de tot, oi?
La mort és com "la décima" del Real Madrid. Desgraciadament, tard o d'hora arribarà :-(
PD: No deien que els elefants anaven al cementiri quan se sentien morir?
Només els elefants que no eren abatuts per tiradors reals (reials?)...
:)
Quan vaig escriure aquest post, vaig pensar -també- en la teva amiga del mocador, paseante.
... ara escriuria massa coses i em sembla que m'és millor seguir uns dies callant.
Gràcies per venir i fer-me saber que vens, company.
Sempre en trec coses de visitar-te, així que res de gràcies.
Em podries dir que vas pensar?
Vas pensar en l'amiga del mocador o en la protagonista????
Sovint quan escrivim, o a mi em passa, no pensem "només" en una sola cosa o persona Emily...
et vaig conèixer des de casa del paseante, i t'he anat seguint; us vaig ullant.
D'alguna manera, se'm barregen la Rose, tu mateixa, el llibre... la meva pròpia existència.
Fa molt... diria que alguns anys, vaig sommiar una nit que tenia en joan agafat d'una cordeta com si fos un globus (em sembla que li vaig dir a un comentari) i em vaig sentir "felís". Després, ha passat el temps i mai no ens hem conegut ni amb tu ni amb ell, o ens hem conegut d'una altra manera.
Faria falta molt més espai que un comentari per dir què vaig pensar.
Potser amb temps ho anirem esbrinant...
benvinguda a aquest piset.
Publica un comentari a l'entrada