manetes

Les heures de la paret de la cuina, com les de les altres parets de la casa, a la tardor es tornaven de color sang i s'enfilaven per aquelles parets llises perquè tenien manetes. N'arrencà un brot llarg per mirar-les; semblaven de sargantana.

(fragment del capítol XVI Les minyones a l'estiu, del llibre "Mirall trencat", de Mercè Rodoreda.)

A la tardor són de color sang; ara, ja tornen a brotar.

És difícil, en cas que no sigui impossible, escapar de les coses que ens han marcat. Vull fer la prova de mirar la vida com si no anés amb mi. Com si jo no fos jo i el meu passat. Em despullo i deixo la motxila a casa, a un racó rera la porta del rebost. Fa mal treure's les nanses dels braços. Però comprovo que em trec un pes massa feixuc de sobre.

Massa hores d'esperar que el telèfon sonés. Massa hores d'esperar que s'acabi el neguit. Massa hores per pensar i patir.

Surto de mi i em miro des de l'angle dret superior de l'habitació. M'agafa un cert vertigen. Veig a l'esquerra la llista que em turmenta. Tot allò que a mi em sembla que costa tant poc de fer i que no pots esperar d'altres perquè els hi sembla impossible. Veig a la dreta les coses bones que he viscut. I em quedo amb el dubte de si les he viscut o només les he imaginat. Agafo una llista i l'altra; en faig un manyoc i les hi calo foc. Em veig, des de dalt, dormint al sofà. I veig que els llavis em dibuixen un somriure.