no som orientals

i segurament ells, o molts d'ells, també obliden la seva història.






Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...
Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...


Sittin` by de ocean
Me heart, she feel so sad,
Sittin` by de ocean,
Me heart, she feel so sad...
Don`t got de money
To take me back to Trinidad.


Fine calypso woman,
She cook me shrimp and rice,
Fine calypso woman,
She cook me shrimp and rice...
Dese yankee hot dogs
Don`t treat me stomach very nice.


In Trinidad, one dollar buy
Papaya juice, banana pie,
Six coconut, one female goat,
An` plenty fish to fill de boat.


One bushel bread, one barrel wine,
An` all de town, she come to dine.
But here is bad, one dollar buy
Cup of coffee, ham on rye.


Me throat she sick from necktie,
Me feet hurt from shoes.
Me pocket full of empty,
I got Calypso blues.


Dese yankee girl give me big scare,
Is black de root, is blonde de hair.
Her eyelash false, her face is paint,
And pads are where de girl she ain`t!


She jitterbug when she should waltz,
I even think her name is false.
But calypso girl is good a lot,
Is what you see, is what she got.


Sittin` by de ocean
Me heart, she feel so sad,
Sittin` by de ocean,
Me heart, she feel so sad...
Don`t got de money
To take me back to Trinidad.


Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...
Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...

Nat king Cole i Don George.



(Volia posar aquesta versió del Calypso Blues, que m'ha encantat, però el youtube no em deixa inserir-la. M'ha fet recordar una nit a Vilanova i la Geltrú, un concert amb un intèrpret de casa nostra que també gravava l'acompanyament amb una maquinota en directe -la loop machine- i després interpretava sobre la gravació acabada de fer... en Sisa va posar el seu acabament sense més tecnologia que una guitarra espanyola i la memòria...)


Algunes vegades, de vegades, repasso velles lectures per no oblidar o per refrescar de la memòria allò que algun dia em va dir alguna cosa. Si m'agafa en dia dinàmic, a més aprofito per treure la pols i per llençar coses que no cal guardar més. Però aquest és un altre tema.

Està bé o trobo que per mi està bé refrescar el què i el perquè vaig pensar algun dia que les coses poden ser d'una manera o d'una altra. Ja fa molts anys que em vaig apropar a les diferents "aplicacions pràctiques" de les teories, ideologies i praxis anarquistes. Va ser a partir d'alguns fulletons editats a França en temps recent de postguerres, espanyola i mundial, i que em van obrir un món mental pels volts dels setanta i vuitanta del segle passat.

Fa setanta (i més) anys que ja es parlava de trobar alternatives a una societat que era injusta. En fa trenta o quaranta que alguns teníem empenta i ganes de creure que una societat més justa era possible. I, implacablement, la prudència ens ha fet covards. El respecte a la llibertat aliena i la confiança en la democràcia i en la bona voluntat dels polítics ens ha portat als cicles de pèndol. Un pèndol que es va aturant i que com més va, més curt fa el recorregut.

Em pregunto quin sentit té voler reviure idees i accions que fa setanta anys van fracassar. Ningú no ha evolucionat? La societat és la mateixa? Quin sentit té reviure una fe fracassada en l'esperanto, en el col·lectivisme, en les federacions, en les emocions?

El tòpic dels orientals, plagiar i millorar, va servir durant uns anys. En certa forma, és la darrera arma del neoliberalisme. Però m'espanta veure que un país com Japó que va renunciar a tenir exèrcit torni a exercir amb distincions militars per "frenar" al veí poderós i només mig adormit. Japó, que fa un parell d'anys va patir un terratrèmol i un tsunami amb unes conseqüències econòmiques que haurien destrossat -vist el que s'ha vist- qualsevol potència econòmica europea o americana, ha prescindit de l'energia nuclear però encara no sabem a quin preu.

De les corees, del nord i del sud, ens en arriben informacions em temo que massa mediatitzades. D'Índia i de Pakistan ben poca cosa en sabem.

I ben poca cosa en volem saber. Ens preocupem perquè no sabem què fer per sortir d'aquesta situació econòmica i social en la que ens trobem i sembla que només sabem o volem mirar la situació més immediata. Mentres, sembla que ens importa poc què ha passat a Bangladeix, on un edifici de vuit plantes (!) s'ha ensorrat no només gràcies a l'atzar: era un edifici de vuit plantes on hi havia diverses empreses industrials que proveïen les grans marques de textil (Mango, Benetton...) que seguirem comprant sense plantejar-nos perquè fan tants bons preus.

No som orientals no perquè no tinguem la capacitat de plagiar i millorar. No ho som perquè ens és indiferent allò que no volem veure. No volem saber què passa realment. Ens és igual comprar un arròs sigui del delta de l'ebre, de pals o de madrid. Ens és igual si Espanya reconeix Kossove o si no ho fa, o si compleix els compromisos signats internacionalment. Ens és igual si Catalunya és pionera en la idea -que tot just ara comencen a repetir des de la dreta espanyola- de què cal fer més amb menys. Tot ens és igual. Per això, no som orientals.

Hi ha qui pot argumentar que no podem saber-ho tot ni averiguar l'orígen de tot. És cert. Però també és cert que tenim molts més mitjans que fa 70 anys si volem.

I el que passa... és que no volem.

Em quedo amb la música -la versió que no he pogut inserir de Calypso blues- i amb una portada d'un llibre de Quino.

 

 

Obrir-lo o no, ja és a la mà de cada un.