quin valor!

Recorrent-me el lòbul de l'orella, amb el dit fent un cicló, pels cabells filtres eixes mans.
Cau i ens mulla l'aigua, brolla freda, peça a peça em traus la roba en un atac ple d'ansietat.
Mos al coll, després tendres mirades que il·luminen la foscor d'aquesta vella habitació.
I el pessigolleig que no l'ubique, arrenca la maquinaria de l'estat de sedació!

En cada abraçada em xiuxiueges, jo lluite per no ofegar-me mentre et bese tot el cos.
Adore la suavitat del tacte, de la pell que estic robant-te perquè no la puc comprar!
Has aconseguit paralitzar-me i grimpes per dominar el descontrol, la situació!
Sense cap esforç a tu m'aclame i en una cançó de fons inventarem el nostre món!

He despertat del somni, i sóc conscient que aquestes mans mai no em podran acaronar.
Però ni tu seràs capaç de fugir de la història que m'invente en soledat.
Per satisfer desitjos improbables, mentre sol autogestione el meu plaer,
Dispost a compartir-te aquí estaré!

Amb els ulls tancats de nou somrius i no t'he de convèncer per restar-li temps a aquesta nit.
Nuus dibuixarem varies figures trencarem junts la claror que sols una vela ofereix.
Els teus pits són la delicadesa on perdre la calma i la revolta inicia el seu camí.
I quan decidim trencar les bases, m'has fet veure que quan vulga existiràs sols per a mi.

He despertat del somni, i sóc conscient que aquestes mans mai no em podran acaronar.
Però ni tu seràs capaç de fugir de la història que m'invente en soledat.
Per satisfer desitjos improbables, mentre sol autogestione el meu plaer,
Dispost a compartir-te...

Trac del calaix la vena que em cobrisca els ulls i així somiar plegats a cada instant.
Tinc que invocar l'estancament del temps en el moment que tu i jo hem encaixat.
Dintre de tu, la bogeria extrema em fa oblidar que es sols un somni, tan injust!
Però quan la nit s'apropa, aquí estàs tu!



Lletra de Mentre sol autogestione el meu plaer. Andreu Valor.

Gràcies per donar-me'l a conèixer, Albanta. I per tants moments i els que han de venir.



Algunes vegades la finestra digital t'omple d'estímuls: anar d'una conversa banal a una coneixença intel·lectual, descobrir que darrera un nick o dos o tres hi ha una o dos o tres persones respectuoses i que saben -encara- mantenir una conversa més enllà dels tòpics i poder copsar la sinceritat en la velocitat i la coherència de la resposta.


Assaborir sentiments i sensacions que es deixen anar només perquè tens ganes de deixar-los anar. Només perquè tens necessitat de deixar-los anar. "Només" per això.

M'agradaria treure del calaix la vena que em cobrisca els ulls de nou. Si fos possible. Però encara no ho és.

Tots som diferents. El meu dol no es cura ni s'oblida ni es canvia ni es substitueix. No pas tant de pressa. Ni ara ni després. Passarà, que és el seu destí.

Ara, és avui. I toca anar a dormir.