de viatge

Quasi no me n'havia adonat i ja havia tornat del viatge. És complicat diferenciar on ets si les cares i els paisatges són quasi iguals. I, sobretot, quan no tens la disciplina dels fanàtics ni dels militars ni dels atletes ni dels bojos.

Vaig anar de viatge per canviar de mi. Per poder fer els errors d'una altra manera. No em fa res errar: molts anys equivocant-me a la cuina han fet de mi un cuiner de diari prou acceptable; diria que per sobre de la mitjana, sense diferenciar sexes ni procedències. Molts anys d'equivocar-me em van portar a fer de mi un amant prou acceptable; diria que per sobre de la mitjana. Vaig pensar que errar d'una altra manera també em podia fer aprendre coses per ser un cuiner diferent i un amant més acceptable. Però aquest viatge amb va dur molt a prop dels límits. I apropar-se als límits sempre és perillós perquè t'obliga a haver de mirar les coses -totes les coses- amb mirada tant extrema que t'apropa el pensament a la manera de mirar dels fanàtics, dels militars, dels atletes o dels bojos. I no sóc prou disciplinat -ni tinc edat, clar- per pensar i actuar ballant al "filo de la navaja".

Ara, es fa complicat saber si miro, sento, penso, com el vianant o com el que no s'ha mogut mai de lloc (viaquiet, en diu en miquel; jo en diria potser viaestant) o com qui havent canviat de lloc no ha estat capaç de canviar de forma de pensar.

Per més que de vegades som el que els altres volen que siguem -o com ens volen veure- no deixem d'alguna manera de saber que en realitat acabarem acceptant el que pensem de nosaltres mateixos per més que ho vulguem disfressar. De res serveix anar contracorrent nostra. I molt menys encara contra la opinió aliena. Però tot i així, sense perdre alguna essència, sí que és possible aprendre alguna nova recepta o alguna forma diferent d'estimar. Si volem.