llegendes

Històries d'Atlantis, Pau Riba

Mirant el cel veig el llençol que ens ha d'aixoplugar.

Vaig fer tard. Aquest matí ha costat de llevar-se però tenia poques obligacions i les presses justes. Fa una setmana que vaig poder tornar a comprar xampú pel cabell i els rínxols agafen molt més cos que amb el gel de bany. Dubto entre afaitar-me o deixar-me barba de quatre dies, d'aquella que no punxa. De moment la deixo créixer que no tinc temps i a tallar sempre hi sóc a temps. Penso què em cal al rebost... voldria fer especial un moment especial. Vestir-lo. Com quan tinc ganes de cuinar: pensar els ingredients que em venen de gust, les receptes i els moment de presentar-les, la cara de sorpresa o dw normalitat... Em mesclo amb mi. Amb qui vaig ser i amb qui sóc. Escampo possibilitats sobre la taula. Dubto. Tot això entre casa i la feina (els moments que em deixa). Escampo boires.

Els espais de llibertat semblen més clars. Tot plegat es fa més fàcil d'assumir quan la confiança és viva. Malgrat els desencontres, les trobades poden ser més consistents. Si hi ha el respecte.

Preparo el fogueró. Aquest any els gatets no seran a cap de les dues revetlles. Ni cremaré petards en altres terres. El present és ara. I l'allargarem millor. La primavera ha vingut potent. I l'estiu, sense plans a fer, pot ser el de les nostres vides.  

Si goso hi afegiré alguns mobles però no hi posaré cap ninot: no em cal fer cap exorcisme ni cap foguera de mals records. En faig prou de cremar per encendre un llum més a la nit més curta de l'any. Veure la màgia de les flames i la dansa del foc. Tant de bo algú vulgui ballar-hi la dansa de la vida. Amb o sense fogueró, amb o sense receptes màgiques. Potser, si pot ser, només amb la màgia de les pells, dels respirars, del desig i de les ganes. 

I potser, algun dia, es podrà llegir una llegenda d'uns éssers que van doblegar un país... només per poder-se trobar i estimar.