de bon matí.
Just damunt la palmera morta ha anat a néixer una planta. La palmera, morta però ferma com un carall apunta a les dotze. I els brots, brollen amb la parsimònia de la natura viva.
Tres, set disset. Espero arribar a la font i que no s'hagi esgotat l'aigua.
Mentres, rego amb mesura controlada.
5 comentaris:
Els arbres morts fan d'adob perquè neixin noves plantes,la natura és sàbia.
El què és aquest any, aigua per regar, no en farà pas falta, tot i així l'hem de gastar amb mesura.
Bon capvespre.
Aquestes palmeres, M. Roser, són d'una fusta molt dura: en vam posar una a una foguera a cremar i només es va rostir una mica de fora. També els hi costa podrir-se. Se'm fa estrany que amb la duresa que tenen, es puguin morir per la feina d'un escarbat vermellós que les parasita.
He de dir-te que igual que aquesta planta acrescut al cap de munt de la palmera, també tinc uns cactus que han crescut sobre uralites... potser algun dia faré foto d'aquests éssers que saben viure en entorns inhòspits.
L'aigua i la font que em cal surt d'una deu molt especial. I diria que depèn poc de les pluges atmosfèriques...
M'has recordat una cançó que un meu tiu-avi va fer seva: "hay que guardar que el que guarda siempre tiene. El que tenga un amor, qu lo cuide, que lo cuide....."
et sona?
:)
bona nit.
La natura no deixa mai de sorprendre'ns.
I tant que em sona la cançó! Ui, que jo dec ser de la seva quinta...
Bon capvespre.
les males herbes surten a tot arreu...
En el fons, tot és un cicle vital.
Publica un comentari a l'entrada