què està malament?

Fool to cry. The Rolling Stones

Avui, per sort, no venia de treballar tota la nit. Això ja ho he fet moltes altres vegades. Sí, aquelles feines que no fa la gent d'aquí com cal. Avui venia d'un cap de setmana molt agradable. Venia de descansar en un festiu entre setmana, de llevar-me abans d'hora per estar ben despert, d'arreglar-me el sotabarba i dutxar-me, d'esmorzar tranquil·lament un tall de coca que no ens vam acabar, d'ensumar encara l'alè del cos estimat en la flaire dels llençols i de vestir-me poc a poc. És bonic quan puc encetar el dia amb un bon dia a cau d'orella i els rituals rutinaris de desvetllar el cos es poden fer sense pressa, com volent preservar les sensacions de les darreres hores.

I mica en mica veus, sents, que te les volen diluir. No és personal. És, simplement, la conseqüència de tantes accions de persones benintencionades que tenen tant poc en compte l'existència dels altres, que fan bona la frase que diu que "el purgatori, de benintencionats n'és ple".

I de passada et fan emprenyar. I algunes vegades, esclatar. Deu ser la ressaca de la revetlla. I que alguns es van quedar amb ganes de fressa.

Em sembla inconcebible la desídia*. I avui m'ha afectat la dels professors. Com peces de dòmino posades una darrera l'altra anaven caient (plack, plack, plack....). I jo palplantat, esperant alguna mostra de comunicació comprensible. Pacient, però aguantant i emprenyant-me cada cop més. I m'he dit que no, que avui no m'ho quedava, que avui no se'm carregarien ni el dia ni els sentiments, que ja en tenia prou.

I he esclatat.

I li ha caigut el ruixat a la cap d'estudis (uis no, perdoni, coordinadora pedagògica). No ho ha entès... probablement perquè venia d'un cap de setmana agradable i li ha tocat trobar-se un pare emprenyat no ja per la incompetència -que també- del centre que es proclama a ell mateix la "joia de l'ensenyament/educació" de la demarcació (sic) de Girona. M'he deixat anar i no he plorat. No he plorat com ho va fer la mare dels meus fills, que és del gremi, a la darrera reunió. No he plorat, amb motius i sentiments per fer-ho, perquè no s'ho val i perquè alguna cosa m'ha dit que m'havia de rebel·lar. El tutor de l'altre fill ha passat per la vora i ha sentit mitja conversa i se n'ha anat cap dins, a esperar-me. Quan hem estat sols, m'ha dit que subscrivia totalment el que m'ha sentit a dir, i que per això se n'anava d'aquest centre. M'ha explicat més coses. No sóc jo que sóc massa exigent o poc comprensiu. La gent no canvia de centre de treball si hi està a gust. I aquest tutor, és molt apreciat pels menuts. I els menuts -que ja no ho són tant- veuen el món. I veuen les coses que passen. I no saben expressar-les a casa amb prou claredat o amb prou confiança, perquè els pares i mares no en sabem més, però també perquè l'escola -tota ella- no els hi dona eines.

Després ens queixarem (es queixaran els mitjans) que la mainada no té interès, que no són participatius, que no són crítics, que s'empassen tv sigui quina sigui...

i la culpa (alerta a les lleis que volen penalitzar els pares i mares dels menors atesos per intoxicacions etíliques i/o drogodependents) és de les famílies! (s'eximeix per tant, TOT el sistema socio-educatiu que no hi ha tingut res a veure).

Quan me'n tornava a treballar -evidentment, he hagut de demanar permís a la feina i m'ho descomptaran del sou per no ser un dels supòsits legals- la coordinadora s'ha apropat al cotxe i m'ha dit que no volia que m'anés emprenyat. Li he dit: "no me'n vaig emprenyat; me'n vaig amb les coses molt més clares que quan he arribat". L'altra tutora, la que no va contestar els correus, tot i veure'm no s'ha aturat a donar-me cap excusa. Ni tant sols això. No va voler donar-nos hora coincidint amb la que ja havíem concertat per l'altre fill. En canvi, hi era i no tenia hora amb ningú més (he vist les llistes).

Me n'he anat molt tranquil. Sé que si algú no m'ha sentit i no ha sentit la meva opinió és que està molt més sord que no pas jo.

Després... he aprofitat les múltiples converses per mòbil amb la mare dels nens per fer el que hauria de ser una situació normal entre persones conegudes: dur-la a la feina si no té mitjà de transport. Hem pogut explicar-nos les situacions sense enfrontar-nos (feia molts anys que no passava, cosa que haurem d'agraïr a la desídia escolar...). Per mi, no hi ha cap canvi en les sensacions ni amb ella ni amb els dirigents de l'escola. Tots, penso, tenim molt més clar com som. I he pogut deixar de pensar-hi.

Els darrers dos quilòmetres cap a la feina, m'he ensumat el bigoti. Avui, quan m'he dutxat, no me l'he ensabonat. I encara he notat l'aroma de l'amor. 
 





(segons el Diccionari català-valencia-balear, properament Diccionari català-valencià-balear-ponentí-alguerès-lapaès-solsonès-tortosí-saltenc autòcton-saltenc nordafricà-monistrolenc-solsoní-portaventurenc-perpinyenc-catalanish-francocat)

*DESÍDIA f.
Manca d'activitat per negligència o incúria; cast. desidia. Altrement, passats los dits deu dies, en desidia de aquells qui no vindran, a llur despesas serà provehit, doc. a. 1521 (Hist. Sóller, i, 520). Es regidors que per desídia dexan de cumplir es devers que s'imposaren aceptant es càrrech, Ignor. 51.
    Fon.: dəzíðiə (Barc.); desíðia (València); dəzíðiə (Palma).
    Etim.: pres del llatí desidĭa, mat. sign.