Vivències de raro

 Orenella i gladiol. Pau Riba

No sé viure la vida.

Sempre, s-e-m-p-r-e o quasi salvant-ne les excepcions que confirmen la regla, he viscut a destemps dels altres. I això em fa poc comprensible i això em fa poc comprensibles els altres a mi. Des que amb pocs pams vaig començar a llegir-ho tot en castellà (quan vaig llegir la primera cosa en català? què era?), passant per quan aturava el vent a la selva amb botes de goma i una tovallola per capa i per la fosca adolescència i la encara més fosca entrada a la seducció. I tot el que havia d'arribar. Entre mig, una tortura permanent volent entendre el món. Amb dolor físic i angoixa. I sense saber, com he après més tard, molt més tard, que no és cap mal de viure pensant només en allò més immediat i proper i sense demanar-li cap explicació. No entenc encara com funcionen les relacions de les altres persones amb altres persones. És una assignatura que vaig suspendre i de la que no em tornaré a matricular. Només puc entendre les relacions que m'expliquen. Textualment. Em perdo si provo d'entendre perquè les persones es troben per fer costellades amb altres persones que potser coneixen o no, o el sentit de la diversió d'un àpat d'empresa o d'una trobada d'antics alumnes... A moments, amb alguna persona em sembla que em sento capaç d'entendre el seu pensament. Però tot seguit s'obre una llum clara que em diu... "no pensis res que no t'hagi dit". I en aquell moment em sento còmode. Vull guardar alguns d'aquests moments de comoditat.