dies i anys

Te'n vas uns dies. El teu primer viatge sol, sense família. No em dius que t'enyoraràs. A comisaria, arreglant els darrers papers, em preguntes si tinc eskaipi. Et dic que sí; no te'n recordaves del nick. Et dic que també amb gmail es pot fer xat amb cam i amb veu. Potser et trucaré algun dia al vespre, em dius.

Sé que t'ho passaràs bé. T'estàs fent gran. Saps que t'enyoraré.

T'estaré esperant.

*

******

*********

******
*

Torno a dormir poc i malament. Els horaris canviats i la vida desendreçada no hi ajuden. Tampoc ho fa aquest mal de cap persistent. He de tornar a un ordre que havia trobat. Em plantejo si per dignitat o només per supervivència. 

Ja he fet prou malavida. El paseante, per un comentari, m'ha fet tornar a veure un parell d'episodis de Rubianes fent de Makinavaja. Potser sí que de vegades vaig ser una mena de "último shorisso". Potser encara alguna cosa em queda. Sovint em miro els peus quan surto a fumar a la feina. El que tinc més proper a mi i que de poca cosa em serveixen. No tinc prevista però cap escalada, ni cap fugida a peu ni de la policia ni dels homes "de negre".

S'acaba maig amb un viatge, dues setmanes més que portaran exàmens, notes i canvis d'horaris -més canvis- familiars. Un estiu que hauré d'aprofitar com vingui i, segurament, fer vacances d'aquest blog on ja les he estirat massa.

Vaig trobar per casualitat les bases d'un concurs literari. Per un moment em va passar pel cap escriure per presentar-m'hi. No tinc vanitat escriptora i reconec no tenir ofici... però si es publica tanta cosa...

Avui, tornant de comissaria, tots dos badallàvem al cotxe. No he fet migdiada, que hauria pogut. I ara estic desvetllat, escrivint i preparant el dinar de demà. 

Em sento menys incòmode que fa uns dies. Encara no em deixo anar. No sé si per estupidesa o per supervivència.

Les plantes volen aigua.