diumenge, 2 de juny del 2013
frases fressa
Aquest matí hi ha hagut fressa a casa.
Després de tants mesos encara no en sé. El conec bé, sé que no té malícia... De vegades poso molta fe pensant que sí, que se'n sortirà bé de tot, perquè té moltes eines encara que n'hi faltin algunes. Però de vegades perdo la fe... i tot el cansament acumulat de tants mesos aguantant-me de no pressionar, de tants mesos de ser pacient, de tants mesos de no saber si ho faig bé o no...
Què m'ha revoltat? Obrir la bossa d'escola i veure que la única llibreta que havia de dur no hi era. Dijous tenia la llibreta, però no tenia el llibre. Li vaig demanar que parés molt de compte a portar el llibre pel cap de setmana. El vaig anar a buscar a sortida d'escola; li vaig demanar si ho duia tot. Em va assegurar que sí, que ho havia repassat. Me'n vaig refiar.
No fer res, ajornar-ho, no tensar... no serveix. M'he sentit dolgut perquè m'he sentit enganyat. I potser he tensat massa la corda.
No aguanto la meva vida, m'ha dit.
Després, entre fer feina fora amb les mans i parlar més reposadament, i deixar silencis i respirar, ens hi hem pogut posar de nou.
Ho ha fet "molt bé" i quasi sense ajut.
A mig fer, li ha vingut al cap que no duia la llibreta perquè el profe se l'havia quedat per corregir.
Les llàgrimes ja havien passat. Tornava a fer sol entre nosaltres malgrat la tempesta de llamps i trons. Em sembla que ell necessitava que esclatés. Però sobretot, ho necessitava jo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
aquesta guerra també és freqüent a casa i de vegades fins i tot dubto que l'oblid sigui real.....
Anem trampejant, naveguem en plena tempesta, però els portarem a bon port, encara que ells més endavant naveguin en mars encrespats a voluntat. Sort que tindran un petit bagatge del nostre navegar.
M'agradaria pensar que jo no els portaré a cap port, joan. Provo de donar-los eines però tenen mètodes d'aprenentatge del tot oposats.
Sort que ens donen també algun bagatge.
:)
Això em sona, però per la vessant de mestra...Ja sé que per els pares és una lluita constant, però tampoc us heu de sentir culpables, penso que intentar fer-ho bé, ja és tot un triomf...
Petons.
Potser vull pensar que els professionals us sabeu/podeu distanciar. Penso en els mestres i en els metges (he posat en dos sacs, volent, moltes altres professions).
Penso que els pares i mares, alguns, també ens sabem distanciar de vegades. Però algunes vegades ens esgotem. Com també passa als professionals, oi?
Sóc culpable de ser pare. No és que me'n senti. I penso que hauria de fer més i millor. Em queda el consol de pensar que no deixaré de ser pare ni que vulgui... així que encara puc aprendre coses i mirar de fer-ho millor.
Gràcies per tornar, M. Roser
"Nunca llovió que no escampara", diuen els gallecs. Doncs això. Bona nit, Culdolla. M'ho he passat bé aquesta nit llegint-te. M'agrada el teu món.
Se'ns va fer tard, eh?
:)
Vist de fora, quasi tots els móns són bonics. Després, en el dia a dia hi ha de tot, prou que ho saps...
Bon cap de setmana.
Publica un comentari a l'entrada