Tens molt clar per on vols anar com ho has sabut sempre que t'has tret de sobre els sentimentalismes. Quan no ho vas fer... quan dubtaves... et vas tornar una barreja insuportable, fins i tot per tu.
Em sap greu que no puguem ser companys. Mai no em podria refiar d'un tipus com tu i prefereixo no tenir-te a prop. Ens faríem mal plegats. Tu ets massa racional i jo sóc massa sensitiu. Tu, massa intuïtiu. I jo, necessito saber a flor de pell. A flor de llavis.
T'ofereixo un a reveure que espero llunyà. No ets jo ni jo sóc tu i no ens hauríem de barrejar.
.
..
...
....
.......
....
...
..
.
Avui he perdut el matí fent la primera revisió del cotxe quan ja passaven un 30% del quilometratge recomanat i 15 mesos dels previstos. Un matí de vacances laborables, pagades doncs, i de deixar llibertat als fills i de deixar-me a mi vacar. Al concessionari oficial he trobat un conegut de fa... 20 anys enrere? Anava darrera meu en l'entrada al taller. M'ha preguntat si havíem d'avisar a algú o ens atendríen espontàniament. No ho sé, li he dit, és la primera vegada. També la meva, m'ha contestat.
L'he vist somriure. He recordat aquell somriure. Sou de Sant Gregori? -li he preguntat a la dona, que era qui més a prop meu estava...
Sí que ens coneixíem.
M'han passat davant per la voluntat del comercial. Ells han dit que abans hi havia "aquell senyor". I jo he contestat que no venia de deu minuts.
Els he tornat a trobar al bar del polígon i més tard a la sala d'espera del concessionari. No teníem res a explicar-nos després de tants anys, més enllà de la primera conversa de reconeixement i de l'esperança de què ara sí; ara que ja tothom penja estelades i ja no tenim el punt diferencial que ens feia propers.
Han tingut el seu cotxe "reconegut i mantingut" una hora abans que el meu.
Quan ja em pixava i em començava a impacientar he demanat que "qué hay de lo mío?" i m'han dit que ja estava i que ja venia. Llavors t'he vist. No eres tu i eres tu. El comercial t'ha portat els albarans i t'ha fet brometa. Te l'has mirat i t'ha fet gràcia. He vingut a portar-te la visa. I m'ha corregut un calfred per l'espinada en donar-te-la.
I he sabut que jo feia el meu camí. I en gatot el seu.
M'han tornat el cotxe rentat per fora.
Per dins, encara hi ha l'empremta del teu peu al salpicaderu.
4 comentaris:
potser el més greu ha estat el forat a la visa.
greu, del cert, no hi ha hagut res...
fins i tot la visa ha estat dins la melodia...
la vida ja ho té tot plegat...
No sé si he interpretat massa bé el teu post. Però diria que jo també m'imagino de vegades a mi mateix si no hagués anat pel camí que he seguit. És això?
No ho sé, paseante. Quan ho vaig escriure no era això el que sentia...
segurament és un dels posts més difícils i més sincers perquè han parlat dos que són un. I són dos.
Em sembla que no tinc ganes d'explicar-ho aquí. Potser en un altre moment o en un altre lloc.
Publica un comentari a l'entrada