abans d'explotar

Tinc el mal costum de guardar-ho tot. És cert que sovint he fet servir el blog com a vàlvula d'escapament perquè d'alguna forma sabia que parlar -escriure- aquí era com qui es desfoga amb algú desconegut en un d'aquells inacabables viatges en tren que havia fet de jovenet: agafes confiança després de les primeres hores però saps que mai més -encara que mai sigui molt de temps- tornaràs a trobar-lo.

Però tinc el mal costum, des de cadell, de guardar-ho tot i de guardar-m'ho tot.

He fet, que recordi, tres excepcions a aquest costum a la meva vida. Tres persones a qui he dit tot com ho pensava. Les tres vegades, les tres persones, em van fer sentir lliure i em van fer disfrutar de descarregar el pes de la motxilla que carregava. Mai no he sabut ni podré agraïr-ls'hi. I mai em podré treure l'espina de seguir pensant que em vaig equivocar de moment, de persones, de forma de dir... i deixar de donar-ls'hi culpa, quan sé perfectament que el culpable vaig ser jo de sincerar-me.

Ningú, ni jo mateix, pot dur una càrrega tant grossa.

En aquest sentit va molt bé el blog: deixes anar les neures -i sovint algunes neurones- i el pes fonamental cau sobre una pantalla.

Després hi ha qui et llegeix i qui et comenta. Mai no podré agrair prou, tampoc, a qui m'ha volgut comentar alguna vegada.

Entre qui comenta, com entre qui llegeix sense comentar, hi ha de tot. No faré una llista que havia començat perquè seria absurd. Hi ha de tot.

Ara estic molt cansat. (qui tingui tendència a l'empatia, més val que deixi de llegir arribats a aquest punt)

No sé si estic del tot d'acord amb l'afirmació de Jesús Tusón que va transcriure la Montse -Arare- al seu blog. Tinc els meus dubtes només perquè no sé si Tusón usava el terme "llengües" com a sinònim de llenguatge o no.

Estic tant cansat de provar d'entendre el que diu qualsevol...! Estic cansat de la xerrameca, del parlar per no dir res. Estic cansat de les absurditats que cal sentir cada dia i de veure reproduïdes absurditats als mitjans de comunicació. Estic cansat de què les absurditats calin en les persones i les repeteixin com lluritus fent-ne arguments quant només són frases sense sentit.

És cert que les llengües o els llenguatges ens moblen el cervell. I, ara mateix el tenim tots moblat d'andròmines.

O si més no, jo.

Estic tip de falses veritats, de veritats a mitges i de posar més pa que formatge... N'estic fins al cap de munt de retòrica.

Em sembla que no cal posar exemples perquè el que és difícil és trobar algú no contaminat.


Tot això em fa mal. Perquè em fa sentir més fora de lloc encara.

Però, encara que em fa por, he vist una sortida que pot ser digna o pot ser -només- una aventura que no em dugui enlloc.

No fa gaires anys -30? 40?- es considerava els sords sinònims de ximples. Els sords de naixement, no podien aprendre cap llengua "completa". Per tant, no podien pensar. Si no pensen, no existeixen. Si més no, no existeixen com humans. És cert?

.
..
...
....
.....
......
.......


He estat buscant informació sobre la base del pensament, sobre la comunicació, sobre la llengua (les llengües) i els llenguatges. En part, són temes que m'interessen i tenen a veure amb el que voldria seguir estudiant acadèmicament i amb el que afecta al meu present i futur.

Sembla clar que hi ha -científicament comprovat- una capacitat de pensament humà no estrictament vinculat a cap llengua. Pensament entès com a observació-deducció-conclusió=aprenentatge i decisió posterior.

Però i l'abstracció? I els conceptes abstractes?

Com es pot en una llengua o en un llenguatge que no té preposicions -per exemple- fer certes deduccions filosòfiques? O algunes?

Tot això m'inquieta.

Però m'atrau.

Una amiga em diu que haver-hi sentit em dona avantatge en aquest viatge. Em fa por que em doni massa càrrega de prejudicis.

Vull imaginar -ni tant sols pensar- que es pot concebre un món d'una altra manera. Amb un pensament no oralista. Em fa por viure sense sintaxi o amb una sintaxi que encara no conec. Com poden canviar els mobles del cervell amb aquest canvi?

No ho sé.

Em va agradar trobar en un estudi la constatació que no només el pensament ve condicionat -moblat?- per la llengua sinó també per la quantitat de vocabulari, la capacitat de moldejar-lo amb gramàtica i sintaxi... i que també en els llenguatges no verbals es veien aquestes capacitats i limitacions en funció de la persona i de l'aprenentatge.

Trobaré els companys i sortiré al carrer?

Tampoc no ho sé.

El que si sé és que aquesta, la meva, és una terra encesa. No em fa res encara ser un xarnego entre oïdors i silents. Però cada vegada tinc menys raons per voler seguir en un món que tot i poder sentir, llegir i entendre, no ho vol fer.