imagine. eva cassidy
abricocs
cactus esponjats
corriol obert
planter reeixit
Fa molta fred per ser a les acaballes de maig. Aquest matí se m'han tornat a morir els dits i feia setmanes que no ho feien. He perdut el costum de dormir de dia. Em torna a fer mal el cap. Torno a casa i trobo que la casa no m'ha trobat a faltar. Potser, perquè la casa és buida.
Em cal tornar a sortir a veure el món.
kathy's song
I hear the drizzle of the rain
Like a memory it falls
Soft and warm continuing
Tapping on my roof and walls
And from the shelter of my mind
Through the window of my eyes
I gaze beyond the rainy streets
To England where my heart lies
My mind's distracted and diffused
My thoughts are many miles away
They lie with you when you're asleep
And kiss you when you start your day
And a song I was writing is left undone
I don't know why I spend my time
Writing songs I can't believe
With words that tear and strain to rhyme
And so you see I have come to doubt
All that I once held as true
I stand alone without beliefs
The only truth I know is you
And as I watch the drops of rain
Weave their weary paths and die
I know that I am like the rain
There but for the grace of you go I
6 comentaris:
Si que fa fred per ser a finals de maig...Dius se m'han tornat a morir els dits, feia molt que no sentia aquesta expressió...I dius que la casa no t'ha trobat a faltar i tu, l'enyoraves? De vegades quatre parets també poden ser sensibles.
M'agraden molt aquestes fotos tan de natura.
Bon diumenge.
se'm moren els dits per una malaltia genètica. A la mare també li passava. És un trastorn circulatori: deixa d'arribar sang als dits i es perd sensibilitat. Els dits queden com cadàvers: blancs, eixuts i sense sensacions.
La relació amb la casa on visc és complexa. No comparteixo amb tu el pensament que les parets puguin tenir sensibilitat: són només parets de maons.
I les meves parets no saben res de poesia.
La meva vida, tampoc.
M'ha agradat veure't alegre i motivada amb la mainada. Segur que ells guardaran un record que perdurarà. Penso que és bonic tenir la consciència d 'alguna cosa noble.
Bona nit, M. Roser
Jo he d'admetre que m'agrada aquesta fresca, les sensacions que em provoca i els núvols que porta.. ja, soc estranya, ho se...
Les cases, les llars, el caliu, el fem les persones i sí, et uc la contraria, poden tenir poesia, la meva, ara n'és ben plena.
Potser la primavera, ja saps...
Un petonet
Segur que tu la omples de poesia, Joana. Per mi, és una assignatura pendent.
Si surts al carrer, entraràs en un bar on posen forta la música perquè un negre parla pel mòbil, et voldran fer una palla a canvi d'un got de llet, aniràs a un local de fa trenta anys per descobrir la decadència. És aquest el món que vols sortir a veure?
Hi ha altres móns, paseante, però són en aquest.
Publica un comentari a l'entrada