vida humida

surto al carrer i plou.

Vaig sense destí trepitjant moments encara endormiscats, a la recerca de la gran aventura. M'aturo a un bareto on no he estat mai, però que ve de camí a casa de la meva germana. Té un nom tant absurd com "porqué no dos". Demano en català si tenen voll dam. Em contesten en castellà que sí.


Hi ha una dona a la barra i un home. Ell, campechano i sociable. Ella, madura ensenyant panxeta i tanga. Ell és l'amo -no triga a fer-ho evident- i ella fent el paper que s'espera socialment i professional. Al cap d'una estona entren dos nois joves, negres de pell. Demanen tallats. Un d'ells té una conversa per mòbil i s'allunya cap una part de la cafeteria més allunyada de la barra i on no hi ha ningú.

Jo fa estona que m'he tret l'audífon. Dibuixo la cara de la cambrera en un tovalló de paper pensant per alguna expressió que ha de ser romanesa. No li interesso prou com perquè li pregunti.

Observo moviments estranys: el campechano deixa de jugar al billar amb un client i s'apropa a l'aparell de música -darrera la barra- i sembla pujar el volum. Noto la vibració del só a la barra. Em sorprèn.

Veig que el noi que parlava perl mòbil torna amb el seu company. El del bar, li llegeixo, "no hace falta que todos nos enteremos de tu conversación".

Demano què dec de la cervesa. Deixo la cervesa a mig beure. Plou encara més  fort al carrer. M'hauria d'haver quedat a dir-li a aquell imbècil que no es pot tractar així a les persones.

Però no sóc cap heroi. Només volia fer una cervesa.

Ha perdut tres clients.

Plou fort. Em deixo mullar a Salt City. Trobo una dona que em demana un vas de llet. Li demano que m'ho repeteixi. Un vas de llet? Un café con leche, em diu. I em senyala un local -restaurant- àrab que tenim a tocar. Val, li dic. Entrem i li pregunto si vol un entrepà. Em diu que no, només un café con leche. L'encarrego i el pago. Em demana si vull que anem a fer una volta plegats.

No vull follar. Ni que em faci una palla.

Li dic que no, que vaig a mollar-me de pluja.

Trobo obert un dels pocs pubs que encara sobreviuen després de trenta anys. Allà on vaig deixar les meves neures etílico-depriments quan vaig ser conscient que no podia fer destrosses a la carretera. No hi ha ningú. Parlo amb la Rosa. Li demano que parli poc a poc perquè pugui llegir-la.

Quan hi havia anat, fa molts d'anys, sempre vaig ser un borratxo discret. I si algun dia em vaig deixar anar, va ser amb l'home de la Rosa, que encara hi és i de qui no en sé el nom. Avui, discret com sempre, s'ha escolat cap a la cuina. He parlat amb la Rosa, com qui fa un xat. Per`veient-la, tocant-li la mà... amb acords i en desacords. Li he explicat que a  la tv feien la final de la champions. Però no hi havia ningú que ho mirés. La he mirat. Ens hem mirat. I ha entrat un conegut que ha fet que la ÇRosa sortís de la barra per abraçar-lo. He respirat. I he sortit al carrer, per tornar a casa.

Quan he obert la porta -i quan la he tancat darrera els meus passos- he pensat: ja ets a casa.


Les altres vegades que havia tornat del Tinell, mai sé com vaig arribar.