He viscut el divendres com un dissabte ni que de vacances cada dia sigui dissabte. He oblidat d'anar a Girona a la botiga on em van vendre l'audífon perquè m'hi facin un repàs: fa dies que noto talls de recepció -entretalls- i em temo el pitjor que podria passar-me ara.
Ells, que ho saben, tampoc no m'ho han recordat.
El sopar del divendres -familiar- ha seguit els guions que l'atzar vol desdibuixar i ens ha anat posant en situacions surrealistes com és d'habitud a la nostra família. Més tard, he vist Forrest Gump amb el petit, perquè el gran va a dormir més d'hora. Fa dies que la caixa tonta em fa plorar. Tant és que sigui un serial com the big bang theory o les notícies o una pel·li: no me n'adono i els rierols salats baixen galtes avall. Massa corprès per la pel·li, he demanat al menut què li havia explicat sa mare del que li passa al seu germà. "Sé el que he de saber" -m'ha dit.
Com he pogut... malament, però com és la vida, li he dit: "jo fa tres anys que sé què li passa al teu germà, i encara no sé tot el que he de saber. I encara que li dediqui més temps... us estimo tots dos igual."
Quan s'ha acabat la pel·li, no ha remugat com cada dia... m'ha vingut a fer un petó, ell que no és gens petoner, i ens hem dit bona nit.
He vist al calendari que no vull mirar que és Santa Regina. La connexió neuronal m'ha portat 40 anys enrere quan a l'església del veïnat cantàvem aquest Salve Regina:
1 comentari:
Jo també vaig plorar veient Forest Gump...
Publica un comentari a l'entrada