les urnes no són un xec en blanc

Els que fan mal ús de la democràcia creuen que les urnes són un xec en blanc. I més, si obtenen majoria absoluta.

Ho han fet tots els governants que han obtingut majories "tan qualificades" que han convertit els Parlaments en Monolegsments. I és el darrer argument pueril que he llegit i escoltat al president Balear: les urnes ens autoritzen.

Els autoritzen de la mateixa manera que està "autoritzat" el gobierno español, que va accedir a manar amb un programa (no oblidem que un programa és una promesa) i que al cap d'un mes de ser a Moncloa va excusar-se dient que si feia tot el contrari del que havia promès era perquè no sabia amb què es trobaria, que la realitat era molt diferent del que es pensaven.

S'ha de ser molt pocasolta per no convocar unes noves eleccions -si la excusa era certa, i si ho era és que no tenien ni puta idea de governar (cosa que costa de creure)- i presentar un nou programa "ajustat" a les condicions amb què es van trobar. Aquest hauria estat el guió si visquéssim a un estat democràtic.

En realitat vivim en una república monàrquica bananera on ni els que manen ni la oposició saben fer ús de la democràcia. I no és "culpa" d'ells: és que van estudiar i van créixer amb molt poca perspectiva. Veníem de la dictadura franquista, s'havia de fer una "transició" conciliadora i no hi havia temps de pensar...

Així ens ha anat.

I ara després dels anys, aquests polítics es creuen que manen. I no, no se n'han adonat però no manen.

De tots els polítics en primera línia només Artur Mas sembla haver-se adonat que és ell qui ha d'estar al costat de la majoria. No m'agrada ni el que fa ni el que representa ni com governa. No l'he votat mai i el meu vot li costaria molt car: hauria de posar pit i collons a fer una transformació real de la classe política, i això no ho farà mai perquè la coalició que ell representa no li permetria. Seria un preu que no està disposat a pagar, n'estic segur.

Però el respecto perquè si ell no hagués agafat la bandera que el poble -majoritàriament- ha aixecat, no seríem on som. Ni tindríem la possibilitat d'un futur diferent que ara tenim.


La dreta, la catalana i la espanyola, és obtusa per definició: són conservadors. I en aquest principi de segle que estem vivint, ser conservador és la millor garantia de passar a la història abans de 5 anys. En 10 anys, la societat s'ha transformat tant tecnològicament que la classe política no ha entès, encara, que la democràcia se'ls ha girat en contra.


Ara, les persones volen democràcia real. I el que és pitjor, per ells, és que hi ha la tecnologia per tenir democràcia real.

I els hi fa molta por. Molta. A tots els que tenen poltrona i no saben per on ve el futur. Perquè encara no han après a pensar.

He criticat la dreta però l'esquerra s'ha lluit també. A Catalunya i a Espanya. I a europa (però això mereix un capítol a part).

L'esquerra va perdre el nord el dia que Felipe González va dir: los empresarios tienen que ganar dinero. Quan va fer aquestes declaracions que van ser portada dels principals diaris, Felipe havia descobert la sopa d'all. El problema no va ser que descobrís que per a la continuïtat d'una empresa cal que hi hagi beneficis... no. El problema és que va fer ser el missatge del neocapitalisme que diu que els beneficis són el primer. I va oblidar -de sobte?- que el capitalisme no és dolent si, i només si, té en compte que el capitalisme només pot sobreviure en societats benestants, socialment i cultural avançades i en les quals la "massa" pugui consumir i guardar un equilibri entre satisfer les necessitats i obtenir un cert plaer en dosis controlades d'oci, i fer avançar en el benestar als més desafavorits.

Tot això ho va oblidar Felipe, i ho van oblidar també els líders del PSC i de ICV. Van acceptar les tesis dels neocons i els sindicats vinculats als grans partits d'esquerra van ser còmplices i fa 40 anys que no existeixen. I ara, que els convenis són paper mullat... encara menys. I què esperaven?

ERC tampoc ha tingut prou idees clares i s'ha apuntat massa sovint al establishment.

I què ens queda?

Un estat i unes nacions que van a la deriva, amb milions de votants de la dreta descontents amb l'engany que han viscut i sense veure cap alternativa per votar quan toqui fer-ho. Milions de votants de les esquerres descontents amb els seus partits que no han sabut ni volgut fer polítiques econòmiques d'esquerres quan han governat i que ara tenen o han tingut els seus dirigents d'aquells temps en els consells d'administració d'empreses elèctriques o financeres. Ens queden les persones del carrer, tots nosaltres, desorientats i indecisos, amb ganes de fer fora aquells ineptes però sense saber com.

Cal fer net? Sí.

I ho farem. Keep calm. Tots aquests polítics no se n'han adonat encara de la revolució tecnològica.

No passaran massa anys que no tindran excusa per saber en temps real què vol la gent.

No és cap paranoia. Però caldrà incloure la tecnologia en la política. I això els hi fa molta més por. Com els en hi fan les llistes obertes o la participació assemblearia. Tot això serà possible d'aquí no gaires anys. I veurem canvis democràtics sorprenents. Fins ara, aconseguir 500.000 firmes a Espanya per engegar una Iniciativa Legislativa Popular era una tasca gegantina. Ara, amb les noves tecnologies, es pot mobilitzar, organitzar i executar una acció com la cadena humana del 11S molt més fàcilment. Perquè ens hem de quedar sense donar-hi més ús? No cal esperar més.

I que ningú digui que hi ha una fractura digital a la societat: totes les biblioteques del país tenen ordinadors connectats a la xarxa, tenen bibliotecaris que poden ajudar a la població... i les escoles també.

Aquest serà el següent pas cap a la democràcia real.

Caldrà establir com, quan i què es consulta? Segurament caldrà demanar el compromís als mitjans de comunicació i als periodistes, digitals i no, de col·laboració en difondre les campanyes d'informació i debat seriós quan calgui fer consultes. I saber qui les pot promoure. Però tot això, si es vol, es pot decidir en quinze dies, un mes tot a estirar.

Vivim i veurem grans canvis. Perquè si els polítics no els saben veure i no els saben gestionar, tenen poc futur públic. I els canvis hi seran igualment.

S'atreviran? Ens atrevirem?