dissabte, 2 de juliol del 2011
la vida fàcil
Ningú no va dir que ho seria.
Alguns i algunes hi tenim complicacions afegides. Circumstàncies que la fan una mica més complicada. Triades o no. Això és excusa perquè no siguem iguals? Això és excusa perquè ens poguem sentir diferents?
Tothom se sent com se sent en cada moment i en cada situació. Però cap de nosaltres, dels raros, no podem renunciar a ser responsables dels nostres actes i de les nostres omissions. Pot semblar fàcil -i fer així la vida més fàcil- pensar que no estem obligats a més perquè ja prou problema tenim.
És fàcil repenjar-se en l'excusa. Per no afrontar cap realitat.
Però em sembla que no hauria de ser així. I no voler, poder o saber reconèixer-ho és només una manera d'allargar el temps podrit. No hi ha pressa. Però tampoc hi ha pausa. Tots, fins i tot els que es pensen normals, som discapacitats en algun aspecte o arribarem a ser-ho amb els anys. No s'hi val viure només amb somriures. I en fer fe de vida de lo bones persones que som perquè no fem mal, conscientment, a ningú. Ni tampoc s'hi val, només, en dedicar part del temps a voler ser bones persones i a tenir pensaments positius.
No som coherents. I jo el primer. Però posats a lapidar, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.
Si encara queda algú, que es pensa lliure de culpa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Qui més i qui menys te culpa d'alguna cosa.
Però som "raros", n'estàs segur? :)
alguns som més raros que els altres, segur.
No m'agrada la paraula "normal". I ningú hauria de tenir culpes, només responsabilitats...
Doncs jo en conec més d'una de bona persona, que ho és de natural, gairebé sense voler.
la majoria de persones amb qui em relaciono coneix la diferència entre normal i habitual o genèric; entre allò considerat norma i allò que hauria de tenir en compte la norma.
Penso, però, que el sentiment de culpa no és tant negatiu com algunes cultures "normals" ens han fet volgut veure: sentir-me responsable d'alguna cosa que penso que no he fet bé no implica -necessàriament- que em penedeixi i pensi a fer-la diferent; en canvi, si em sento culpable del patiment d'un altre, potser sí que em plantegi actuar d'una altra manera en una situació semblant. Vull imaginar que tot va entre el que m'importa l'altre o el que em deixa d'importar.
Bona nit, Vida.
Jo també en conec més d'una, paseante. I les bones persones, ni que siguin de natural, també la caguen. Com els altres. Però si són beneïts o beneites, no se'n adonen, de cagar-la, i no canvien. Tampoc tenen cap necessitat de fer-ho, és clar. Ni assumeixen la responsabilitat. No jutjo ningú, eh??? Segurament les teves bones persones i les meves no són les mateixes...
Publica un comentari a l'entrada