dissabte, 28 de juliol del 2012

inconsistències v.01 - somni

Ho confesso: vaig somiar.

Penso que la realitat, tota, és al nostre cap. Ens domestiquen de petits i ens ensenyen llengües (els que tenim la sort d'aprendre'n més d'una), ens ensenyen que cal saber comptar i aprendre formules estranyes i convencions de llenguatge. Ens ensenyen tradicions i història en la confiança que aprendrem alguna cosa dels errors comesos pels avantpassats. Ens terroritzen amb religions o ens ensenyen a racionalitzar -que vés a saber què és pitjor- perquè siguem millors i més feliços...

I de tot el que ens ensenyen, res no ens serveix per saber que la realitat existeix només al nostre cap.


Vaig somiar que era feliç. Immensament feliç. I el meu somni era real. No existia res més que el meu amor i l'amor que rebia. I si existien altres coses, eren addicionals. En el meu amor hi havia cabuda pels meus fills, pel meu amor petit, pels seus fills, per familiars, per persones estimades...

Era tan perfecte que feia mal i espantava saber que es podia acabar ni que fos impensable.

Era tan ideal, malgrat tants inconvenients, que només podíem dir: aprofitem-lo ara, que no sabem quant durarà...

Un dia vaig somiar que m'havia despertat. I després vaig pensar que tornava a somiar un somni recurrent. 




Avui m'he despertat del tot. Sé que tot, ni que somiat, va ser real. Però va ser un somni. Em costa encara acceptar-ho. Hi ha somnis molt convincents. I són reals, perquè els vivim al nostre cap.








M'he despertat i he vist les bigues del sostre de l'habitació. Amb la llum que entrava del carrer he volgut pensar que el sostre era un llençol i que per poc que ho desitgés m'abraçaria.

He tombat el cap cap a l'altra coixí però no hi havia ningú a qui explicar-li. Ni tan sols una ombra.

Vaig somiar una amanida que mai no havia fet: amanida d'arròs amb bacallà esqueixat i pèsols. T'hi jugues un pèsol a què surt bona?

Doncs sí, boníssima.








Vam sortir al carrer a la prèvia a la festa major. Volen fer una estelada de rècord guiness. Dos de tres vam deixar la petjada en mig metre de roba groga que en serà part.







Un trosset entre molts d'altres.







I ens vam afegir a seguir al gegant i a la geganta.





Visc a un poble ple de somnis. Alguns en diuen Vil·la. Altres en diuen el bronx. Hi ha somnis de supervivència. Somnis de què no passi res (més). Somnis de pensar que encara hi haurà futur. 

Enyoro el meu somni. Però ara em toca estar ben despert. He de vetllar perquè els meus puguin somiar. Ni que sigui algun dia. I em dono per satisfet d'haver viscut la felicitat. Diuen que molts, ni tan sols l'han somiat. 

2 comentaris:

Garbí24 ha dit...

La felicitat no és un ount en concret si no el camí que ens hi porta

culdolla ha dit...

jo parlava d'una altra felicitat, joan gasull; has tocat mai el cel?

jo espero tornar a tocar-lo algun dia. Però si no pot ser, ja en tinc prou amb el cel que he tocat.

El camí, el fem cada dia.