Ahir a les tres de la matinada encara donava voltes al llit, sense poder dormir, acompanyat per una xafogor aclaparadora. Em va tornar al cap Sant Feliu de Pallarols i les malifetes que fèiem de menuts. Vist en la distància fa somriure. Si els meus fills ho fessin ara... clar, que els meus pares tampoc ho van saber mai. Eren records que tenia endreçats.
Altres records els tinc ben visibles, a casa -la física- o als blogs. Què fa que algunes coses s'exhibeixin i altres no?
Suposo que depèn de cada persona, de les sensacions d'un moment determinat -el de la exhibició- i de la intensitat de les emocions.
Em miro al mirall. Em veig bé. Miro al voltant i veig que tot és com ha de ser.
No sé què recordaran de diumenge. Tots tres en tindrem memòria diferent. En deixo tres mostres i les altres, les guardo.
2 comentaris:
tenim moltes vegades la sort de poder recordar només el que ens convé, quan no ho aconsseguim ens posem tristos.
Diuen que és així en la majoria de persones, joan gasull. Jo no estic gaire segur que el meu cap funcioni d'aquesta manera.
Sí que prefereixo recordar coses boniques. Però no sempre ho aconsegueixo. I la tristesa, de vegades, ve només veient la realitat.
Publica un comentari a l'entrada