Estic de vacances de casa meva. Però no sabria viure, de vacances o no, sense escriure. Imagino que es tracta d'una certa malaltia no diagnosticada. No sé qui em llegeix, sovint, però necessito explicar potser per explicar-m'ho jo mateix què em passa i què sento.
Ara estaré 16 dies seguits amb els nens. No serà fàcil fer vacances, fer els deures que han quedat pendents, fer de pare, fer vida normal i provar de fer extres... sense diners i amb l'estat d'ànim una mica o molt baix.
Ells no tenen culpa de com em senti jo. Però jo no en sé de fer veure que em sento diferent de com em sento. Puc dissimular una mica. Però no sé enganyar.
Vaig aconseguir una banderola d'una exposició que es va fer a Girona d'Steve McCurry. Li hauria volgut donar al meu amor la setmana vinent. Però no ens veurem. No crec pas que ens veiem.
Tot plegat és massa complicat. Com si la vida no ho fos per ella mateixa.
Provo d'implicar-me en la distància a fer les coses més fàcils a nivell d'estudis. No sé si me'n sortiré gaire o poc. Provo d'implicar-me a nivell d'emocions i em sembla que no me'n surto gaire.
Diuen que els homes no ploren. I jo fa un munt d'hores que estic omplint el Ter.
Em consolo de pensar que no sóc tant mala persona. Que ja ho sé que no ho faig tot ni gairebé res prou bé. Però que tampoc ho faig, tot, tant malament.
Començo vacances amb depre. Demà em llevaré, m'afaitaré i em dutxaré abans de res. Per mirar-me la setmana com si aquest diumenge hagués estat de tràmit.
4 comentaris:
les coses costen....però tenen el seu valor si intentem fer-les bé.
Més val l'orgull d'un fracàs que la recança de no haver-ho intentat.
Bona setmana....
Perdona'm, m'he colat en aquest bloc perquè al primer cop d'ull m'ha agradat molt el títol...En veu baixa.
Quan tothom parla a crits no sé per què, es reconfortant que algú reivindiqui baixar el to de veu...
Et volia comentar una cosa però no he trobat el teu correu...Ah,i no és pas bo començar les vacances deprimit!
Bona nit.
Estic convençuda que la bona companyia traurà un somriure als teus llavis.
Per quin motiu no has de plorar?, no seràs més home als meus ulls si ho deixes de fer, això alleugereix l'ànima, fins i tot, un cop passada l'onada ajuda a respirar...
Mira de gaudir de les vacances, pocs diners tenim la majoria no creus?.
Jo et seguiré, estiguis a la casa que estiguis.
Un petó.
Ho provo, joan gasull.
No m'agrada la paraula "orgull". Prefereixo la "satisfacció" dels petits avenços. Gràcies per comentar.
Benvinguda M. Roser. Ja saps el que dèiem fa temps: "som gent de pau, i no ens agrada cridar..."
Ens anem seguint, Joana.
Diumenge no va ser un dia fàcil per mi. Quasi cap dia ho és. Però sí: m'arranquen molts somriures.
Publica un comentari a l'entrada