O més enllà de la hiperrealitat.
Després de la realitat genèrica i grisa, sovint difusa i dubtosa, alguns genis ens dibuixen una realitat enlluernadora, finíssimament nítida i que trasbalsa els sentits. I ens embadalim de ser espectadors de tants grans inútils que res han fet per ningú més que per incrementar el seu propi ego en vida i la butxaca d'especuladors mercantilistes en la seva mort.
Dalí, el gran masturbador, què va deixar de progrés en la nostra societat?
Mosques que encara hi són i lleterades d'histrionisme que es multipliquen.
No goso citar els grans prohoms de la Caixa: ni tinc, encara, prou documents ni prou saber històric -altres bloggers semblen molt més competents que no pas jo en història- ni ganes ni temps de documentar-ho.
Visc en un país que no m'agrada però que, no com altres, m'estimo. Em costa socialitzar-me perquè no hi estic avesat. Les meves relacions són en petit comité.
Ahir, en una reunió multitudinària (érem més de 40! per mi tota una excepció forçada pel parentiu) vaig veure dues dones apartades de la resta de convidats que feien fum a un raconet ni que fóssim a un espai obert. M'hi vaig apropar i vaig demanar permís per ajuntar-me al minúscul grup de fumadores.
Deu minuts de conversa van exposar els punts de nexe i desunió, tot dins una cordialitat amanida per la persecució social a qui més contribueix en impostos a aquesta societat que tant ens maltracta.
Va ser, però, una infermera no fumadora la que va rellevar un interès i una coincidència anímica més rellevant. També vam tenir poc més de deu minuts perquè quan les pupil·les es començaven a dil·latar va aparèixer qui tenia més canes que jo mateix i va extendre el seu braç sobre els seus muscles per deixar clara la marca del territori.
Tots i totes em van fer un gran favor: recordar-me que més enllà de la meva realitat, la que visc dia a dia, hi ha una altra realitat que està per fer. Sovint la oblido perquè em fa molta mandra i no m'agrada entrar en jocs de baralles. Però em convé deixar la hiperrealitat per bonica que sigui i tornar a la física de persones que esperen que algú les escolti, els hi miri els ulls, i a qui puguin explicar realitats genèriques, grises, dubtoses... que volen que algun dia esdevinguin enlluernadores. Encara que no ho sàpiguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada