dijous, 12 de setembre del 2013
11+1, :) malgrat tot
No em crec res ni ningú d'entrada, ni deixo de creure en res ni en ningú. No em deixo emportar per eufòries col·lectives perquè són massa inconsistents. I tampoc em deixo amargar per indecisicions minoritàries perquè són massa covardes.
La meva vida de cada dia és massa trista, bruta, pobre i dissortada. No puc dir que també sigui monòtona perquè alguna alteració hi deu haver a les meves neurones o al meu entorn que no m'ho permet. Aquest matí m'he llevat tard perquè de matinada he tingut necessitat de masturbar-me i, un cop fet llargament, m'he adormit. Quan m'he llevat els gatets ja s'havien espavilat per esmorzar i només he tingut feina de fer-me el meu, encetar un cigarro que no volia fer i posar-me al dia.
Encara no m'havia plantejat ni dutxar-me que han trucat a la porta del carrer. Una "amiga" que fa mesos que va desaparèixer d'un dia per l'altre de la meva vida trucava a la porta però només l'hi he obert el porticó de la finestra de l'habitació que dóna al carrer. M'ha saludat i m'ha demanat com estava i com estaven els nens. El seu to de veu era amable, com sempre, però jo ja no podia creure en cap amabilitat de part d'ella. Penso que també he sabut estar amable. Si he de ser concret, diria que he estat cordial. No he amat la seva presència ni la conversa. Ha vingut, m'ha dit que suposava que aniríem a la "cadena" (ha fet el gest amb les mans) i s'ha justificat dient que els polítics d'ara no es mereixen que ella participi en res. També m'ha dit que vinguent cap a casa a vist, al mateix carrer , una bandera espanyola enorme amb un toro. Només se m'ha acudit dir-li que això és senyal que hi ha llibertat i que tothom pot posar la bandera que vulgui. Cordialment.
M'estimava aquesta "noia". Però no la he deixat entrar a casa perquè ja no té lloc al meu cor. I no, només, pel que pensi o faci políticament... "només" perquè no trobo correcte el que ha fet amb mi.
Estic molt content de com ha anat la diada. Em sembla que és increïble -si no fos perquè s'ha fet- que es pugui posar tanta i tanta gent d'acord (1.600.000 diuen els polítics i sense comptar els que per motius personals s'han quedat a casa) amb un objectiu clar: independència.
No entenc els que fan bandera de no posar-se cap bandera. Aquells que sempre es diuen solidaris socials i que de tant solidaris s'obliden de solidaritzar-se amb l'al·legria de voler una terra lliure.
M'ha agradat, molt, l'acte que ha transmès tv3 aquest matí. He sentit llegir fragments d'Espriu i, sobretot, he sentit músiques i cançons que m'han eriçat la pell. M'ha agradat sentir en Joan Pera llegint un fragment d'un monjo de Montserrat i veure la cara de circumstàncies d'algun polític i d'algun militar.
He gaudit molt amb la música ara que encara la puc sentir.
Quan al vespre m'he tornat a connectar a la xarxa he vist que la cadena -la #viacatalana- s'ha fet sense incidents. Els únics incidents detectables han estat una agressió a Madrid per part d'un grup d'intolerants i la censura de twitter d'un hashtag... totes dues accions diuen molt de qui les ha provocat.
Ara, la bandera encara oneja a casa. La feina encara està per fer cada dia. I els porticons i les portes els obrirem o no a qui vulguem que entri.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Dura la teva fortalesa. Bella la fortalesa del poble català.
Bé, jo som de les que fa bandera de no posar-me cap bandera i per això et diria el mateix que tu li has dit a la teva amiga: sort de democràcia, això vol dir que no tots som iguals però igualment ens respectam.
la meva duresa està motivada, Fedora (suposo que tots tenim els nostres motius per actuar o deixar de fer-ho); i jo no sóc dels que necessiten símbols de cap mena per saber què, com i qui sóc. Però en canvi estic convençut que només de l'acceptació de la pròpia realitat personal, cultural i social es pot arribar a respectar universalment.
Si en algun moment parlo de covardia és perquè aquest sentiment està molt estès i en moments com els d'ahir alguns i algunes (i no pensava especialment en tu) que no els costa gens ser solidaris amb persones que viuen molt lluny i que pensen molt diferent, s'obliden de ser solidaris i solidàries amb persones que diuen estimar, i ser-ho amb motiu de festa i també de reivindicació.
Reivindicació davant un Estat i uns dirigents tant obtusos que cada cop que obren la boca és per posar més llenya al foc.
Hauria de ser fàcil pels solidaris expressar la seva tendresa, però sembla em sembla que només la volen expressar quan estan segurs que no els caldrà implicar-se i demostrar que la seva alegria és sincera.
Tots són opinions, però no hi estic d'acord. La reivindicació va amb el caràcter de cada u, no amb l'autenticitat del seu sentiment. Sempre t'he dit que ets més radical del que creus. Les coses no són només blanques o només negres.
L'autenticitat dels sentiments va referit a persones concretes però potser sí que tu tens més dades que no pas jo. Si és així, t'agrairé que m'ho expliquis.
Que sóc radical? Segur. Sóc radical amb la coherència, amb la veritat i la mentida, amb la hipocresia i amb l'estupidesa.
Jo em bellugo sovint entre grisos i no em fa res, em sento còmode observant mil matisos. Però no acceptaré mai qui diu aquí blanc i dos metres més enllà, negre. O depenen de amb qui estigui.
Publica un comentari a l'entrada