14

Avui el petit n'ha fet 14.

Sovint em sento en deute amb ell i culpable de no dedicar-li més temps i atenció. No és fàcil -gens- ser un súper pare, ni tant sols ser un bon pare quan la vida exigeix molt, i quan has de focalitzar solucions en circumstàncies més problemàtiques. No tinc consciència, no ho faig conscientment vull dir, d'estimar més un que l'altre... però sí que sóc conscient que expresso diferent, i amb diferent intensitat, la meva dedicació en el moment a moment.

No arribo a més.

Em mig consola pensar que la dedicació en temps és desigual però la dedicació en intensitat -quan estic per a cada un- és al cent per cent. I que també hi ha moments més particulars que un aprecia i l'altre no tant.

No en faig, no en vull fer, cap problema.

Em sentiria molt sol si no hi fossin. Si no hi fos un dels dos. Encara ens queden uns anys de seguir fent aprenentatge, de seguir-la cagant, de seguir fent el dia a dia... Ara ja canvien molt de pressa. Comença l'etapa més divertida, diuen.

Avui els hi preguntava tot sopant: així la vostra mare no us parla de sexe ni de palles ni d'amors?

Tots dos coincideixen a dir-me que no. El petit diu que d'aquestes coses, com d'afeitar-se, sóc jo qui els hi he de parlar.

Ja fa quinze dies que vaig ensenyar al gran a afaitar-se. Ja ho hem fet dos cops. I em sembla que demà o demà passat hi haurem de tornar.

I d'aquí no gaire, encara que se sentin 10, hauré també d'ensenyar-los a repassar-se els baixos. I a explicar-los-hi perquè sóc un pendó i perquè la vida no té instruccions per viure-la i perquè no cal que s'amoïnin...

I després, per més que expliqui, alguna cosa quedarà i d'altres les hauran de viure i equivocar-se i patir i fer-se grans. I fer-se responsables dels seus actes, se sentin com se sentin.