repàs

Abans d'ahir a la nit, quan els nens ja dormien, vaig estar repassant fotografies on sortien ells. Fotografies d'un passat relativament proper. Me les mirava i mirava les fotografies mentals que vaig fer i que no són enlloc més que a la meva closca. Algunes de colors brillants, altres emboirades, algunes en tons de gris, de blaus, de taronjats i de malves. En  unes i surten i en altres no. És part de la nostra vida, la dels que ho vam viure.

Ahir a migdia vaig dinar amb una companya de feina i la seva nòvia. Tenia ganes de celebrar amb elles la feina. Vam estar a gust parlant una mica de tot: de la vida, de la mort, de l'amor, de la no possessió, del fons de les coses i de les formes, de les malalties, de com de fàcil ho fa la mainada allò de comprendre l'altre, de com de difícil veuen coses que ens semblen senzilles...

Sé que ara he tornat d'alguna manera al 2004; i, encara, al 1990. En aquells anys les fotografies que feia, les feia amb una reflex. M'agradava fotografiar amb aquella màquina. Perquè ho vaig deixar? potser no tenia prou paciència per acabar d'aprendre velocitats, obertures de diafragmes, ús de filtres... potser és que no ho compartia i em vaig avorrir. I vaig apartar aquella màquina per viure en primera persona i deixar-me fotografiar si calia.

Ara, estic desconcertat de mi mateix. Massa calmat. Massa serè. Conscient? Potser és això. Potser fa massa temps que no era prou conscient; no n'era prou com per adonar-me'n que la vida passa massa depresa. I la urgència de viure em feia matar-me de mica en mica.

Tornaré a fer fotos amb els ulls i a viure en primera persona. Del singular i del plural.