dilluns, 30 de setembre del 2013

s'han posat piles verdes?


M'agradaria, voldria, pensar que sí. Que els professors que ens han tocat aquest any s'han encomanat de ganes de fer. Si més no, es comuniquen que ja és molt. El silenci -tots els silencis- són oblit, incapacitat o en el pitjor dels casos indiferència.

Jo no tinc les piles carregades de tant de desgast. Em dutxaré abans d'anar-hi per treure'm la electrostàtica que em pugui donar males vibracions. Cal ser positiu i receptiu per poder entendre-ho tot. Per poder comunicar-ho tot sense angoixa.

Aquest any sembla que volen jugar la lliga. I no em puc permetre no estar al cent per cent.


dissabte, 28 de setembre del 2013

Els pitjors dels millors anys de la meva vida





que se llama soledad. joaquin sabina






Twitter és un país ple de persones soles.


El 2008 va ser el millor any de la meva vida. No me n'he adonat i ja n'han passat cinc. I part d'aquests cinc els he volgut viure pensant que la ressaca del 2008 encara eren moments de glòria.

Em vaig equivocar. És el que passa quan t'enamores: distorsiones la realitat. Res no era tant perfecte, ni l'amor tant sincer, ni les follades tant fenomenals. Però per mi ho van ser. Jo sí que les vaig viure així. Malgrat que els darrers quatre anys hagin estat una pèrdua absoluta de temps...

Em dol haver estat prou estúpid com per fer cas al cor. Vaig voler creure les mentides que jo mateix vaig crear. (M'hi van ajudar, sí. Però sempre havia sabut dir no, i ser conseqüent)

Aquest any vaig plantar maria i quan he anat a buscar la collita hi he trobat bolets.








Així em sento: enganyat i estafat. :)

Sí que hi ha culpa. Les coses no passen per natura i qui ho pensi així és que s'ha quedat ancorat als 14 anys i amb poca base científica.

Fa son. I espero oblidar-ho tot ben aviat.











divendres, 20 de setembre del 2013

14


Avui el petit n'ha fet 14.

Sovint em sento en deute amb ell i culpable de no dedicar-li més temps i atenció. No és fàcil -gens- ser un súper pare, ni tant sols ser un bon pare quan la vida exigeix molt, i quan has de focalitzar solucions en circumstàncies més problemàtiques. No tinc consciència, no ho faig conscientment vull dir, d'estimar més un que l'altre... però sí que sóc conscient que expresso diferent, i amb diferent intensitat, la meva dedicació en el moment a moment.

No arribo a més.

Em mig consola pensar que la dedicació en temps és desigual però la dedicació en intensitat -quan estic per a cada un- és al cent per cent. I que també hi ha moments més particulars que un aprecia i l'altre no tant.

No en faig, no en vull fer, cap problema.

Em sentiria molt sol si no hi fossin. Si no hi fos un dels dos. Encara ens queden uns anys de seguir fent aprenentatge, de seguir-la cagant, de seguir fent el dia a dia... Ara ja canvien molt de pressa. Comença l'etapa més divertida, diuen.

Avui els hi preguntava tot sopant: així la vostra mare no us parla de sexe ni de palles ni d'amors?

Tots dos coincideixen a dir-me que no. El petit diu que d'aquestes coses, com d'afeitar-se, sóc jo qui els hi he de parlar.

Ja fa quinze dies que vaig ensenyar al gran a afaitar-se. Ja ho hem fet dos cops. I em sembla que demà o demà passat hi haurem de tornar.











I d'aquí no gaire, encara que se sentin 10, hauré també d'ensenyar-los a repassar-se els baixos. I a explicar-los-hi perquè sóc un pendó i perquè la vida no té instruccions per viure-la i perquè no cal que s'amoïnin...

I després, per més que expliqui, alguna cosa quedarà i d'altres les hauran de viure i equivocar-se i patir i fer-se grans. I fer-se responsables dels seus actes, se sentin com se sentin.



dimecres, 18 de setembre del 2013

les urnes no són un xec en blanc

Els que fan mal ús de la democràcia creuen que les urnes són un xec en blanc. I més, si obtenen majoria absoluta.

Ho han fet tots els governants que han obtingut majories "tan qualificades" que han convertit els Parlaments en Monolegsments. I és el darrer argument pueril que he llegit i escoltat al president Balear: les urnes ens autoritzen.

Els autoritzen de la mateixa manera que està "autoritzat" el gobierno español, que va accedir a manar amb un programa (no oblidem que un programa és una promesa) i que al cap d'un mes de ser a Moncloa va excusar-se dient que si feia tot el contrari del que havia promès era perquè no sabia amb què es trobaria, que la realitat era molt diferent del que es pensaven.

S'ha de ser molt pocasolta per no convocar unes noves eleccions -si la excusa era certa, i si ho era és que no tenien ni puta idea de governar (cosa que costa de creure)- i presentar un nou programa "ajustat" a les condicions amb què es van trobar. Aquest hauria estat el guió si visquéssim a un estat democràtic.

En realitat vivim en una república monàrquica bananera on ni els que manen ni la oposició saben fer ús de la democràcia. I no és "culpa" d'ells: és que van estudiar i van créixer amb molt poca perspectiva. Veníem de la dictadura franquista, s'havia de fer una "transició" conciliadora i no hi havia temps de pensar...

Així ens ha anat.

I ara després dels anys, aquests polítics es creuen que manen. I no, no se n'han adonat però no manen.

De tots els polítics en primera línia només Artur Mas sembla haver-se adonat que és ell qui ha d'estar al costat de la majoria. No m'agrada ni el que fa ni el que representa ni com governa. No l'he votat mai i el meu vot li costaria molt car: hauria de posar pit i collons a fer una transformació real de la classe política, i això no ho farà mai perquè la coalició que ell representa no li permetria. Seria un preu que no està disposat a pagar, n'estic segur.

Però el respecto perquè si ell no hagués agafat la bandera que el poble -majoritàriament- ha aixecat, no seríem on som. Ni tindríem la possibilitat d'un futur diferent que ara tenim.


La dreta, la catalana i la espanyola, és obtusa per definició: són conservadors. I en aquest principi de segle que estem vivint, ser conservador és la millor garantia de passar a la història abans de 5 anys. En 10 anys, la societat s'ha transformat tant tecnològicament que la classe política no ha entès, encara, que la democràcia se'ls ha girat en contra.


Ara, les persones volen democràcia real. I el que és pitjor, per ells, és que hi ha la tecnologia per tenir democràcia real.

I els hi fa molta por. Molta. A tots els que tenen poltrona i no saben per on ve el futur. Perquè encara no han après a pensar.

He criticat la dreta però l'esquerra s'ha lluit també. A Catalunya i a Espanya. I a europa (però això mereix un capítol a part).

L'esquerra va perdre el nord el dia que Felipe González va dir: los empresarios tienen que ganar dinero. Quan va fer aquestes declaracions que van ser portada dels principals diaris, Felipe havia descobert la sopa d'all. El problema no va ser que descobrís que per a la continuïtat d'una empresa cal que hi hagi beneficis... no. El problema és que va fer ser el missatge del neocapitalisme que diu que els beneficis són el primer. I va oblidar -de sobte?- que el capitalisme no és dolent si, i només si, té en compte que el capitalisme només pot sobreviure en societats benestants, socialment i cultural avançades i en les quals la "massa" pugui consumir i guardar un equilibri entre satisfer les necessitats i obtenir un cert plaer en dosis controlades d'oci, i fer avançar en el benestar als més desafavorits.

Tot això ho va oblidar Felipe, i ho van oblidar també els líders del PSC i de ICV. Van acceptar les tesis dels neocons i els sindicats vinculats als grans partits d'esquerra van ser còmplices i fa 40 anys que no existeixen. I ara, que els convenis són paper mullat... encara menys. I què esperaven?

ERC tampoc ha tingut prou idees clares i s'ha apuntat massa sovint al establishment.

I què ens queda?

Un estat i unes nacions que van a la deriva, amb milions de votants de la dreta descontents amb l'engany que han viscut i sense veure cap alternativa per votar quan toqui fer-ho. Milions de votants de les esquerres descontents amb els seus partits que no han sabut ni volgut fer polítiques econòmiques d'esquerres quan han governat i que ara tenen o han tingut els seus dirigents d'aquells temps en els consells d'administració d'empreses elèctriques o financeres. Ens queden les persones del carrer, tots nosaltres, desorientats i indecisos, amb ganes de fer fora aquells ineptes però sense saber com.

Cal fer net? Sí.

I ho farem. Keep calm. Tots aquests polítics no se n'han adonat encara de la revolució tecnològica.

No passaran massa anys que no tindran excusa per saber en temps real què vol la gent.

No és cap paranoia. Però caldrà incloure la tecnologia en la política. I això els hi fa molta més por. Com els en hi fan les llistes obertes o la participació assemblearia. Tot això serà possible d'aquí no gaires anys. I veurem canvis democràtics sorprenents. Fins ara, aconseguir 500.000 firmes a Espanya per engegar una Iniciativa Legislativa Popular era una tasca gegantina. Ara, amb les noves tecnologies, es pot mobilitzar, organitzar i executar una acció com la cadena humana del 11S molt més fàcilment. Perquè ens hem de quedar sense donar-hi més ús? No cal esperar més.

I que ningú digui que hi ha una fractura digital a la societat: totes les biblioteques del país tenen ordinadors connectats a la xarxa, tenen bibliotecaris que poden ajudar a la població... i les escoles també.

Aquest serà el següent pas cap a la democràcia real.

Caldrà establir com, quan i què es consulta? Segurament caldrà demanar el compromís als mitjans de comunicació i als periodistes, digitals i no, de col·laboració en difondre les campanyes d'informació i debat seriós quan calgui fer consultes. I saber qui les pot promoure. Però tot això, si es vol, es pot decidir en quinze dies, un mes tot a estirar.

Vivim i veurem grans canvis. Perquè si els polítics no els saben veure i no els saben gestionar, tenen poc futur públic. I els canvis hi seran igualment.

S'atreviran? Ens atrevirem?



 



dijous, 12 de setembre del 2013

11+1, :) malgrat tot



No em crec res ni ningú d'entrada, ni deixo de creure en res ni en ningú. No em deixo emportar per eufòries col·lectives perquè són massa inconsistents. I tampoc em deixo amargar per indecisicions minoritàries perquè són massa covardes.

La meva vida de cada dia és massa trista, bruta, pobre i dissortada. No puc dir que també sigui monòtona perquè alguna alteració hi deu haver a les meves neurones o al meu entorn que no m'ho permet. Aquest matí m'he llevat tard perquè de matinada he tingut necessitat de masturbar-me i, un cop fet llargament, m'he adormit. Quan m'he llevat els gatets ja s'havien espavilat per esmorzar i només he tingut feina de fer-me el meu, encetar un cigarro que no volia fer i posar-me al dia.

Encara no m'havia plantejat ni dutxar-me que han trucat a la porta del carrer. Una "amiga" que fa mesos que va desaparèixer d'un dia per l'altre de la meva vida trucava a la porta però només l'hi he obert el porticó de la finestra de l'habitació que dóna al carrer. M'ha saludat i m'ha demanat com estava i com estaven els nens. El seu to de veu era amable, com sempre, però jo ja no podia creure en cap amabilitat de part d'ella. Penso que també he sabut estar amable. Si he de ser concret, diria que he estat cordial. No he amat la seva presència ni la conversa. Ha vingut, m'ha dit que suposava que aniríem a la "cadena" (ha fet el gest amb les mans) i s'ha justificat dient que els polítics d'ara no es mereixen que ella participi en res. També m'ha dit que vinguent cap a casa a vist, al mateix carrer , una bandera espanyola enorme amb un toro. Només se m'ha acudit dir-li que això és senyal que hi ha llibertat i que tothom pot posar la bandera que vulgui. Cordialment.

M'estimava aquesta "noia". Però no la he deixat entrar a casa perquè ja no té lloc al meu cor. I no, només, pel que pensi o faci políticament... "només" perquè no trobo correcte el que ha fet amb mi.

Estic molt content de com ha anat la diada. Em sembla que és increïble -si no fos perquè s'ha fet- que es pugui posar tanta i tanta gent d'acord (1.600.000 diuen els polítics i sense comptar els que per motius personals s'han quedat a casa) amb un objectiu clar: independència.

No entenc els que fan bandera de no posar-se cap bandera. Aquells que sempre es diuen solidaris socials i que de tant solidaris s'obliden de solidaritzar-se amb l'al·legria de voler una terra lliure.

M'ha agradat, molt, l'acte que ha transmès tv3 aquest matí. He sentit llegir fragments d'Espriu i, sobretot, he sentit músiques i cançons que m'han eriçat la pell. M'ha agradat sentir en Joan Pera llegint un fragment d'un monjo de Montserrat i veure la cara de circumstàncies d'algun polític i d'algun militar.

He gaudit molt amb la música ara que encara la puc sentir.


Quan al vespre m'he tornat a connectar a la xarxa he vist que la cadena -la #viacatalana- s'ha fet sense incidents. Els únics incidents detectables han estat una agressió a Madrid per part d'un grup d'intolerants i la censura de twitter d'un hashtag... totes dues accions diuen molt de qui les ha provocat.


Ara, la bandera encara oneja a casa. La feina encara està per fer cada dia. I els porticons i les portes els obrirem o no a qui vulguem que entri.



dimarts, 10 de setembre del 2013

de matinada

Ahir vaig tancar els porticons després de molt de temps de deixar-los oberts. Vaig desconnectar el mòdem i el telèfon. Mòbil apagat. I he dormit plàcidament.

Massa temps he estat un zero a l'esquerra. Ara és el temps per mi.

dilluns, 9 de setembre del 2013

#quinéselteupreu?

Una pregunta, moltes respostes

http://elgatot.blogspot.com/2013/09/quineselteupreu.html

o no

dissabte, 7 de setembre del 2013

avui

avui vaig començar el dia amb una complicitat quasi dolorosa; la sinceritat pot tenir-ho això... que faci mal de tant neta.

He viscut el divendres com un dissabte ni que de vacances cada dia sigui dissabte. He oblidat d'anar a Girona a la botiga on em van vendre l'audífon perquè m'hi facin un repàs: fa dies que noto talls de recepció -entretalls- i em temo el pitjor que podria passar-me ara.

Ells, que ho saben, tampoc no m'ho han recordat.

El sopar del divendres -familiar- ha seguit els guions que l'atzar vol desdibuixar i ens ha anat posant en situacions surrealistes com és d'habitud a la nostra família. Més tard, he vist Forrest Gump amb el petit, perquè el gran va a dormir més d'hora. Fa dies que la caixa tonta em fa plorar. Tant és que sigui un serial com the big bang theory o les notícies o una pel·li: no me n'adono i els rierols salats baixen galtes avall. Massa corprès per la pel·li, he demanat al menut què li havia explicat sa mare del que li passa al seu germà. "Sé el que he de saber" -m'ha dit.

Com he pogut... malament, però com és la vida, li he dit: "jo fa tres anys que sé què li passa al teu germà, i encara no sé tot el que he de saber. I encara que li dediqui més temps... us estimo tots dos igual."

Quan s'ha acabat la pel·li, no ha remugat com cada dia... m'ha vingut a fer un petó, ell que no és gens petoner, i ens hem dit bona nit.


He vist al calendari que no vull mirar que és Santa Regina. La connexió neuronal m'ha portat 40 anys enrere quan a l'església del veïnat cantàvem aquest Salve Regina:


divendres, 6 de setembre del 2013

festival i no n'hi ha per tant


Ahir vam anar a veure, els gatets i jo, una exhibició de curtmetratges dins la programació del 25è Festival de Cinema de Girona.

Hi anàvem amb la intenció de visualitzar 14 curtmetratges de vídeo-creació (?) en una de les primeres activitats gratuïtes que s'organitzen fins demà. En vam veure cinc, després dels quals els organitzadors van fer una pausa per fer una copa de cava (calia?) i nosaltres tres, després d'un breu intercanvi d'opinions, vam decidir que ja en teníem prou.

Si no hagués anat amb els nens, probablement hauria esperat -com a poc- fins la segona pausa. I potser hauria fet una copa de cava per amortitzar el cost del pàrking. Però vaig veure clarament que ells no estaven gaudint gens ni mica de l'espectacle i vam marxar.

Quan anàvem a buscar el cotxe em van comentar espontàniament les impressions que havien tingut. Vam coincidir en valorar quin dels cinc ens havia semblat millor. (potser en un altre moment, si el trobo a la xarxa el penjo)

I vaig sentir-me enormement satisfet de veure que tots dos han après a observar a més de mirar. Em van comentar: "està clar, que a part de nosaltres, la gent que hi havia eren els que havien fet els vídeos i els seus amics".

Em va sorprendre la seva clarividència. I també que s'estranyessin de veure quant en sabia jo de vídeo. On ho has après tot això?

Els hi vaig dir que veia molt de vídeo maldestre a la xarxa, als blogs... molt de vídeo casolà. Com els que he fet jo, com els que han fet ells per treballs d'escola...

Però vist el que vam veure, potser ens plantejarem l'any vinent presentar-nos nosaltres també a concurs. Perquè em sembla que no quedaríem pas dels darrers.

Avui hem tornat a la selva. Un escenari que potser ja voldrien alguns dels autors d'ahir...












diumenge, 1 de setembre del 2013

fa set











Shuarma. Tú







Vaig piular:



No sabíem viure, sentir i estimar com tothom; necessitàvem passió en tot i arriscar-nos. I qui arrisca, pisca.



i poc després:


És clar que hi ha amor sense sexe; tb sexe sense amor. Però em sembla que sempre que he follat, he estimat una mica.




et çà cest tout...