dimarts, 30 d’abril del 2013

crònica d'un aniversari








Aspencat - L'Herència


(després va ser abans: el sord va sentir com la melodia que no podia escoltar prou clarament, com una crisàlide, agafava volum i textura... com uns dits lliuraven cada múscul del clatell i les cervicals, deixaven de pesar. Música feta dits.)






ho volia mirar de fer bonic i explicar la història amb tot de metàfores filosòfiques i descripcions realístiques i escabroses.

No cal. El gat m'ha dit nenassa. I li he tallat el coll. Sort de portar una fulla de bisturí a sobre. Però no l'he pelat per això. No suporto els que van de sobrats. Li ha dit a la jenny, baixet... "havia de dir-li una mentida per treure-me-la de sobre. Ja saps com van aquestes coses".

Posa'ns el darrer tequila, jenny. I fes-nos dos ous ferrats, sisplau.

Amb la noia a la cuina, li he posat la mà esquerra sobre el muscle. "Avui no t'has afaitat, gat." La fulla d'inoxidable, entre l'índex i el cor de la dreta, ha segat d'arrel.

A 50 metres he tret el mòbil per fer una foto de la porta oberta del bar i del gat estès al mig del bassal. Hi havia tres missatges, tres dones que em desitjaven feliç aniversari.







Lletra de l'herència:

Ei! La cara al vent
Que se n'adonen que ja som el present
Ei! Que quede patent
D'un temps, d'un país que ja anem fent!
Corre lliure pel poble la fera ferotge
Mentre sonen les cançons cada nit
I en cada concert Teresa rep homenatge
I ens fa recuperar l'esperit

EH EH OH OH!

Què vos passa valencians? On està la identitat?

EH EH OH OH!

Tu creus que jo puc oblidar aquella forma de cantar
Cantaré la nostra història a cau d'orella i somiarem fins demà

EH EH OH OH!

Perquè vull, Perquè tinc ganes de somiar!

Som la flor que naix de la llavor que vareu sembrar
Sou la llum que guia en l'obscuritat
Som les vostres veus i no ens faran callar
Perquè mai perdrem la nostra dignitat
Continuar la senda de la nostra essència i trobar
I trobar una resposta per demà
No ens podran guanyar mai, si ens donem la mà
I agafem l'herència que ens vareu deixar

Ei! Garrot , prohibició
És el que passa quan el mal ve d'Almansa
Ei! No ens furtaran la il·lusió
Vareu sembrar una llavor d'Esperança
Damunt de l'escenari borumballes falleres
Al país de les albades per costum
Que rode la roda pels carrers i les places
I cridarem fins que vinga la llum!

EH EH OH OH!

Ja no canta el capellà perquè no li'n donen cap

EH EH OH OH!

Cal dir va ser detingut per cantar en valencià
Estimem per estimar la nostra llengua
I seguirem avançant!

EH EH OH OH!

Perquè vull, perquè tinc ganes d'estimar!

Llave les penes al meu safareig
No és que no et mire, és que no et veig
Va com va, que pitjor no anirà
Silenci i censura al canal valencià.
Hui cantarem la vida d'un poble
Vida d'un poble que no vol morir
Vull donar-te les gràcies perquè vull
Perquè tu em fas sentir-me viu
Gràcies a tu que cantaves furtiu
Gràcies a tu que em donaves caliu!
Gràcies a tu que cantaves furtiu
Gràcies a tu hui sóc l'últim que riu!!!





Un petit gest de compromís penjar el vídeo i la lletra.

Prou agressions policials a la llengua



koniek










dissabte, 27 d’abril del 2013

quin valor!










Recorrent-me el lòbul de l'orella, amb el dit fent un cicló, pels cabells filtres eixes mans.
Cau i ens mulla l'aigua, brolla freda, peça a peça em traus la roba en un atac ple d'ansietat.
Mos al coll, després tendres mirades que il·luminen la foscor d'aquesta vella habitació.
I el pessigolleig que no l'ubique, arrenca la maquinaria de l'estat de sedació!

En cada abraçada em xiuxiueges, jo lluite per no ofegar-me mentre et bese tot el cos.
Adore la suavitat del tacte, de la pell que estic robant-te perquè no la puc comprar!
Has aconseguit paralitzar-me i grimpes per dominar el descontrol, la situació!
Sense cap esforç a tu m'aclame i en una cançó de fons inventarem el nostre món!

He despertat del somni, i sóc conscient que aquestes mans mai no em podran acaronar.
Però ni tu seràs capaç de fugir de la història que m'invente en soledat.
Per satisfer desitjos improbables, mentre sol autogestione el meu plaer,
Dispost a compartir-te aquí estaré!

Amb els ulls tancats de nou somrius i no t'he de convèncer per restar-li temps a aquesta nit.
Nuus dibuixarem varies figures trencarem junts la claror que sols una vela ofereix.
Els teus pits són la delicadesa on perdre la calma i la revolta inicia el seu camí.
I quan decidim trencar les bases, m'has fet veure que quan vulga existiràs sols per a mi.

He despertat del somni, i sóc conscient que aquestes mans mai no em podran acaronar.
Però ni tu seràs capaç de fugir de la història que m'invente en soledat.
Per satisfer desitjos improbables, mentre sol autogestione el meu plaer,
Dispost a compartir-te...

Trac del calaix la vena que em cobrisca els ulls i així somiar plegats a cada instant.
Tinc que invocar l'estancament del temps en el moment que tu i jo hem encaixat.
Dintre de tu, la bogeria extrema em fa oblidar que es sols un somni, tan injust!
Però quan la nit s'apropa, aquí estàs tu!



Lletra de Mentre sol autogestione el meu plaer. Andreu Valor.

Gràcies per donar-me'l a conèixer, Albanta. I per tants moments i els que han de venir.



Algunes vegades la finestra digital t'omple d'estímuls: anar d'una conversa banal a una coneixença intel·lectual, descobrir que darrera un nick o dos o tres hi ha una o dos o tres persones respectuoses i que saben -encara- mantenir una conversa més enllà dels tòpics i poder copsar la sinceritat en la velocitat i la coherència de la resposta.


Assaborir sentiments i sensacions que es deixen anar només perquè tens ganes de deixar-los anar. Només perquè tens necessitat de deixar-los anar. "Només" per això.

M'agradaria treure del calaix la vena que em cobrisca els ulls de nou. Si fos possible. Però encara no ho és.

Tots som diferents. El meu dol no es cura ni s'oblida ni es canvia ni es substitueix. No pas tant de pressa. Ni ara ni després. Passarà, que és el seu destí.

Ara, és avui. I toca anar a dormir.


divendres, 26 d’abril del 2013

no som orientals




i segurament ells, o molts d'ells, també obliden la seva història.






Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...
Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...


Sittin` by de ocean
Me heart, she feel so sad,
Sittin` by de ocean,
Me heart, she feel so sad...
Don`t got de money
To take me back to Trinidad.


Fine calypso woman,
She cook me shrimp and rice,
Fine calypso woman,
She cook me shrimp and rice...
Dese yankee hot dogs
Don`t treat me stomach very nice.


In Trinidad, one dollar buy
Papaya juice, banana pie,
Six coconut, one female goat,
An` plenty fish to fill de boat.


One bushel bread, one barrel wine,
An` all de town, she come to dine.
But here is bad, one dollar buy
Cup of coffee, ham on rye.


Me throat she sick from necktie,
Me feet hurt from shoes.
Me pocket full of empty,
I got Calypso blues.


Dese yankee girl give me big scare,
Is black de root, is blonde de hair.
Her eyelash false, her face is paint,
And pads are where de girl she ain`t!


She jitterbug when she should waltz,
I even think her name is false.
But calypso girl is good a lot,
Is what you see, is what she got.


Sittin` by de ocean
Me heart, she feel so sad,
Sittin` by de ocean,
Me heart, she feel so sad...
Don`t got de money
To take me back to Trinidad.


Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...
Wa-oo-oo, wa-oo-oo,
Wa-oo wa-oo wa-oo wa-ay...


Nat king Cole i Don George.



(Volia posar aquesta versió del Calypso Blues, que m'ha encantat, però el youtube no em deixa inserir-la. M'ha fet recordar una nit a Vilanova i la Geltrú, un concert amb un intèrpret de casa nostra que també gravava l'acompanyament amb una maquinota en directe -la loop machine- i després interpretava sobre la gravació acabada de fer... en Sisa va posar el seu acabament sense més tecnologia que una guitarra espanyola i la memòria...)


Algunes vegades, de vegades, repasso velles lectures per no oblidar o per refrescar de la memòria allò que algun dia em va dir alguna cosa. Si m'agafa en dia dinàmic, a més aprofito per treure la pols i per llençar coses que no cal guardar més. Però aquest és un altre tema.

Està bé o trobo que per mi està bé refrescar el què i el perquè vaig pensar algun dia que les coses poden ser d'una manera o d'una altra. Ja fa molts anys que em vaig apropar a les diferents "aplicacions pràctiques" de les teories, ideologies i praxis anarquistes. Va ser a partir d'alguns fulletons editats a França en temps recent de postguerres, espanyola i mundial, i que em van obrir un món mental pels volts dels setanta i vuitanta del segle passat.






Fa setanta (i més) anys que ja es parlava de trobar alternatives a una societat que era injusta. En fa trenta o quaranta que alguns teníem empenta i ganes de creure que una societat més justa era possible. I, implacablement, la prudència ens ha fet covards. El respecte a la llibertat aliena i la confiança en la democràcia i en la bona voluntat dels polítics ens ha portat als cicles de pèndol. Un pèndol que es va aturant i que com més va, més curt fa el recorregut.

Em pregunto quin sentit té voler reviure idees i accions que fa setanta anys van fracassar. Ningú no ha evolucionat? La societat és la mateixa? Quin sentit té reviure una fe fracassada en l'esperanto, en el col·lectivisme, en les federacions, en les emocions?

El tòpic dels orientals, plagiar i millorar, va servir durant uns anys. En certa forma, és la darrera arma del neoliberalisme. Però m'espanta veure que un país com Japó que va renunciar a tenir exèrcit torni a exercir amb distincions militars per "frenar" al veí poderós i només mig adormit. Japó, que fa un parell d'anys va patir un terratrèmol i un tsunami amb unes conseqüències econòmiques que haurien destrossat -vist el que s'ha vist- qualsevol potència econòmica europea o americana, ha prescindit de l'energia nuclear però encara no sabem a quin preu.

De les corees, del nord i del sud, ens en arriben informacions em temo que massa mediatitzades. D'Índia i de Pakistan ben poca cosa en sabem.

I ben poca cosa en volem saber. Ens preocupem perquè no sabem què fer per sortir d'aquesta situació econòmica i social en la que ens trobem i sembla que només sabem o volem mirar la situació més immediata. Mentres, sembla que ens importa poc què ha passat a Bangladeix, on un edifici de vuit plantes (!) s'ha ensorrat no només gràcies a l'atzar: era un edifici de vuit plantes on hi havia diverses empreses industrials que proveïen les grans marques de textil (Mango, Benetton...) que seguirem comprant sense plantejar-nos perquè fan tants bons preus.

No som orientals no perquè no tinguem la capacitat de plagiar i millorar. No ho som perquè ens és indiferent allò que no volem veure. No volem saber què passa realment. Ens és igual comprar un arròs sigui del delta de l'ebre, de pals o de madrid. Ens és igual si Espanya reconeix Kossove o si no ho fa, o si compleix els compromisos signats internacionalment. Ens és igual si Catalunya és pionera en la idea -que tot just ara comencen a repetir des de la dreta espanyola- de què cal fer més amb menys. Tot ens és igual. Per això, no som orientals.

Hi ha qui pot argumentar que no podem saber-ho tot ni averiguar l'orígen de tot. És cert. Però també és cert que tenim molts més mitjans que fa 70 anys si volem.

I el que passa... és que no volem.

Em quedo amb la música -la versió que no he pogut inserir de Calypso blues- i amb una portada d'un llibre de Quino.

 

 

Obrir-lo o no, ja és a la mà de cada un.



presagi



Sabor a mi. Chico y Rita.


Sense que sigui res racional, alguna cosa em diu que s'acaben les vacances.


Avui, que m'he aixecat sense ganes de posar-me guapo ni de veure-m'hi, m'han fet dos petons i una abraçada/arrambada de pits sense ni demanar ni esperar-ho. Trobo que se m'escapa el temps entre els dits, com quan la mainada fa sorra fina, i no tinc més remei que tornar a ser conscient que li puc donar marxa enrere. Em vaig distreure i la corda va fer el seu camí. És massa trist ara embadalir-se en sabors passats. Deixo que les músiques sonin sense paraules.

Avui, abans de passar per casa, m'he aturat a la benzinera i al súper d'abans. Entre tants passadissos buits només una figura m'ha cridat la retina. He notat de nou que els sentits analitzaven el posat, el llenguatge no verbal. T'he "trobat" dos cops més: un, has mirat com la meva mà triava una ampolla d'oli d'oliva, verd intens; l'altre, dubtaves davant les ampolles d'alcohol de grau. Després, a la caixa, m'has dit un "hola" tímid. T'he esperat a l'aparcament. Vols fer un cigarret?




Alguna cosa m'impedia de desitjar com tantes vegades havia fet. Ara torno a tenir clar que cal viure la vida no només com ve: no s'hi val quedar-se a mirar i menys allò que fa mal; cal inventar la vida cada dia, essent conseqüent amb cada passa que es fa.

Cal llegir el que ens mostren i no. I deixar llegir com som. Pactar en fraccions de segon. Complir els pactes. No enamorar-se si no cal. I viure.

I ara, ja només espero que sigui a boqueta nit. Per tornar a abocar-me.


 

dimecres, 24 d’abril del 2013

d'amor i de vida

Cançons dels meus amors i de les meves vides.





Cançó de l'amor petit. Joan Manuel Serrat


Jo tinc un amor petit
i llaminer
com un infant.

Un amor escadusser
que mossega l'esquer
i no s'empassa l'ham.

Jo tinc un amor rumbós,
vermell i sucós
com una magrana.

Jo tinc un amor amic
que mata de gust
i que es mor de ganes.

Ni cec
ni tràgic
ni pactat.

Ni etern
ni màgic
ni llogat.

Rajant-me pels descosits,
tinc un amor petit,
tinc un amor petit.

Jo tinc un amor petit
nou, com el temps
de la saó,

que es crema com l'encenall,
arriba a cavall,
i s'enfila als balcons.

Jo tinc un amor company
que no duu records
ni deixa penyores.

Jo tinc un amor per tu
que es posa a ballar
quan li donen corda.




Fa uns dies era un túnel fosc. No tinc la paciència ni la constància a la meva vora. Però sovint m'agafa el rampell i faig destrosses, que porten una mica de llum.





Miau. Adrià Puntí





el planter




La catximba i els rostolls d'Angelina. umpah-pah


vull viure entre herbes,
vull cuidar el meu hort sí!
M´ensiborno amb l´esprit de la llibertat sembla,
sembla un antic somni dolç d´amor

d´un vell morrut hippiós, grenyut,
sarnós,escarràs, geniüt


No tinc res a perdre
dins aquestes quatre parets
sol que m´ inunden de valor
pel sol fet d´estar entre barrots
per acabar esquitllant d´aquest móoooooon


Encenc la rialla amb un bon misto,ès clar
jo no tinc res més a fer
serà que no puc
canviar de voravia 


no respiris si, si no es maria 
l´ ombra rasta
no ha tingut mai cap enveja al 
cos joiós viu
sols, dins d´una catximba 
dorm
dorm 
dorm 


Vull córrer entre gladiols morint curull d’esprit del polen
pres d’un delit, sóc desaforat, sé que és lo que hi ha,
per seguir a gust a gust a gust d’algú que fuig
a gust a gust a gust d’algú que fuig
anant tot xino-xano, xino-xano, xino-xano, xino-xano
filaré prim per poder estar feliç almenys un quart en mi,
o si més no rient amb un bon amic, sense cap regust
regust regust, tan sols un quart amb mi, sense cap disgust



Encenc la rialla amb un bon misto,es clar
jo no tinc res mes a fer
serà que no puc canviar de voravia

no respiris si si no es maria

l´ ombra rasta no ha tingut mai cap enveja al cos
joiós viu sols, dins d´una catximba dorm ,dorm 

Mai no és tard per viure nuu amb mi, dormirem sols
cremant un bon rostoll d’angelinaaaaa
fum verd fosc anem fumant, anem fumant tots dos
fum verd fosc anem fumant, anem fumant tots dos

fum verd fosc nem fumant... dins d’una catximba dorm, dorm 
El perfil sense cap traç té draps bruts amagats, ja ho saps
L’ univers mor..dons dins una catximba dorm, rovell merdós.
L’ orgull per be el sang pren molt bruscament, bona nit cargol!
L’ orgull per be el sang pren molt bruscament



(els rostolls d'angelina, diuen males veus, creixen a la vall de sant daniel)





Caruso. Luciano Pavarotti

Qui dove il mare luccica,
e tira forte il vento
sulla vecchia terrazza
davanti al golfo di Surriento
uno uomo abbracia una ragazza
dopo che aveva pianto
poi si schiarisce la voce,
e ricomincia il canto

Te voglio bene assai
Ma tanto tanto bene sai
É una catena ormai
Che scioglie il sangue tinto vene sai...

Vide le luci in mezzo al mare,
penso alle notti là in America
ma erano solo le lampare
e la bianca scia di un'elica
senti il dolore nella musica,
e si alzo dal pianoforte
ma quando vide uscire
la luna da una nuvola,
gli sembro piu dolce anche la morte
guardò negli occhi la ragazza,
quegli occhi verdi come il mare
poi all'improvviso usci una lacrima
e lui credette di affogare

Te voglio bene assai
Ma tanto tanto bene sai
É una catena ormai
Che scioglie il sangue tinto vene sai

Potenza della lirica,
dove ogni dramma è un falso
che con un po' di trucco e con la mimica
puoi diventare un altro
ma due occhi che ti guardano,
cosi vicine e veri
ti fan scordare le parole,...
Confondono i pensieri
cosi diventa tutto piccolo,
anche le notti là in America
ti volti e vedi la tua vita,
dietro la scia di un'elica
ma si, è la vita che finisce,
e non ci penso poi tanto
anzi, si sentiva gia felice,
e ricomincio il suo canto

Te voglio bene assai
Ma tanto tanto bene sai
É una catena ormai
Che scioglie il sangue tinto vene sai




Sense espines, sobreviuen.





Rapsodia Bohemia. The Queen



















Viatge d'anada. Sisa

Tots tenim dos ulls i un nas.
I una boca per parlar.
Tots tenim braços i mans
i por de fer-los funcionar.
Tots tenim el cel llunyà
de tan endins com l'amaguem.
Tenim orelles i dos peus
per escoltar i per caminar.

Som tan petits com els bolets
en un bosc d'arbres gegants.
Som tan petits perquè ens parem
i no volem anar més enllà.
Tots tenim por de la mort
que ens mostrarà tot el que som.
Tots tenim un cos de vent,
tot tenim un cos de pols.

I tots tenim: tots no tenim.
Tots som i no som tots iguals.
Però ningú pensa en el sentit
de les foscors i dels temors
que ens invadeixen quan, de nit,
ens mirem al nostre mirall.
I ens hi veiem tan esquifits.
Cadascun per els demés
i cadascun per ell mateix.
Tenim boca per parlar.
I tenim peus per caminar.
I tenim temps per viatjar.
Tothom que ho vulgui hi pot anar.
Diguem què esperes, doncs, per marxar.
No cal ser savi il·luminat.
Ni ser artista inspirat.
Ni ser científic diplomat.
Ni ser profeta ni ser sant.
Per penetrar la realitat
només cal veure-hi de bon grat.
Voler-hi veure amb claredat
i obrir els ulls de bat a bat.





Brotarà. Segur.



Fins que cal dir-se adéu. Joan Manuel Serrat

Es varen dir:
"Cal guanyar temps als somnis,
cal anar molt més enllà de les paraules.
Ser tal com som
de soca-rel.
Cremar les naus,
navegar a pèl
a cavall de la cresta de l'onada.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i contemplar-la
compartint-la.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot."

I ho varen fer...
guanyant temps als somnis
i compromesos, només, en les coincidències
i la mútua complicitat.
Eren llavor d'eternitat
compartint les joguines i les vivències.

Amor valent per tu.
Va cap on va i dura el que dura.
No hi ha marges
ni mesures.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot.

Fins a la fi
cal guanyar temps als somnis.
Cal anar molt més enllà de les paraules,
ser tal com som i dir-se adéu
si el cada dia ha fet lo seu
i ens ha canviat les coses i a nosaltres.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i esgotar-la
i "exprimir-la".
Fins que cal dir-se adéu.




I tot torna a començar. Sigui com sigui.


dilluns, 22 d’abril del 2013

mediocritat










Sabent que la gent és bona per natura, que té bons sentiments en aquell fons humà, va decidir apartar-se de la mediocritat que donava per bo el que l'existència li oferia sense qüestionar-se, ells, res més. Sobretot, va voler apartar-se dels mediocres que es creien més espavilats i més llestos que els altres, els que creien que tot era permès per aconseguir el seu propi plaer i benestar. Rara espècie aquesta perquè de tant abundant n'hi havia de totes les races, de tots els nivells socials, de totes les religions i de totes les tendències sexuals. Els mediocres transversals ho envaïen tot. I no deixaven de ser bons per natura. En el fons, molt al fons. Però els mediocres educats en aquesta escola de la vida -n'hauria de dir escola bressol pels mitjans utilitzats?- es creien cada cop més lliure pensadors. Fins i tot els mediocres violents. Aquests darrers no acostumaven a llegir frases de més de vint paraules. Ni a escoltar-ne de més de cinc.

Es va voler apartar dels mediocres amables. També li feien por els que anaven d'organitzadors culturals i els que es creien artistes. Els "artistes" solien accedir a aquesta fase un cop sublimades les passions corporals, anímiques i ideològiques. Quan se n'adonaven que mai no serien joves talents i que havien malaguanyat la vida viscuda, es realitzaven traient aquell fons de bones persones que tants anys van tenir amagat, reclòs, segrestat... per tantes circumstàncies que la vida -les circumstàncies- els havia manat. Sense plantejar-se-les, clar.

Per no plantejar-se, alguns no es van plantejar mai llegir les etiquetes dels productes que compraven. Ni si estaven d'acord amb les clàusules dels contractes que signaven... fos de matrimoni, de treball o d'adquisició de vivenda, tant se val! tot eren papers.

Se'ls ha de culpar? No, sister... Ens pot saber greu. És una llàstima que tanta bona gent hagi viscut -i visqui encara- acceptant de bon grat les coses com venen.

Els que es van apartar dels mediocres van rebutjar també les excel·lències dels líders. Van veure com hi havia camí a fer sense ser professor de res i mestre de tot. Sobretot, mestre de la pròpia vida. Aprenent a sobreviure sense trepitjar, sense envejar, sense plagiar.

Es va poder viure l'alegria també. Sense enganys. Es pot viure la vida sincera sense necessitat de tancar exclusivitats només per un. El que és només per un mateix, s'acaba morint en un record que ja res té a veure amb la realitat.

La mediocritat és plena de cola sense coca, de cafè sense cafeina, de dolços sense sucre... d'amor sense compromís i de paraules sense sentit.

I tant de contingut sense res a dins ens porta a un soul sense ànima, a una història que no explica res.

Va decidir, fa molt de temps, apartar-se de la mediocritat. I cada dia, de bon matí, busca uns ulls amb espurnes i un gest diferent. Potser es tornarà a equivocar. Potser costarà mil anys o comptar mil estels abans de trobar... algú que es vulgui apartar de la mediocritat.

I, encara que no trobi ningú... valdrà la pena fer el camí.



 

dilluns, 15 d’abril del 2013

sentir







NaDjejda - georges moustaki









Salt, mirant a Girona, pels voltants de les set del matí, primers d'abril de 2013.





Els ulls mig clucs encara. No pensar, sentir. Sentir encara paraules escrites unes hores abans. Sentir la fred del matí que m'eriça els pels dels braços i em fa punyents els mugrons. Esperança. Esperança de no haver-me equivocat posant-me una camisa d'estiu. Paciència. Paciència d'esperar que neixi el dia, de no reaccionar amb cap gest hostil als menyspreus involuntaris de les bones persones, úniques i egocèntriques. Paciència per no confondre en elles les que no ho són tant. Esperança de no ser tant mala persona, únic i egocèntric. Somriure, d'anar a treballar estant de vacances.


No volia pensar... m'hi he esforçat. Però quan he encès el segon cigarret he recordat que encara no havia tret les xancles d'on les vas deixar el darrer dia.

Ara, ja hi he posat remei.










diumenge, 14 d’abril del 2013

Diuen que és primavera





Escolto veus que no tenen perquè enganyar-me. Les llegeixo atentament i voldria fer cas del que em diuen: no tenen res a guanyar ni res a perdre.



Avui he dit que em costarà molt... no, he dit que no penso que pugui tornar a confiar del tot en algú altre. Dures paraules, m'han dit.

He pensat que no són les paraules més dures que he dit els darrers dies. Però segurament sí les més sentides. Sempre, fins i tot quan he sigut més pendó, he pensat que les persones -homes o dones, tant se val- són bones per natura. Però els sentits i l'experiència em diuen que no. No vull viure malfiant-me de tothom. Ni vull viure la cordialitat de donar per bona la sensibilitat general.

Em fot pensar que no tinc temps de tornar-me a equivocar.

La vida és curta. T'entregues o no ho fas. No fer-ho, ja ho vaig fer. Va ser agradable. Disfrutar moments i evitar compromisos. Era, era quan, tota la vida era pel davant. Quan semblava que el temps s'allargaria per sempre.

Un dia vaig sentir que el temps era caduc. I que s'havia accelerat. No tinc pressa. Però sé que demà no faré el mateix que avui. Vull viure encara intensament. Donar-me ara que encara puc.

Sé que és qüestió de dies, de setmanes. O assumir una nova realitat des d'un nou fracàs. No hi fa res si ha de ser així. El passat és mort i enterrat. Res no m'hi lliga.

Avui també m'han dit que mai no és tard. Em costa de creure. Però potser encara podré posar il·lusió en conèixer Praga.



manetes











Les heures de la paret de la cuina, com les de les altres parets de la casa, a la tardor es tornaven de color sang i s'enfilaven per aquelles parets llises perquè tenien manetes. N'arrencà un brot llarg per mirar-les; semblaven de sargantana.



(fragment del capítol XVI Les minyones a l'estiu, del llibre "Mirall trencat", de Mercè Rodoreda.)











A la tardor són de color sang; ara, ja tornen a brotar.


És difícil, en cas que no sigui impossible, escapar de les coses que ens han marcat. Vull fer la prova de mirar la vida com si no anés amb mi. Com si jo no fos jo i el meu passat. Em despullo i deixo la motxila a casa, a un racó rera la porta del rebost. Fa mal treure's les nanses dels braços. Però comprovo que em trec un pes massa feixuc de sobre.

Massa hores d'esperar que el telèfon sonés. Massa hores d'esperar que s'acabi el neguit. Massa hores per pensar i patir.

Surto de mi i em miro des de l'angle dret superior de l'habitació. M'agafa un cert vertigen. Veig a l'esquerra la llista que em turmenta. Tot allò que a mi em sembla que costa tant poc de fer i que no pots esperar d'altres perquè els hi sembla impossible. Veig a la dreta les coses bones que he viscut. I em quedo amb el dubte de si les he viscut o només les he imaginat. Agafo una llista i l'altra; en faig un manyoc i les hi calo foc. Em veig, des de dalt, dormint al sofà. I veig que els llavis em dibuixen un somriure.









divendres, 12 d’abril del 2013

viure vacant




Torno quasi un any després amb la ferida més oberta, més fonda, més definitiva. I també amb la convicció més certa.

Si tenia alguna vanitat, aquesta és morta. Si em quedava enamoramenta es va morir en el desencontre.









No vull més la meva vida com aquestes flors de casa, lliures però envoltades de brutícia i males herbes. Ni que les males herbes donin suport i companyonia. No entenc la vida com un jardí que no es pugui cuidar. Però el que és evident és que si no es vol, no es pot de cap manera.

He après a plorar sense llàgrimes. I ara, els rierols, les fonts i els camins s'han eixugat. I amb la sequera, la pena somorta.

He estat molt trist i cansat. Avui he escrit un correu mesquí i em sento alleujat. No podia quedar-me tanta amargor a dins perquè m'hauria podrit. Bon vent i barca nova!







El meu tauló de supervivència sóc jo mateix, de fa tants anys que ni me'n recordo del  primer cop que em vaig salvar del naufragi. L'altre dia a la Lau li va fer gràcia que li digués que sobrevivia quan em va preguntar com estava. Ella encara no ha passat cap necessitat real. No sap el que és sobreviure materialment amb 8 cèntims a la butxaca durant quinze dies. I espero que no hi tingui que passar. És amable, és cordial, és atenta, és jove... sap follar i fer-te sentir únic, i sap no dissimular i brandar els cabells com el que és: una noia de vint anys que pensa que es menjarà el món i que només existeix l'ara.

Ella no sap que és més cert per mi que per ella. He enterrat tots els meus projectes i no en tornaré a fer cap més pensant en el futur. Ella no ho sap, però en els propers mesos o anys farà projectes i pensarà en un futur. Tot i que ara només vol viure el present.

Malgrat la meva promiscuitat, sóc fidel. Massa. Les parcel·les del meu cor tenen amo i mestressa. Cada una el i la seva. Només tres s'han cremat i són terra erma. Per alguns i per algunes tres és molt. Per mi, tres és un número que té la seva màgia. I que potser em farà dir que mai més no cremaré cap terra.