diumenge, 30 de juny del 2013

La llengua

Segueixo de fa molts anys Vicent Partal. El vaig conèixer, periodísticament i físicament, quan feia el programa l'Internauta a Catalunya Ràdio. I l'he anat seguint després dels anys en els editorials que fa a Vilaweb i al seu blog "Mails per a hipàtia".

Probablement és una persona amb errors, imperfecte com qualsevol humà, però em sembla coherent en el que diu i escriu i, el que és més important per mi, amb una voluntat i capacitat de mirar les coses i les persones des de punts de vista que no són els habituals que en més d'una ocasió m'ha fet pensar que és un exemple viu -potser la excepció?- que l'espècie humana no és totalment en declivi.

És molt difícil, o a mi m'ho és, trobar blogs on es puguin trobar idees originals. A tots i a mi el primer ens resulta molt fàcil i còmode "apuntar-nos" a línies de pensament més o menys mediatitzades. I molt sovint, en temes "compromesos" és fàcil fer crítica de realitats sense saber quina solució pot ser la més adient. Estic pensant en termes polítics i socials. Tinc clar, per exemple, que el model de societat neoliberal que s'està implantant abans de corregir moltes problemàtiques socials les agreujarà. Però també sóc conscient que la societat actual -la majoritària, la democràtica- no acceptaria passar a l'altre costat del pèndol i admetre la imposició d'una societat comunitària.

Sovint em sento incomodat quan veig persones amb una ideologia i un comportament social "democrata-cristià" abstenir-se per acció i per omissió de fer crítica als actuals governs espanyol i català. Però clar... quina alternativa els podria convèncer? quina resposta clara als seus dubtes de com aplicar a la realitat les polítiques socials?

Alguna cosa semblant m'ha passat el darrer mes de maig amb una polèmica -intencionada o no- que va sortir als mitjans sobre quina hauria de ser la llengua oficial d'una Catalunya independent. Em vaig sentir incòmode perquè tot el que vaig llegir o sentir als mitjans més "auscultats" anaven només en dues línies: oficialitat només del català o cooficialitat de català/espanyol. I ni una ni altra solució em semblaven prou argumentades. Vull dir que els arguments utilitzats anaven només a pescar vots. Però no es plantejaven les solucions concretes del dia a dia. Fins que...

vaig llegir un editorial de Vicens Partal, i em va convèncer:


"La meua proposta: cap llengua oficial

Muriel Casals va tornar a posar ahir sobre la taula el debat sobre quina ha de ser la llengua oficial de la Catalunya independent, o les llengües. Com que el debat torna a ser intens, vull proposar que cap llengua no tinga la consideració d'oficial i que el sistema lingüístic del país es regesca com en alguns dels estats més avançats del món i no pas com s'ha regit tradicionalment a Espanya.

Provaré d'explicar-ho detalladament:

1) Cal una llengua oficial? No és obligatori. Els Estats Units, Mèxic, Austràlia o el nord d'Irlanda, per a posar-ne només uns pocs exemples, no tenen cap idioma oficial. No hi ha reconeixement jurídic explícit de cap llengua, però s'hi considera llengua nacional l'anglès, o l'espanyol en el cas de Mèxic. La categoria de llengua nacional implica que quan una institució tria el seu model lingüístic pot adoptar nivells d'oficialitat diversos entre unes quantes llengües, però que sempre la llengua nacional hi ha de ser equiparada a la que hi tinga la màxima oficialitat.

2) Per quina raó és millor que no hi haja cap llengua oficial i que en canvi cada institució puga declarar-ne unes quantes? És molt més útil i eficaç, més acostat a les necessitats dels ciutadans i més racional. Segons la meua proposta, cap llengua no seria oficial a tot el territori i en tota circumstància. Simplement, cada institució (govern, parlament, municipi, hospital, club, associació...) decidiria lliurement quines són les seues llengües oficials, segons les necessitats reals dels usuaris. Per exemple, en una ciutat amb forta presència de parlants de l'espanyol o de l'amazic els hospitals locals podrien declarar aquestes llengües com a oficials en l'hospital, amb la intenció d'atendre millor els ciutadans. Sempre tenint en compte que tot allò que implicàs aquest reconeixement hauria de ser també aplicat a la llengua nacional, el català. 

La flexibilitat que ofereix el fet de no tenir llengua oficial permet de fer polítiques lingüístiques molt adaptades a la realitat social i a les demandes sociolingüístiques. Seguint el mateix exemple, en una ciutat l'espanyol i l'amazic podrien tenir una presència molt important als hospitals però menor a les escoles, tenint en compte que les escoles són fonamentals per a mantenir el català com a llengua de cohesió i que han de reforçar el paper de la llengua nacional. Un reconeixement basat en les institucions concretes i no en el conjunt de l'estat permet aquesta gestió molt al detall de la realitat lingüística del país, molt més que no el model antic de reconeixement de més d'una llengua com a oficials.

La cooficialitat d'una segona llengua té, a més, una conseqüència no necessàriament positiva que és la imposició a tot arreu i en tota circumstància. La pregunta és per què una llengua que només és parlada en algunes comarques i per alguns sectors de la població ha de passar a ser obligatòria a tot arreu? Així, per exemple, per quin motiu a Berga o a Olot l'espanyol ha de tenir una posició de privilegi, superior a llengües que fins i tot hi poden ser més parlades localment, i si resulta que hi té un ús social mínim?

3) Els drets dels parlants de l'espanyol poden ser protegits sense que siga una llengua oficial? Naturalment. La legislació europea és prou clara. I si l'estat català signa els acords internacionals que en parlen tindrà el deure de protegir totes les llengües presents al territori. La tradició catalana és, a més, enormement respectuosa amb el plurilingüisme i continuarà essent-ho.

4) I no es podria cercar una fórmula de protecció especial de l'espanyol, perquè malgrat tot no és igual que les altres llengües parlades des d'una època més recent a Catalunya, com és ara l'àrab i l'amazic? És clar que és possible. La pregunta és si eixa fórmula es basa en la interpretació que l'espanyol és una llengua natural de Catalunya o no. Si la resposta és que no, com jo pense, aleshores es poden cercar solucions interessants, però que no impliquen d'acceptar com a natural la imposició històrica de l'espanyol al nostre país. Quan ja siguem independents, no hauríem d'arrossegar les conseqüències d'haver estat derrotats fa tres-cents anys a Almansa.

Concretament, crec que la república catalana hauria d'oferir a Andorra, Espanya i Portugal l'adopció d'una convenció lingüística ibèrica, com hi ha la Convenció Lingüística Nòrdica, signada el 1981 pels governs de Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Noruega i Islàndia. D'acord amb aquesta convenció, qualsevol ciutadà d'aquests països té el dret de ser atès per les autoritats en la seua llengua en el territori dels cinc estats. La convenció ha fet activar un sistema de traductors i ajuts informàtics per fer possible aquesta pràctica. 

Una fórmula com aquesta té uns quants avantatges. Especialment, que atén la realitat de les persones concretes siguen on siguen. Però, a més, que posa en igualtat exacta totes les llengües: un espanyol tindria dret de ser atès en espanyol a Berga i un català de ser atès en català a Valladolid, en justa reciprocitat.

I no cal dir que en el nostre cas, a més, això reforçaria el català al País Valencià, les Illes i la Franja. L'ús de la nostra llengua hi seria reconegut no tan sols per les lleis pròpies sinó, a més, per un acord internacional.



PD: Estic convençut que un dels envits més importants del nou estat català és entendre que al món les coses no passen necessàriament com passen a Espanya i que no cal copiar en tot i per tot els comportaments de l'estat espanyol."


I no tinc res més a afegir-hi.




dissabte, 29 de juny del 2013

ovalada



















Ovalada la menjada
de la fruita del teu coll
i el suc regalimant-nos
com pruna sense pinyol






divendres, 28 de juny del 2013

Cròniques sal(t)vatges 1






School. Supertramp




Em desperto quan passen pocs minuts de les quatre. Palpo a la meva dreta, perquè a la meva esquerra hi ha el buit, i comprovo que he tornat a casa. Em llevo d'esma i per fer alguna cosa, vaig al lavabo. Trobo que fa fresca. Em moco amb paper de vàter assegut a la tassa. Torno al llit i em faig un quatre abrigat amb el llençol i el nòrdic sense farciment. Mentre penso en aixecar-me a buscar el barnús per tapar-me una mica més, m'adormo.

Quan falten cinc minuts per tres quarts de cinc he acabat la son. Em palpo. M'estimo. Em llevo definitivament.

Penso en "l'alegria" que em van donar ahir per email: aquest estiu, només dues assignatures suspeses, ciutadania i socials. Busco a veure si trobo com preparar-me jo els temes. Les indicacions que dóna el centre, un adjunt a les notes fa una breu referència per assignatures a allò que han de preparar els alumnes que han aprovat i allò que han de preparar els que han suspès. En tots els casos, excepte llengua catalana, són exercicis penjats al moodle de l'escola i al qual tenen accés els alumnes però no els pares, suposant que tinguin accés a internet a casa. En llengua catalana, tots els alumnes han de fer un quadern autocorrectiu que cal comprar a part del que ja s'ha comprat durant el curs.  De socials, diu que s'han de contestar les preguntes només dels trimestres no superats. Però no indiquen enlloc quins trimestres s'han superat i quins no.

A primers de setmana, en la discussió que vaig tenir al centre, vaig queixar-me sobretot de la manca de comunicació del centre cap a mi. La resposta: la tutora i el director t'han contestat tots els emails, no? 

És això el que el centre entén per comunicació amb les famílies? Contestar uns correus electrònics trobo que és el mínim que es pot fer, ni que sigui per educació. Encara em van arribar a dir que qui tenia un problema de comunicació potser era jo. I els hi vaig reconèixer: efectivament, sóc sord. I em sembla que no és demanar massa que se m'informi de manera intel·ligible. De fet, és obligació de l'Administració pública fer-ho, per llei. Però per la meva experiència, durant el curs només s'ha informat puntualment de temes de sortides, i perquè els calia l'autorització d'un dels pares.

L'escola, aquesta escola, ha suspès en comunicació. Però no els hi puc posar deures d'estiu i prova de recuperació el setembre. 











dijous, 27 de juny del 2013

Mirar dos miralls per veure una imatge






El niño que miraba el mar. Luis Eduardo Aute





Aquest matí un home fet m'ha deixat anar una pregunta de compliment: com va amb els nois?

Ell assegut darrera la taula, firmant papers oficials, documents originals que donen validesa legal a accions administratives que altres han valorat. Jo, a peu dret amb la pressa de tornar per fer la feina que no havia fet encara i que algú altre valorarà.

Li he resumit molt. Per difícil que sigui o que sembli, som responsables dels nostres actes libidinosos o d'amor. I en som sempre, m'ha dit ell, perquè no deixem de ser pares fins que ens morim.






Encara que no ho sembli, no sóc de queixar-me. Si obro aquí o allà sentiments i contradiccions és perquè a moments  -a moments d'aquells en els quals em punxa un pensament- no tinc la disponibilitat d'algú d'escoltar-me o no tinc la capacitat de comunicar-me d'un a un. Potser també perquè a moments necessito escriure; verbalitzar d'alguna manera les contradiccions que batallen al meu cap. Pensar que potser llegint-les me n'adonaré de les mancances o dels errors.

Se'm fa difícil el dia a dia quan sé que les necessitats i les capacitats comunicatives dels meus fills tenen poc a veure si les miro individualment. I jo només sóc un. Després, observo que tot i que tots dos han crescut amb la mateixa estimació i amb les mateixes mancances per part meva, cada un té la seva personalitat i el seu caràcter. I es recolzen i es rebutgen. I em recolzen i em rebutgen. A estones.

Penso quantes vegades no m'he vist reflectit en els seus posats, en les actituds. Em miro també en l'infant que vaig ser. Com Aute penso quina part del que sóc ara ja pensava que trobaria. I provo de mirar-me als seus ulls. I en tot el que em queda per fer -quasi tot- per deixar bones sensacions en els records.

Els trobo a faltar.








dimarts, 25 de juny del 2013

què està malament?





Fool to cry. The Rolling Stones







Avui, per sort, no venia de treballar tota la nit. Això ja ho he fet moltes altres vegades. Sí, aquelles feines que no fa la gent d'aquí com cal. Avui venia d'un cap de setmana molt agradable. Venia de descansar en un festiu entre setmana, de llevar-me abans d'hora per estar ben despert, d'arreglar-me el sotabarba i dutxar-me, d'esmorzar tranquil·lament un tall de coca que no ens vam acabar, d'ensumar encara l'alè del cos estimat en la flaire dels llençols i de vestir-me poc a poc. És bonic quan puc encetar el dia amb un bon dia a cau d'orella i els rituals rutinaris de desvetllar el cos es poden fer sense pressa, com volent preservar les sensacions de les darreres hores.












I mica en mica veus, sents, que te les volen diluir. No és personal. És, simplement, la conseqüència de tantes accions de persones benintencionades que tenen tant poc en compte l'existència dels altres, que fan bona la frase que diu que "el purgatori, de benintencionats n'és ple".

I de passada et fan emprenyar. I algunes vegades, esclatar. Deu ser la ressaca de la revetlla. I que alguns es van quedar amb ganes de fressa.

Em sembla inconcebible la desídia*. I avui m'ha afectat la dels professors. Com peces de dòmino posades una darrera l'altra anaven caient (plack, plack, plack....). I jo palplantat, esperant alguna mostra de comunicació comprensible. Pacient, però aguantant i emprenyant-me cada cop més. I m'he dit que no, que avui no m'ho quedava, que avui no se'm carregarien ni el dia ni els sentiments, que ja en tenia prou.

I he esclatat.

I li ha caigut el ruixat a la cap d'estudis (uis no, perdoni, coordinadora pedagògica). No ho ha entès... probablement perquè venia d'un cap de setmana agradable i li ha tocat trobar-se un pare emprenyat no ja per la incompetència -que també- del centre que es proclama a ell mateix la "joia de l'ensenyament/educació" de la demarcació (sic) de Girona. M'he deixat anar i no he plorat. No he plorat com ho va fer la mare dels meus fills, que és del gremi, a la darrera reunió. No he plorat, amb motius i sentiments per fer-ho, perquè no s'ho val i perquè alguna cosa m'ha dit que m'havia de rebel·lar. El tutor de l'altre fill ha passat per la vora i ha sentit mitja conversa i se n'ha anat cap dins, a esperar-me. Quan hem estat sols, m'ha dit que subscrivia totalment el que m'ha sentit a dir, i que per això se n'anava d'aquest centre. M'ha explicat més coses. No sóc jo que sóc massa exigent o poc comprensiu. La gent no canvia de centre de treball si hi està a gust. I aquest tutor, és molt apreciat pels menuts. I els menuts -que ja no ho són tant- veuen el món. I veuen les coses que passen. I no saben expressar-les a casa amb prou claredat o amb prou confiança, perquè els pares i mares no en sabem més, però també perquè l'escola -tota ella- no els hi dona eines.

Després ens queixarem (es queixaran els mitjans) que la mainada no té interès, que no són participatius, que no són crítics, que s'empassen tv sigui quina sigui...

i la culpa (alerta a les lleis que volen penalitzar els pares i mares dels menors atesos per intoxicacions etíliques i/o drogodependents) és de les famílies! (s'eximeix per tant, TOT el sistema socio-educatiu que no hi ha tingut res a veure).

Quan me'n tornava a treballar -evidentment, he hagut de demanar permís a la feina i m'ho descomptaran del sou per no ser un dels supòsits legals- la coordinadora s'ha apropat al cotxe i m'ha dit que no volia que m'anés emprenyat. Li he dit: "no me'n vaig emprenyat; me'n vaig amb les coses molt més clares que quan he arribat". L'altra tutora, la que no va contestar els correus, tot i veure'm no s'ha aturat a donar-me cap excusa. Ni tant sols això. No va voler donar-nos hora coincidint amb la que ja havíem concertat per l'altre fill. En canvi, hi era i no tenia hora amb ningú més (he vist les llistes).

Me n'he anat molt tranquil. Sé que si algú no m'ha sentit i no ha sentit la meva opinió és que està molt més sord que no pas jo.

Després... he aprofitat les múltiples converses per mòbil amb la mare dels nens per fer el que hauria de ser una situació normal entre persones conegudes: dur-la a la feina si no té mitjà de transport. Hem pogut explicar-nos les situacions sense enfrontar-nos (feia molts anys que no passava, cosa que haurem d'agraïr a la desídia escolar...). Per mi, no hi ha cap canvi en les sensacions ni amb ella ni amb els dirigents de l'escola. Tots, penso, tenim molt més clar com som. I he pogut deixar de pensar-hi.

Els darrers dos quilòmetres cap a la feina, m'he ensumat el bigoti. Avui, quan m'he dutxat, no me l'he ensabonat. I encara he notat l'aroma de l'amor. 
 





(segons el Diccionari català-valencia-balear, properament Diccionari català-valencià-balear-ponentí-alguerès-lapaès-solsonès-tortosí-saltenc autòcton-saltenc nordafricà-monistrolenc-solsoní-portaventurenc-perpinyenc-catalanish-francocat)

*DESÍDIA f.
Manca d'activitat per negligència o incúria; cast. desidia. Altrement, passats los dits deu dies, en desidia de aquells qui no vindran, a llur despesas serà provehit, doc. a. 1521 (Hist. Sóller, i, 520). Es regidors que per desídia dexan de cumplir es devers que s'imposaren aceptant es càrrech, Ignor. 51.
    Fon.:
dəzíðiə (Barc.); desíðia (València); dəzíðiə (Palma).
    Etim.:
pres del llatí desidĭa, mat. sign.







dilluns, 24 de juny del 2013

Simple com la vida





The logical song. Supertramp








Aquest espai, fa molts anys, era una selva on ens colàvem d'estranquis a fumar herba o xocolata -quan n'hi havia- i on fèiem campana d'escola. Un reducte de llibertat dins d'una muralla, i protegits de murs i portes tancades de ferro o rajols. Ara està molt més cuidat, és molt més difícil agafar-hi puces o que et mossegui o esgarrapi un gat semi-salvatge i molt més a l'abast de tothom.

Va ser molt agradable re-visitar la part alta del call. El dia es va estrenar radiant. I passejar i pujar i baixar escales, encara que anéssim amb calma, ens va fer entrar més en calor. 
  
Després van créixer nuvolades suficients per refrescar una mica l'ambient i es va girar airet. No era el dia amb les millors condicions atmosfèriques per fer fotografies panoràmiques, però vam gaudir igualment de la descoberta de racons en la distància.









Ara penso en frases populars com que "no plou mai a gust de tothom" o en aquelles converses d'ascensor o de feina que solen servir per queixar-se del temps que fa o d'alegrar-se del temps que arriba. Ahir, que estàvem molt a gust, el temps que fes era el que menys importava perquè a cada sensació n'hi podíem treure la part bona: si feia caloreta el dia era brillant, si feia fresqueta era ideal per abraçar-se. I és que no hi ha res com sentir-se a gust i poder fer vacances momentànies dels maldecaps del dia a dia.





divendres, 21 de juny del 2013






Take a walk on the wild side. Lou Reed.






















Queden, poques, algunes cireres per collir. En queden encara algunes a la nevera allargant la espera. La vida és tant menuda... que cal fer fer màgia cada dia per no deixar-se engolir per la mesquinesa.

No em queixaré del professorat. Hi ha de tot com en qualsevol professió. I et toca el que et toca. No em sembla normal, però, que una tutora no contesti un email després de 56 hores, quan som a final de curs i cal concertar entrevistes per recollir notes i, sobretot, preveure la millor manera d'actuar el proper curs. Havent-hi com hi ha, necessitats especials. No em queixo perquè perquè penso que és o vol ser una bona persona. Però hi ha moments en què no es pot fallar. I si es falla, has de posar a algú de recanvi que doni la cara. O inventar una excusa que es pugui creure.

Qui dia passa, any empeny. No em fa res... és el que passa quan poses expectatives.

A casa ho vivim tot plegat amb prou alegria. Malgrat les emprenyades i les incomprensions.

Aquest matí ha sonat la campana de l'inici d'horari d'estiu. Ara ens veurem amb els menuts cada quinze dies. Ahir vam anar a recollir roba per una actuació que feia el petit aquest matí. Em deixaràs gomina? en tens? Se n'ha endut un pot mig buit o mig ple d'acondicionador que farà o haurà fet el fet.

La feina, encara en tinc, m'exigeix molt. Ho porto.

I després... m'escolto lou reed i em dic que no cal accelerar-se, que ja va bé cada cosa al seu ritme. Que el camí salvatge no l'he de fer necessàriament perillós, ni per mi ni per ningú. Però no entenc encara com pot estar mancat de perill viure apassionadament la vida. Sense fingir. I llimo els estirabots que em surten amb una eina fàcil: si és bo per mi, és bo per tu; si ho va ser per mi, ho és per tu. Però els estirabots són com les ungles... els has de retallar cada setmana. I ser pacient i metòdic. I no deixar de ser espontani, i no deixar de pensar que cada cor guarda els seus sentiments. Per salvatge que sigui el camí.







dimecres, 19 de juny del 2013

llegendes





Històries d'Atlantis, Pau Riba











Mirant el cel veig el llençol que ens ha d'aixoplugar.



Vaig fer tard. Aquest matí ha costat de llevar-se però tenia poques obligacions i les presses justes. Fa una setmana que vaig poder tornar a comprar xampú pel cabell i els rínxols agafen molt més cos que amb el gel de bany. Dubto entre afaitar-me o deixar-me barba de quatre dies, d'aquella que no punxa. De moment la deixo créixer que no tinc temps i a tallar sempre hi sóc a temps. Penso què em cal al rebost... voldria fer especial un moment especial. Vestir-lo. Com quan tinc ganes de cuinar: pensar els ingredients que em venen de gust, les receptes i els moment de presentar-les, la cara de sorpresa o dw normalitat... Em mesclo amb mi. Amb qui vaig ser i amb qui sóc. Escampo possibilitats sobre la taula. Dubto. Tot això entre casa i la feina (els moments que em deixa). Escampo boires.




Els espais de llibertat semblen més clars. Tot plegat es fa més fàcil d'assumir quan la confiança és viva. Malgrat els desencontres, les trobades poden ser més consistents. Si hi ha el respecte.




Preparo el fogueró. Aquest any els gatets no seran a cap de les dues revetlles. Ni cremaré petards en altres terres. El present és ara. I l'allargarem millor. La primavera ha vingut potent. I l'estiu, sense plans a fer, pot ser el de les nostres vides.  








Si goso hi afegiré alguns mobles però no hi posaré cap ninot: no em cal fer cap exorcisme ni cap foguera de mals records. En faig prou de cremar per encendre un llum més a la nit més curta de l'any. Veure la màgia de les flames i la dansa del foc. Tant de bo algú vulgui ballar-hi la dansa de la vida. Amb o sense fogueró, amb o sense receptes màgiques. Potser, si pot ser, només amb la màgia de les pells, dels respirars, del desig i de les ganes. 




I potser, algun dia, es podrà llegir una llegenda d'uns éssers que van doblegar un país... només per poder-se trobar i estimar.





Vivències de raro








 Orenella i gladiol. Pau Riba




No sé viure la vida.





Sempre, s-e-m-p-r-e o quasi salvant-ne les excepcions que confirmen la regla, he viscut a destemps dels altres. I això em fa poc comprensible i això em fa poc comprensibles els altres a mi. Des que amb pocs pams vaig començar a llegir-ho tot en castellà (quan vaig llegir la primera cosa en català? què era?), passant per quan aturava el vent a la selva amb botes de goma i una tovallola per capa i per la fosca adolescència i la encara més fosca entrada a la seducció. I tot el que havia d'arribar. Entre mig, una tortura permanent volent entendre el món. Amb dolor físic i angoixa. I sense saber, com he après més tard, molt més tard, que no és cap mal de viure pensant només en allò més immediat i proper i sense demanar-li cap explicació. No entenc encara com funcionen les relacions de les altres persones amb altres persones. És una assignatura que vaig suspendre i de la que no em tornaré a matricular. Només puc entendre les relacions que m'expliquen. Textualment. Em perdo si provo d'entendre perquè les persones es troben per fer costellades amb altres persones que potser coneixen o no, o el sentit de la diversió d'un àpat d'empresa o d'una trobada d'antics alumnes... A moments, amb alguna persona em sembla que em sento capaç d'entendre el seu pensament. Però tot seguit s'obre una llum clara que em diu... "no pensis res que no t'hagi dit". I en aquell moment em sento còmode. Vull guardar alguns d'aquests moments de comoditat. 

dilluns, 17 de juny del 2013

les hores sense saber-te






Divendres, dues hores buides es van fer eternes.

Alguna cosa em va dir la matinada que va fer que em llevés eixut. Ni un mot vaig ser capaç de dir a la feina. La mirada fixa a un infinit inexistent i onades de grisos espurnejats que no em duien enlloc. Vaig agafar-me a la primera excusa per marxar i, sense saber com havia arribat, vaig deixar el cotxe aparcat i el cos fluix. I vaig començar a caminar, entre quatre rius, omplint-los poc a poc. Quan vaig tornar quasi per fitxar de sortida res no havia canviat tret dels ulls -més vermellosos- i d'una buidor molt més gran.

No va costar de passar les hores buides... vist des d'ara, van ser alguns sospirs i alguns sanglots. Després, un cap de setmana d'anar fent sortint d'aquella ressaca. Hores, de preguntar-me i d'escoltar el vent. De pensar la teva essència. I la teva absència. De somriure sabent que quasi tots els caps de setmana són iguals -trets d'alguns de comptats- i que totes les preguntes tenen les mateixes respostes. Però aquest, sí, passant les hores sense angoixes. 

Dissabte recordo bé el somni quan desperto de la migdiada -curta, curtíssima- quan era jo voluntat de seducció i quan era jo llibertat de no mostrar-me. Dues cares que eren una i es movien tant de pressa que no se'n podia veure cap. També la teva llibertat. Ni sé com. Condueixo serè per la pilastra i torno a casa decidit a deixar la llibertat al pou. 

Entre les fulles et veig somriure sorneguera. Dansar fent saltirons entre les mates i els mosquits. Arribar a frec, amorosa, com si res més no existís. Amb els ulls il·luminats per una fotesa... em lliuro a deixar sentir el desig. Vens i te'n vas, com la marea. I com la marea, tornes.

Diumenge. Amb el vas mig buit, mig ple. Penso qui s'haurà begut la meitat que falta. I penso també que bon profit li faci. Hores sense angoixes i sense sentit. Passen xino xano com vull pensar per tanta gent. Un maiet a la casa del vent les fa de més bon respirar. I em perdo amb papallones i abelles que busquen pol·linitzar. 

La vida no escrita pesa a les hores. La sentida amb urgència encara pesa més. Quan surto deixo bocins de llibertat llençats entre les plantes, al galliner, a les cloaques. I faig més lleugeres les hores... per fer la vida més suportable. Amb sense tu.





divendres, 14 de juny del 2013

ara ser







M'anava molt bé sense pensar. He començat a pensar i, a més de no dormir, m'he encallat. Tot el matí en caiguda lliure. I només vull tornar a no pensar.









(01:41 del 15)

No em sento amb forces per fer, com voldria, una descripció del que he sentit les darreres vint-i-quatre hores. Potser en un altre moment hi podré fer l'afegit en un intent de descriure el que m'ha portat a deixar anar quatre frases que han estat un escapament a una situació emocional límit.

La vida, segons com, va massa de pressa.

Se'm fa estrany no pensar-me com a persona. Se'm fa estrany no pensar els altres com a persones. Entenc que qui se sent agreujat per un condicionant determinat el reivindiqui. Si no s'oblida, que els no afectats per aquell condicionant no són, d'entrada, enemics. Massa sovint, com a persona mascle, em sento agredit per persones femelles, que per defensar-se d'un global han d'atacar qualsevol particular. En qualsevol gest. I ja fa massa anys -mai seran prous- que defenso les persones. Amb i sense sexe.

No m'agrada gens l'orgull.





dimecres, 12 de juny del 2013

palplantat






de bon matí.








Just damunt la palmera morta ha anat a néixer una planta. La palmera, morta però ferma com un carall apunta a les dotze. I els brots, brollen amb la parsimònia de la natura viva.


Tres, set disset. Espero arribar a la font i que no s'hagi esgotat l'aigua.


Mentres, rego amb mesura controlada.



dimarts, 11 de juny del 2013

així com és





Cançó de l'amor petit. Joan Manuel Serrat





Amb mesura, es pot aprendre quasi tot. Algunes vegades cal fer memòria de les coses que vam aprendre i funcionaven bé: ser egoistes sense avergonyir-se, comptar només si cal posar número a les coses, respirar si hi ha aire o maria, no tornar a entrebancar-se amb la mateixa pedra, fer un massatge a l'ànima quan els fils s'han esfumat.

I obrir els ulls. I fer dejuni de tant en tant.





diumenge, 9 de juny del 2013

només música i lletra


















Quan el desig fa el seu camí a soles
i el cor no li pot fer senyal de cap llei,
sovint llavors entrem en les ombres
quan el cos voluptuós no es vol sotmès.
Curiós aquest humà que es pensa
centre del món quan ni tan sols es reconeix
i mentre tot això t'escric,
em sé esclau del desig
quan m'acosto a la teva pell

Tenim ressons tan secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments.
M'agrada així deixar-me anar
pels carrers del desig
quan m'ofrenes la teva pell.

Quan el desig no fa el camí a soles
i busca companya en la solitud,
el cor naufraga en un mar d'angoixes
i el cos neguiteja sense aixopluc,
desig de passió extrema
que ens neix al sexe d'un somni mai satisfet,
si ara puc dir-m'ho és perquè
tinc amb tu aquest desig
que em fa esclau del meu sentiment.

Anem bastint un gest rutinari
però arriba de sobte el desig...




Lluís Llach

amb el temps a la mà


















Tenia intenció d'anar a la platja aquest cap de setmana. Ahir al matí, a quarts de sis ja plovia. Després, estones de sol, vent de tempesta i xàfec important. Avui, mal de coll també important. Avui a quarts de sis no plovia però ja m'havien passat les ganes d'anar a la gola del Ter: era la meva gola la que em reclamava. Hauria fet moltes coses o no. Ahir pensava que en un altre moment hauria agafat el cotxe o el tren. No m'hi hauria pensat gaire, per una vegada que m'ho puc permetre. Però sabia o intuïa que no era el dia per fer-ho. Vaig plegar les ganes i les vaig endreçar al calaix de la tauleta de nit.

Quan m'he llevat per segona vegada he mirat quant tenia per fer. He pensat que no hi havia cap urgència i que em podia dedicar una mica de cura a mi mateix. He omplert la banyera i m'he deixat endormiscar esperant que l'aigua calenta estovés totes les pells mortes. Feia molt que no prenia un bany tranquil·lament. 

Em deixo passejar pels records; records agradables i que no. Me'ls miro amb certa distància i em dic que els records són així, per mirar-los amb certa distancia. Alguns records no els vull reviure. No els vull pensar. 

Aprofito la calma. Em lio un maiet i penso que la vida s'ha de viure en directe.









Em llegeixo què diu Carmen Pérez. Potser la seva veu és la de una minoria. Però tot i no compartir orígens, m'agrada el que diu i com ho diu. Em sembla que en aquests moments precisament els que utilitzen la llengua, en tots els casos, pretenen anar a tocar el sentiment i la ideologia precisament perquè no tenen altres arguments sòlids.

Cau un altre xàfec. I fa ganes de posar-se el llit.



 


divendres, 7 de juny del 2013

transp(h)erències







Em truca una companya per línia interna. "Pots davallar un momentet...? és que tinc un problema..." -Clar, ara baixo.

Ja fa dies, setmanes?, que ja m'està bé anar a solucionar problemes a recepció. M'està bé anar allà on em cridin, ho faig de grat. Però a l'entrada, prou que ho sé per les hores que hi he passat, ets com a un món apart: veus molta gent de pas, parles amb moltíssimes persones i, en canvi, et sents sol.

En part per complicitat pel fet de ser substitut "natural" entenc, sento empatia, la N. Davallo, solucionem els problemes informàtics i la fem petar.

Avui la sentia parlar com parlava jo mateix no fa gaire mesos. Parlem de tot i de res. Em parla de les seves amigues, de les relacions amb els fills a casa seva, de programar les vacances. Converses de no feina amb gent de la feina. Però aquestes converses de no feina, sense buscar-les expressament, només les tinc amb ella a la feina.

Em parla de les relacions. Fem broma i riem. Em parla de la parella. De la seva parella. Me la escolto. I em sembla sentir-me a mi fa anys. Conceptes que tenia -tinc- tant clars. Que semblen tant de sentit comú. Pensar que les persones no som propietat de ningú, que només ens cal demostrar-nos que ens respectem...

Tant senzill i tant difícil de fer a la pràctica. Perquè no hi ha manuals de respecte. Exposar públicament sentiments, pensaments... pot ser una manca de respecte per algú altre? Probablement no és el que es diu. Potser és com, quan i a qui es diu el que pot ferir sentiments. Potser és la forma de fer o dir les coses que pot fer que algú altre ho trobi irrespectuós. Sempre que no es coneguin les normes, els paràmetres de les relacions.

Com qui posa una cançó... i no sap si la lletra parla com si cantés en primera persona o en tercera...

o només és una exposició de paraules que lliguen un patchwork d'emocions viscudes o pensades -viscudes, doncs?- en el temps.








Surto de casa per respirar finestres que no siguin digitals. Em fa mandra veure de nou els 1500 metres a la rodona que solo visitar. Però trobo l'excusa que he de treure diners i m'obligo a sortir més enllà de la selva quotidiana. Del caixer estant, veig que s'anuncia en una pancarta una exposició de Lluís Mateu. A Les Bernardes. M'hi arribo.


Encara falta una horeta per la inauguració i no hi ha massa gent, que m'atabalaria, i puc mirar sense pensar en qui em mira.

M'agrada veure creacions que van del dibuix a escultures, passant per acudits, olis i aquarel·les. També cartells i dissenys de vestits. Sobretot m'agrada l'obra més joventut... la trobo propera a moltes coses que he fet i que mai no exposaré.
























Veig l'artista. Tot i que durant uns anys vam ser veïns, no hi tinc prou coneixença ni franquesa com per dir-li que m'agrada molt veure que aquesta exposició. Potser algun dia, quan ja hagi passat la inauguració.

Abans de marxar encara trobo una cara coneguda. Ens coneixem de la feina. Tots dos som de Salt, del veïnat i si fins ara s'ha mostrat esquerpa amb mi, avui s'ha sorprès de veure'm i ha estat molt més amable i cordial en saber qui era.

Reposo la trobada fotografiant algunes peces que m'han agradat. Torno a la transferència d'estímuls de l'obra. Obvio les persones. I surto discretament abans no s'ompli de gent i obrin el cava i omplin les taules amb els tastets del pica-pica.




Torno a casa i penso que som i serem.




dimecres, 5 de juny del 2013

sentir sons al fons del cap i del cos







dibuix. llach





quan els mots
no són prou ni són massa,
el cos parla
amb la boca dels dits
i els llavis dibuixen
sentiments inefables














Obro la porta. Encara no és tot net a fora. I tot, arriba estiu. Quatre esglaons, bancs de pensaments. Sense interès com ha de ser. Obro la porta i entra aire. I enlaire el sentir. M'agafa enyor i els dits teclegen. És la natura que fa via.










En pocs dies, com canvies. Eres verd, blau i groc. Ara, vermell -encara àcid- verd i blau. Xarxes de branques plenes de vida.















El mar, per a mi sempre ha estat masculí, és un ens incomprensible. Si et pares a pensar...  Sovint per pensar en coses incomprensibles ens en anem molt més enllà: volem mirar d'abastar el "límit" d'un univers que no sabem on acaba...

Poques persones tenen la capacitat d'entendre i, sobretot, de saber explicar amb paraules planeres que vol dir el concepte "anys-llum". Volem pensar, si ens ho expliquen, que no té tanta importància que hi hagi planetes, estrelles i galaxies que no coneguem perquè no tenim eines que "mirin" tant lluny. Però la majoria de mortals que he conegut prefereixen trobar un altre tema més interessant i menys conflictiu, perquè l'univers se'ns escapa.

Però després... em paro a analitzar. Només ens perdem en les mesures astronòmiques?

Tinc la sensació que tot i pensar que som una societat evolucionada, més o menys científica en el sentit de què és opinió pública un cert bagatge cultural que ens empeny a donar per cert que la terra no és plana i que la teoria de la evolució és la més convincent... alguna cosa grinyola.

Em miro el mar sempre que puc. Moltes vegades m'hi deixo abraçar. El mar -la mar- font de tanta poesia i de tants sentiments i sensacions, font de tantes metàfores... una gran, immensa, massa d'aigua. Tant poc imaginable com la distància entre sistemes solars. Però en veiem les onades... i ens pensem que alguna cosa en sabem.

I a aquestes hores, quan s'apropen els dies que en aquestes latituds seran els més llargs de l'any, em pregunto perquè no tenim més alegria ni que sigui per saber... que encara som vius, i que encara hi ha esperança que la vida ens doni alguna sorpresa. Sense necessitat de ser-ne, necessàriament, responsables.

 

dilluns, 3 de juny del 2013

a gust xino xano














Aquestes encara tenen temps de créixer abans no arribi setembre, en perfecta simbiosi amb el cactus al planter. I després, xino-xano... en farem fum, a gust.




de viatge









Quasi no me n'havia adonat i ja havia tornat del viatge. És complicat diferenciar on ets si les cares i els paisatges són quasi iguals. I, sobretot, quan no tens la disciplina dels fanàtics ni dels militars ni dels atletes ni dels bojos.

Vaig anar de viatge per canviar de mi. Per poder fer els errors d'una altra manera. No em fa res errar: molts anys equivocant-me a la cuina han fet de mi un cuiner de diari prou acceptable; diria que per sobre de la mitjana, sense diferenciar sexes ni procedències. Molts anys d'equivocar-me em van portar a fer de mi un amant prou acceptable; diria que per sobre de la mitjana. Vaig pensar que errar d'una altra manera també em podia fer aprendre coses per ser un cuiner diferent i un amant més acceptable. Però aquest viatge amb va dur molt a prop dels límits. I apropar-se als límits sempre és perillós perquè t'obliga a haver de mirar les coses -totes les coses- amb mirada tant extrema que t'apropa el pensament a la manera de mirar dels fanàtics, dels militars, dels atletes o dels bojos. I no sóc prou disciplinat -ni tinc edat, clar- per pensar i actuar ballant al "filo de la navaja".

Ara, es fa complicat saber si miro, sento, penso, com el vianant o com el que no s'ha mogut mai de lloc (viaquiet, en diu en miquel; jo en diria potser viaestant) o com qui havent canviat de lloc no ha estat capaç de canviar de forma de pensar.

Per més que de vegades som el que els altres volen que siguem -o com ens volen veure- no deixem d'alguna manera de saber que en realitat acabarem acceptant el que pensem de nosaltres mateixos per més que ho vulguem disfressar. De res serveix anar contracorrent nostra. I molt menys encara contra la opinió aliena. Però tot i així, sense perdre alguna essència, sí que és possible aprendre alguna nova recepta o alguna forma diferent d'estimar. Si volem.








diumenge, 2 de juny del 2013

frases fressa



Aquest matí hi ha hagut fressa a casa.

Després de tants mesos encara no en sé. El conec bé, sé que no té malícia... De vegades poso molta fe pensant que sí, que se'n sortirà bé de tot, perquè té moltes eines encara que n'hi faltin algunes. Però de vegades perdo la fe... i tot el cansament acumulat de tants mesos aguantant-me de no pressionar, de tants mesos de ser pacient, de tants mesos de no saber si ho faig bé o no...



Què m'ha revoltat? Obrir la bossa d'escola i veure que la única llibreta que havia de dur no hi era. Dijous tenia la llibreta, però no tenia el llibre. Li vaig demanar que parés molt de compte a portar el llibre pel cap de setmana. El vaig anar a buscar a sortida d'escola; li vaig demanar si ho duia tot. Em va assegurar que sí, que ho havia repassat. Me'n vaig refiar.


No fer res, ajornar-ho, no tensar... no serveix. M'he sentit dolgut perquè m'he sentit enganyat. I potser he tensat massa la corda.

No aguanto la meva vida, m'ha dit.







Després, entre fer feina fora amb les mans i parlar més reposadament, i deixar silencis i respirar, ens hi hem pogut posar de nou.

Ho ha fet "molt bé" i quasi sense ajut.

A mig fer, li ha vingut al cap que no duia la llibreta perquè el profe se l'havia quedat per corregir.

Les llàgrimes ja havien passat. Tornava a fer sol entre nosaltres malgrat la tempesta de llamps i trons. Em sembla que ell necessitava que esclatés. Però sobretot, ho necessitava jo.