diumenge, 28 de juliol del 2013

desig








Swetest Love Song. Simone White









No en podia ser conscient però li semblava que ho recordava de les vegades que havia sentit explicar la història: ell, en braços de sa mare, a la botiga d'ultramarinos de la veïna. La mare li preguntava: vols això? vols allò? ell s'ho mirava, i tornava a arrapar-se al coll de la mare. Ella hi tornava: què vols? I ell només tenia una resposta: cap cosa.

















Després d'anys de pensar que no podria entrar al pensament del seu fill, ell li va demanar... t'agradaria si poguéssim anar a Roquefort? a veure com fan els formatges? 

Per una vegada, la resposta no va ser m'és indiferent o és igual... va dir: podria estar bé. Aquelles tres paraules van obrir una escletxa. Portarem la via catalana molt més al nord.








imatges del web de camping les prades












versions


karma chameleon. Loli Molina




Esbosso escenaris. Recordo algunes pràctiques interioritzades de la PNL que no eren tant dolentes i em visualitzo a 7 dies vista relaxat i receptiu (paraula àncora: pastisset). 

Incorreccions: em demano i demano massa. Si ho sé, perquè no ho rectifico? Potser perquè canviar rutines mentals apreses durant dècades, no es poden canviar en hores ni dies. 

No tinc tota la informació, ni les habilitats ni les tècniques per fer front a una situació que m'aclapara i sovint em desborda. Ni que la tingues -les tingués- no podria viure les 24 hores que sóc amb els fills analitzant, promovent, endreçant, organitzant, replicant correctament, estimulant... no sóc una màquina. Sé que tinc molta més informació i eines que molts altres pares i mares, que molts altres professors i professores. Sé que no cal que em capfiqui i que he de posar-me les ulleres amb el filtre de la tendresa i au. Però no n'hi ha prou amb "i au". Fifty/fifty. Cal, em cal, trobar aquella versió del pare, de l'amant, de la persona... que es pot encendre i que pot mantenir la sang freda alhora. Que es pot emprenyar i mosegar-se els llavis per dins, posant cara de pòker i sense que es noti. Em costa molt això. 

Tinc més eines que recentment m'ha enviat una persona que s'ha interessat a escoltar-me. I que m'ha regalat l'interès i les ganes de voler compartir. No quedarà a un calaix. 

Torno a tenir el cuc d'escriure de moment privadament i de tornar a l'estudi discretament. Segueixo en un nebulosa indefinida, com una ressaca que no sé d'on ve. I em doblo i desdoblo i em torno a desdoblar. Res no ha d'acabar encara. O quasi res.

   










Desert loving in your eyes
All the way
If i listen to your lies would you say
I'm a man without conviction
I'm a man who doesn't know
How to sell a contradiction
You come and go
You come and go

Karma karma karma karma
Karma chameleon
You come and go
You come and go
Loving would be easy
If your colours were like my dream
Red, gold and green
Red, gold and green

Didn't hear your wicked words
Every day
And you used to be so sweet
I heard you say
That my love was an addiction
When we cling
Our love is strong
When you go
You're gone forever
You string along
You string along

Every day is like survival
You're my lover
Not my rival
Every day is like survival
You're my lover
Not my rival

I'm a man with conviction

I'm a man who doesn't know
How to sell a contradiction
You come and go
You come and go

divendres, 26 de juliol del 2013

tèrbol estiu






Cap a la roda. Sisa



Abans la calor i l'estiu em posaven de mala llet. Ara només m'esgoten de dia. No aconsegueixo agafar de tot el son que em venç a mitja tarda. Abans d'estirar-me al sofà els insultants colors verd grocs de la selva tornaven tèrbols. Només el ventilador de peu que bategava a banda i banda es feia sentir. He vist els castells que vaig crear. Castells en un país mort. Tot i així eren bonics. Un per mi i un per tu. Amb una passera es-trat-os-fè-ri-ca. Et sentia de lluny tocant ara la flauta, ara la guitarra, ara la suau melodia dels llapis de colors fent mandales. I el vent comença a bufar i s'ho endú tot. Vent del nord i vent del sud, per tot arrassar-ho.  No en queden ni castells, ni sons ni passeres. Només un desert xafogós. 

Em llevo amarat de suor. El món es tanca, el món el tanco. I el somni es dilueix.











Brahm's Lullaby





Quan va arribar a les sis del matí va penjar les claus, es va treure el barret es va servir mig got de bourbon en un vas gelat que va eixugar, abans, amb un drap.

Va encendre un porret de maria que tenia preparat i va sortir al pati. Tenia cap mà lliure? No.... llavors va tenir clar que no podria ser candidat mai més a protagonitzar un anunci de cervesa.

Es va seure a la cadira de plàstic i es va mirar els seus testos mandales...

i va pensar que la millor hora del dia era la del matí, matiner. A aquella hora en què es llevaven els de l'empordà i obrien les portes al vent per fer net!

Va fer un glopet brindat a la lluna... i va anar a dormir.



dijous, 25 de juliol del 2013

llunanyia
















Ves i digues-li a la pluja que no torni a venir,
digues-li a la solitud que no la vull avui.

Ets la corda que m'aguanta i m'ofega al mateix temps,
la que em va fer neixer els somnis
la que me'ls fa malbé.

Cada nit tinc un desitg la lluna per tu robaria
frises per la seva llum,
una obsessió a la llunyania
un somni que m'ha ferit pel patiment que per tu ploro
ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit, no ho ets!

Digues que el que ara sento no és de veritat,
tot el que no solc per creure per creure en un instant






La lluna. Ken Zazpi




lluna

nyia



dimarts, 16 de juliol del 2013

tu i jo

Tu sembla que has trobat el camí.

Tens molt clar per on vols anar com ho has sabut sempre que t'has tret de sobre els sentimentalismes. Quan no ho vas fer... quan dubtaves... et vas tornar una barreja insuportable, fins i tot per tu.

Em sap greu que no puguem ser companys. Mai no em podria refiar d'un tipus com tu i prefereixo no tenir-te a prop. Ens faríem mal plegats. Tu ets massa racional i jo sóc massa sensitiu. Tu, massa intuïtiu. I jo, necessito saber a flor de pell. A flor de llavis.

T'ofereixo un a reveure que espero llunyà. No ets jo ni jo sóc tu i no ens hauríem de barrejar.




.
..
...
....

.......

....
...
..
.




Avui he perdut el matí fent la primera revisió del cotxe quan ja passaven un 30% del quilometratge recomanat i 15 mesos dels previstos. Un matí de vacances laborables, pagades doncs, i de deixar llibertat als fills i de deixar-me a mi vacar. Al concessionari oficial he trobat un conegut de fa... 20 anys enrere? Anava darrera meu en l'entrada al taller. M'ha preguntat si havíem d'avisar a algú o ens atendríen espontàniament. No ho sé, li he dit, és la primera vegada. També la meva, m'ha contestat.

L'he vist somriure. He recordat aquell somriure. Sou de Sant Gregori? -li he preguntat a la dona, que era qui més a prop meu estava... 

Sí que ens coneixíem. 

M'han passat davant per la voluntat del comercial. Ells han dit que abans hi havia "aquell senyor". I jo he contestat que no venia de deu minuts.

Els he tornat a trobar al bar del polígon i més tard a la sala d'espera del concessionari. No teníem res a explicar-nos després de tants anys, més enllà de la primera conversa de reconeixement i de l'esperança de què ara sí; ara que ja tothom penja estelades i ja no tenim el punt diferencial que ens feia propers.

Han tingut el seu cotxe "reconegut i mantingut" una hora abans que el meu. 

Quan ja em pixava i em començava a impacientar he demanat que "qué hay de lo mío?" i m'han dit que ja estava i que ja venia. Llavors t'he vist. No eres tu i eres tu. El comercial t'ha portat els albarans i t'ha fet brometa. Te l'has mirat i t'ha fet gràcia. He vingut a portar-te la visa. I m'ha corregut un calfred per l'espinada en donar-te-la.

I he sabut que jo feia el meu camí. I en gatot el seu.

M'han tornat el cotxe rentat per fora.

Per dins, encara hi ha l'empremta del teu peu al salpicaderu.


diumenge, 7 de juliol del 2013

Vacances i...




Somnis de la plaça Rovira. Luis Eduardo Aute















És moment d'agafar uns dies de vacances. I canviar les perspectives.











No farem cap viatge espectacular. Desconnectarem de la feina i no gaire de l'entorn. Els escenaris seran els de sempre, amb petits retocs que ens ajudin a canviar el xip.



Avui, per celebrar-ho, he anat a recollir els ous que ahir no ho vaig fer. I he trobat aquest bé de Deu:




23 ous de vuit gallines


Em sembla que ja puc començar a preparar pastissos per fer els esmorzars més casolans.


No sé quins records quedaran gravats a la memòria dels menuts. Sé que no seran necessàriament els de les vacances. Però potser sí que el sol fet que el dia tingui més hores de vida, pot ser causa de recordar sensacions. Sé que no puc fer res, intencionadament, perquè ho recordin. Sé que hi ha moments que queden per sempre potser perquè ens impressionen, potser perquè en aquell moment hi parem atenció. Sigui com sigui, espero que recordin la infantesa -ara que ja la deixen del tot- amb una tonada suau.



dimecres, 3 de juliol del 2013

la lluna esperarà






Carly Simon. Moonlight serenade (de Glenn Miller)






Torno a treure el nas repensant si encara em queden vides i a quina teulada les vull viure. Ve temps de vacances reals i em sembla que m'enduré en culdolla amb mi a un creuer en bot de vela. Ell i jo ens entenem força be. Potser ja és hora que naveguem altres aigües i ens donem un respir mutu.








Avui me'l mirava cosint dos botons a una camisa. Què fas noi? No veus que així no vas enlloc? No es poden cosir les ombres ni les ànimes i ara de ben poc serveixen els botons. Per més que n'hi hagi molts, sempre s'acaben descosint. I quan t'hi vols tornar a posar, en trobes de semblants, que fan el fet de cordar, però no acaben de lligar. Em dius que t'han dit que potser els hauries de cosir tots diferents. Doncs, fes-ho... a què esperes? En tens molts i de diferents per triar... Et fa por seguir cosint perquè tems poder-te punxar, ja ho sé... i el didal el tens "d'adorno" que mai no te'l vols posar.

Ens en anem de viatge i et faré de guia, que ja hi he estat. Sí, sovint em perdo... i què? Farem la volta i tornarem a voltar. Ara no hi ha cap pressa. Ni pantalons per sargir ni ganivets per esmolar. Saps? et portaré a una cova on no hi fa fred ni calor. Al vespre, cap al tard, s'omple de colors i sons i els vermells tornen verds i els verds, terrós de canya i fang. Farem camí sobre aigua i sobre pedra brillant, i si vols ens endurem una bossa de botons per jugar. Sota la llum de la lluna, els posarem en fila, en rodona i fent dibuixos a l'atzar. Quasi tots són centenaris i, si els sabem escoltar, ens explicaran històries de fàbriques, vagues i esquirols. I trens que anaven a França i que no volien tornar. Si et canses de les històries no et costarà fer-los callar. Ni a ells ni a mi. M'agradarà que em demanis, tu que mai vols demanar per por de quedar amb deute i deixar-te enxampar. Ara ja ho saps que si hi sóc és només perquè vull i que qualsevol dia me'n puc anar. Però t'acompanyo en aquest viatge i tornarem iguals però diferents.




 

Has vist l'arbre? i el somriure vermell? i el drac? Tots ens miren... menys l'anell que bada la boca i a tot tu -si et descuides- se t'empassarà. Fes una bossa petita, company. Des d'aprop anirem molt lluny. I potser... si el vent bufa a favor i els estels marquen camí, farem aturada quan la lluna dormi i parlarem fluixet, en veu baixa, per no despertar-la.














dimarts, 2 de juliol del 2013

habitualitats domèstiques




Sunscape Curaçao Circo
















Em sento estrany vivint una certa normalitat dins les limitacions. Acostumat al vertigen, a la bogeria emocional, se'm fa difícil passar per una corda fluixa tant arran de terra. Serà que malgrat fer anys enrere em segueixo fent gran i me'n faig conscient i ho accepto. O serà que torno a patir telepatia i algú amb més seny que jo m'està encomanant pensaments que no he triat. Sigui com sigui jo, que sempre he volgut ser coherent vivint d'acord amb el pensament, em trobo en un vaivé d'autosatisfacció que deriva potser en complaença, potser en claudicació, però que em fa prendre menys decisions precipitades i ser més pacient de mi mateix.

Ara que no tinc els nens volia aprofitar per fer endreça, netejar i posar ordre. Altres anys m'ho havia plantejat i després d'un tímid però impulsiu començament havia quedat en no res. Aquesta vegada, sense tanta força, faig més feina sense voler fer-la tota alhora. Combatre la síndrome de Diògenes no és fàcil però es pot fer de mica en mica. Em vaig posar uns objectius i els vaig fent poc a poc. 

Ahir vaig fer una cosa que és molt habitual -imagino- per a la resta d'humans però que jo no feia des de fa anys: anar a comprar roba. No va pas ser un fet programat pensant que començaven rebaixes: de fet, ni ho sabia i me'n vaig assabentar quan vaig haver de fer una cua de mes de vint minuts per pagar. Era, més aviat, una necessitat de poder disposar de calçotets, pijames i banyadors pels fills que es fan grans i la roba dels darrers anys ja ha quedat petita. I els darrers pijames que tenen són d'hivern regalats... però tot i ser regalats no són els adequats per les temperatures estiuenques. Mentre feia cua per pagar em vaig entretenir a mirar les etiquetes de la roba que portava. Vaig veure que tota era feta a Índia. Em va venir al cap la tragèdia de Bangladesh de fa poques setmanes. 

Què havia de fer? Deixar la roba, sortir de la cua i anar a buscar una botiga amb productes "de proximitat"? N'hi ha de productes tèxtils assequibles a la meva economia i que no estiguin manufacturats en condicions laborals, socials, polítiques... lamentables?

Vaig estar rumiant -vaig tenir temps- la diferència que vam estudiar amb el fill gran fa setmanes sobre la diferència entre ser consumidor i ser consumista. Ahir, sent consumidor, no em podia abstreure de la precària situació en la qual havien estat produïts (probablement) aquells articles que estava a punt de pagar. I tampoc em podia abstreure de la meva pròpia situació de subsistència. És clar que ara per ara només puc provar de mantenir la consciència a lloc i compartir en fets i en paraules la coherència amb els meus fills. Pel que fa a l'actuació, he de tenir clar de negar el meu vot a aquells polítics que ni es plantegin el canvi d'un sistema econòmic caduc. I explicar-ho a qui em vulgui escoltar si es dóna el cas.

M'agrada pensar que tinc sort de plantejar-me aquests entrebancs. No m'agrada veure que no faig molt més. Però a trompicons mantinc l'equilibri.



Em preocupa una altra cosa domèsticament. 

Avui buscava excuses per no fer materialment la feina que m'he posat per aquests dies. M'ha  passat pel cap que ara que puc aprofitar, que no estic gaire lligat, podria sortir i anar a algun d'aquests actes que es programen abans no arribi agost. Es fan diverses actuacions -siguin musicals, siguin recitals- relativament a prop de casa i em podria permetre un cert esbarjo. Potser encara aniré a algun acte. Potser em tancaré a escriure o a llegir. 

Em cal una mica més. I saber no passar-me per no perdre l'equilibri en aquesta corda arran de terra. O fer-la servir per penjar-hi la roba.