dimecres, 27 d’abril del 2011

suc i amor

Aquesta tarda passejava per Girona, fent temps i sense haver dinat, badant entre aparadors de tota la vida i botigues que no coneixia. He entrat a una botiga del carrer Nou a embadalir-me amb aromes i textures possibles o previsibles. Quan anava a pagar he demanat si feien el descompte del club super3... però m'han dit que en tot cas havia de ser amb la seva targeta, que no caduca. Ho han aclarit quan els hi he dit que potser feia 6 anys de la darrera compra.

Em venia de gust fer i fer-me un regalet.

Fa uns dies en vaig tenir un altre.







Pensant en mi, pensant en els propers dies, pensant que estic content d'aquest mes d'abril... m'he assegut a seguir badant una estona a la terrassa d'una cafeteria. He demanat quin sucs tenien i m'han recomanat el suc del dia que estava d'oferta: a 2,50 eurus. A dos cinquanta? (a quin preu deuen estar les no ofertes?)





La veritat és que era bo i se m'ha posat molt bé.

Després, a casa, els nens m'han preguntat si faré molts dies més de dieta. Potser no és una dieta... potser és menjar d'una altra manera. Potser l'allargaré 7 dies més... potser un mes i 7 dies més.

Trobo que està bé poder fer coses diferent de com s'han he fet sempre. Pensar coses de forma diferent, també. I poder raonar i explicar que no sempre tothom és igual. Que podem anar fent coses, o pensant-les, que ens facin sentir millor. I que facin sentir millor també a qui és a prop nostre.

diumenge, 24 d’abril del 2011

màgia

la màgia no existeix, però n'hi ha.

un bes, una mirada, el contacte pell a pell... poden encendre el que semblava extingit; perquè? potser només és màgia.








dia de flors i d'arrels

divendres, 22 d’abril del 2011

a mitjanit

Poc abans de la mitjanit, em va abraçar la veu amiga, cordial, amorosa, pacient; poc després de la mitjanit vaig saber i vaig sentir. I vam dormir plegats plàcidament.

dijous, 21 d’abril del 2011

di





ss





et












ce







nt









tr











es.











Canviar. Era clar per mi que alguna cosa massa temps resclosa volia sortir. I no la puc vestir amb lletra. Potser és que no me'n puc refiar. De mi tampoc.

m'he deixat el cap a casa

Avui hem seguit la recomanació de la zel i ens hem arribat a Besalú a veure el micromundi.







Al costat d'una església, a una plaça on hauria fet bo seure a parar el sol del matí, hi ha un museu petit de només tres sales. A la primera, les peces més grans: les miniatures gegants fan un pam d'alçada i semblen més joguines que miniatures. Ens hi fixem. Cada un dels detalls és fet a mà. Una feinada pels artistes de Mèxic, Regne Unit i Itàlia bàsicament.







 

una lingerie


A la segona sala, els objectes ja cal mirar-los amb lupa si vols observar els detalls. Una lupa d'augment que no cal portar de casa, clar.




una carpa de circ


una formiga funambulista


l'elefant acròbata sobre una agulla de cap


A la tercera sala hi ha les menudeses més menudes. Cal observar-les amb microscopi. Trens dins el forat d'una agulla o a l'ala d'un insecte, dos bisonts encarats a la pota d'un mosquit, la Catedral de Girona o la Sagrada Família al cap d'una agulla de cap...


Quan hem sortit la plaça havia canviat. Dos homes i una dona estaven muntant unes taules i estris per treballar.







Eines i decoracions de ferro, a mida normal i algunes en miniatura. Només d'arribar hem vist a una galleda un dels símbols de l'imaginari.

El fill gran ha saltat com un resort: n'hi compraràs una, oi? 

Però no seré a temps de donar-li...


És igual, la guardes per la propera vegada.

He fet acte de consum -he consumat?- amb el cor.

Encara, abans de marxar de Besalú, hem trobat unes escales i una porta. He recordat altres escales d'aquí i de Girona. He recordat besos dolços com la mel. 





I al cim d'una altra església, la primavera fent miracles de color rosa.

Quan marxàvem, ens han acomiadat quatre gotes mal comptades. I hem fet el camí en silenci, cada un amb els seus pensaments al cap. Menys jo, que me l'havia deixat a casa.

dimarts, 19 d’abril del 2011

cat orze i quin ze

moment de crisi: dubtes, mareig, malòstia, angoixa, emprenyada, neguit, rebuig, tancament, dolor, absurditat...


sortim a buscar serenor. Més dubtes.













diumenge, 17 d’abril del 2011

la tria lectora

Fa dues setmanes (o tres) vaig saber que el DVD amb la peli "Pa Negre" se seguia venent a preu assequible amb el diari Ara. El diumenge que el vaig anar a buscar em va dir el botiguer que calia encarregar-lo i que segurament arribaria divendres. Em vaig endur el diari i el suplement a casa i vaig llegir amb atenció l'entrevista promocional que feien a Najat El Hachmi i del seu llibre La caçadora de cossos. Em va captivar la descripció de la història que s'hi explica. 

El diumenge següent vaig anar a buscar el DVD però no havia arribat. Avui hi he tornat i he sortit amb la peli, un diari amb suplement i una revista de Geronimo Stilton. D'aquí una estona miraré "Pa Negre" amb els nens. El suplement i el diari els he repassat a mitja tarda per allunyar-me d'un parèntesi de sol·litud de poques hores. Hi ha un munt -com toca- de recomanacions de lectures per comprar aquesta setmana i, concretament, dissabte. Guardaré el suplement per anar comprant llibres els propers mesos. 


Aquesta setmana buscaré, però, el de la Najat. Potser entre ella i jo tampoc hi ha tantes diferències. I m'interessa el seu punt de vista.

abstinència sense síndrome

Tenia un mal concepte de l'abstinència. Per mi, l'abstinència anava lligada al dolor, al desig frustrat, a l'ansietat... I així l'havia viscuda algunes vegades quan l'abstinència era física i emocional alhora.


Les meves darreres experiències abstinents però, no han estat doloroses. Potser perquè hi ha hagut una acceptació prèvia. El cert és que no he notat necessitat ni dependència. No diria la veritat si no acceptés també que a moments penso en el que no tinc i que estava acostumat a tenir. Però hi puc pensar sense gaire neguit o gens, depèn dels casos.

La vida és ara i aquí. Demà, qui ho sap? Voldria tornar enrere? Sí. M'agradaria tornar enrere i fer i viure les coses diferents, d'una altra manera. Si més no algunes d'elles. Però això ara no és possible. Si més no, no és possible fins que comenci a descomptar anys. Potser aquest final de mes en descompti un en lloc d'afegir-lo.

Parlar del que coneixem

Quan vaig viure a Còrdova vaig pensar, jove com era, que hi havia trets de conducta, relacionals, que diferenciava la gent d'allà i la de aquí. Va ser una conclusió que vaig treure ràpidament i que vaig anar alimentant els 5 anys que hi vaig viure. Em deixava sorprendre per les diferències que en aquell moment podia fer entre el que descobria i el que imaginava que sabia de la "gent d'aquí". El meu imaginari em deia que els cordovesos eren d'una manera i els gironins d'una altra.


És clar que si hagués anat a estudiar a Saragossa o a Lleó probablement hauria fet unes suposicions semblants, ubicant-les en escenaris diferents i no sé si em conclusions gaire diferents.


Després, quan vaig tornar, vaig conèixer moltes altres persones d'aquí. I em vaig adonar que les persones som diferents i semblants vagis on vagis. Moltes, diria que la majoria, se senten còmodes si se senten integrades en un grup. Si senten el recolzament d'altres en allò que elles mateixes pensen. I sovint, el silenci dels altres -o la seva no contradicció verbal a les nostres paraules o actes- ens porta a pensar en la proximitat de pensament, de percepció, de sentiments.


Em sobtava, i encara em sobta, com de diferent pot ser el sentit de la paraula i del sentiment d'allò que en diem amistat


Quan algun concepte em fa barrinar massa, acostumo des de fa uns anys a buscar-lo al diccionari. L'alcover-moll diu de l'amistat:


AMISTAT f.
|| 1. Sentiment afectuós envers d'altri, independent dels lligams de parentiu i de l'atractiu del sexe; cast. amistad. Esquivadora cosa es amistat de fembra, Llull Blanq., cap. 27. Fou feta gran amistat entre les unes gents e les altres, Pere IV, Cròn. 53. a) Fer amistat o posar amistat: establir afecte mutu (Mall., Men.). «Jo no sé com ho faria | per porer posar amistat; | li enviaré un brossat | i li brindaré sa fia» (cançó pop., Ciutadella).—b) Fer s'amistat: reconciliar-se (Mall., Men.).—c) Fer l'amistat: besar la mà en senyal de respecte (Barc., Valls, Reus). Si s'alsa de potes m'arriba aquí dalt a la butxaca de l'armilla, que m'haguera pogut fer l'amistat, Vilanova Obres, xi, 106.—d) Fer amistat a qualcú: fer favor. Feume aquesta amistat, Lacavalleria Gazoph. Per voler fer amistat al fundidor no succehís lo que diu nostre refrany: «Qui son enemich plany, en ses mans mor», Barra Artill. 32.
|| 2. Concubinat. Atesa sa amistat antiga que tots sabem que lpolit te ab la Emperadriu, que la prenga per muller, Tirant, c. 480.
    Refr.
—a) «En les enfermetats se veuen les amistats» (Maestrat).—b) «Per dir les veritats, perden les amistats» (Torra Dicc.); «Cantant les veritats, se perden les amistats» (Barc., Manresa); «En dir ses veritats, se perden ses amistats» (Mall., Men.).—c) «L'amistat a una part i els interessos a una altra» (Cat.); «L'amistat d'un costat i l'interés d'un altre» (Ross.); «S'amistat a una banda i ets interessos a s'altra» (Men.); «S'amistat a una part i es doblers a s'altra» (Mall.).—d) «Amistat per interés, no dura, perquè no ho és».—e) «Amistat ressuscitada, botxiner mort» (Cat.).—f) «Com més amics més clars, i l'amistat més dura» (Aladern Dicc.).—g) «Es doblada la maldat que es fa en senyal d'amistat» (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.:
əmistát (pir-or., or., bal.); amistát (occ., val., alg.).
    Etim.:
del llatí
amīcĭtāte, mat. sign.


De vegades, el diccionari no em soluciona el dilema d'entrada perquè em dona tantes possibilitats que el que m'aclareix és que cada persona deu triar com a més important una definició més que no pas una altra. I en fer-ho així, i potser no explicitar-ho gaire, podem estar usant el mateix mot per referir-nos a coses diferents  i viure en el miratge de la cohesió, de la proximitat, i no adonar-nos de l'error fins que es produeixen circumstàncies que necessiten el compromís pròpi i d'altri.


Fa anys el pare em deia: "per passar-ho bé, no costa gaire trobar amics; és quan van mal dades que saps amb qui pots comptar."


Entre mig, hi ha tota la gama de relacions que fluctuen entre la coneixença i el carinyo; entre el rebuig i l'amor. I, encara, aquelles relacions que poden fer conviure totes les games de sentiments i sensacions en determinats períodes de temps. 


Amb el temps, la meva forma de pensar ha canviat. També la forma de sentir. Fins que trobes a alguna o algunes persones amb les que saps que el que tens en comú és molt més intens que les diferències. I a més pots entendre que les diferències poden acabar enriquint la relació. No és fàcil ni passa amb tothom.


Però algunes vegades, passa.


Així com cada un triem el significat de les paraules, o aquella definició que ens resulta més còmoda per actuar-hi amb una certa coherència, també cada un triem el grau de respecte que ens mereixen els altres -globalment o particularment- i decidim com actuem en cada circumstància. Cada un tenim alhora unes necessitats, físiques i emocionals, que poden ser molt o poc coincidents en intensitat o en temps d'acció i de reacció. També depèn de nosaltres saber o voler acompassar les intensitats i els tempos. El que ja no depèn de nosaltres és  la percepció aliena. Em diuen que és frustrant tenir la sensació que no em donen prou, o que no em donen el que jo espero o necessito. És possible que algunes vegades pugui -o hagi pogut- semblar massa exigent. Però la veritat és que malgrat les aparences no espero més d'allò que m'arriba. I sovint m'arriba molt més d'allò que espero. I jo, clar, també tinc els meus tempos.


Conscient de no estar gaire integrat en usos i costums ben vistos, provo la coherència i el respecte com a base. I em deixo dur per la curiositat i les ganes de viure. Amb qui hi vulgui ser.

divendres, 15 d’abril del 2011

se n'ha anat

Ahir a la nit estaven fent un concert. Va tenir un mareig. El van dur a l'hospital. Va morir.

50 anys. Ens vam fer amics al facebook. Esperava veure'ls aquesta primavera o estiu a prop de casa.



Ambaparà.


Adéu Damià Sans.

dijous, 14 d’abril del 2011

com cada dia

Em llevo a les 6 o abans. En les actuals condicions diuen que és preferible, un cop que et despertes, no incorporar-te ràpidament. Em poso de costat, m'assec, poso els peus nus a terra.


La canonada del sostre segueix perdent aigua i cada nit tanco la clau de pas general. Cada matí he d'obrir-la. Surto en pilotes al garatge. Em miro la nit que ja s'acaba. Saludo el bon dia i em deixo vestir per la frescor de la matinada.


Cap a les 7, d'avui, els ocellots i ocellets es saluden entre ells i penso que també es desitgen un bon dia.



ocells. salt.


Avui ha estat un dia cansat. Malgrat ser dijous. Aviat podrem descansar.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Calendaris i terminis

postres de comiat




Sopava amb els nens i hem vist un tros de l'espai terra; en algun moment han parlat de la radioactivitat al Japó. Els hi he dit que a casa no tornaríem a menjar peix, si no era peix de riu i del país. Primer s'han sorprès, però després ho han entès. Després en Molina ha parlat de la volta al món en vaixell, de la emoció del retrobament dels tripulants amb les seves famílies després de tres mesos. He pensat en els meus darrers tres mesos mentre donava voltes a quatre fulles d'enciam al plat. He pensat que m'agradaria sentir emoció de retrobament i, alhora, que tot està bé com està.

De la meva darrera determinació han passat vuit dies. Se m'han fet llargs i han passat lentament, però sense angoixa. Estava convençut -abans- que no podria físicament assumir el repte sense ajuda. Ara sé que puc. I em faré cas durant un mes. Fins i tot, aquesta tarda llegint un llibre, m'he plantejat posar el llistó una mica més alt. Ser una mica més lliure. Puc posar un repte més durant 11 dies dins aquest mes. La idea m'ha seduït. Ni demà ni demà passat no puc començar. Però divendres sí. Tinc dos dies per decidir-ho. Tot i que em sembla que ja ho tinc decidit.

M'agrada pensar que puc fer-ho. I tinc el convenciment que serà una experiència única. Potser, aquest més d'abril serà definitivament especial.

dilluns, 11 d’abril del 2011

silenci



whiskyn's. silenci.



Arribo. Em desconnecto. Més.

M'abraço en silenci a l'absència. Ja trigava. Respiro. Aguanto. Quants dies sense batejar les parpelles? perquè?

silenci dins meu;

set dies sense sed i un arbre fosc que cau a trocets.

dissabte, 9 d’abril del 2011

repàs

Abans d'ahir a la nit, quan els nens ja dormien, vaig estar repassant fotografies on sortien ells. Fotografies d'un passat relativament proper. Me les mirava i mirava les fotografies mentals que vaig fer i que no són enlloc més que a la meva closca. Algunes de colors brillants, altres emboirades, algunes en tons de gris, de blaus, de taronjats i de malves. En  unes i surten i en altres no. És part de la nostra vida, la dels que ho vam viure.

Ahir a migdia vaig dinar amb una companya de feina i la seva nòvia. Tenia ganes de celebrar amb elles la feina. Vam estar a gust parlant una mica de tot: de la vida, de la mort, de l'amor, de la no possessió, del fons de les coses i de les formes, de les malalties, de com de fàcil ho fa la mainada allò de comprendre l'altre, de com de difícil veuen coses que ens semblen senzilles...

Sé que ara he tornat d'alguna manera al 2004; i, encara, al 1990. En aquells anys les fotografies que feia, les feia amb una reflex. M'agradava fotografiar amb aquella màquina. Perquè ho vaig deixar? potser no tenia prou paciència per acabar d'aprendre velocitats, obertures de diafragmes, ús de filtres... potser és que no ho compartia i em vaig avorrir. I vaig apartar aquella màquina per viure en primera persona i deixar-me fotografiar si calia.

Ara, estic desconcertat de mi mateix. Massa calmat. Massa serè. Conscient? Potser és això. Potser fa massa temps que no era prou conscient; no n'era prou com per adonar-me'n que la vida passa massa depresa. I la urgència de viure em feia matar-me de mica en mica.

Tornaré a fer fotos amb els ulls i a viure en primera persona. Del singular i del plural.

dijous, 7 d’abril del 2011

tossut

Sóc molt tossut. És un de tants defectes que tinc. Vaig prendre una determinació i la estic duent endavant.

Fa un moment pensava que quin millor lloc que un blog per portar un seguiment de tot plegat. Escric el seguiment detallat però, de moment i segurament per sempre, quedarà entre una de les poques coses de la meva privacitat.

Ho pensava mentres pensava que m'ha costat molt poquet deixar de prendre cafè. I que tampoc m'ha costat passar de no fer postres a compartir amb els nens uns maduixots i poma amb sucre negre. Mai no havíem combinat les dues fruites i no està malament.

He recuperat un sabor que feia molts anys que no tastava. Infusió de Maria Lluïsa. Les fulles, seques, són del pati de casa. Les va guardar en pots de vidre la meva mare. I encara es conserven. I es conserva la seva lletra a les etiquetes dels pots.

Fem un dia rere l'altre... i així passen les setmanes.

M'ha vingut un record viu de la mare. Jo acabava de rentar plats i m'he vist la punt dels dits morats i arrugats. He recordat els dits dels peus de la mare a l'hospital, també morats. I he recordat que vaig demanar a la metgessa si li podia fer massatge o si no era convenient. Em va dir que no li faria cap mal. Però només els hi vaig poder abraçar, suau, amb les meves mans. I donar-li escalfor. Es queixava de la fred als peus. Per ella no van passar setmanes. Només dies.

I, tossut, encara tòssuc. Però no tant.  

dimecres, 6 d’abril del 2011

del que és normal

No em trec de sobre una tos que no s'acaba d'estovar. La darrera nit he pogut dormir però no em marxa la rajera ni el dolor muscular. I la febre va i ve.

Ahir va tocar metge i veure els resultats d'una analítica completa. Quan no respons amb normalitat als tractaments que et donen, ho busquen tot per si troben alguna cosa. I si ho busquen tot, alguna cosa han de trobar.

(aquest matí a la cafeteria de la feina)


- tu te l'has feta mai la prova de la sida?
- no; creus que me la hauria de fer?
-dona... quan la sida estava en franca expansió, "deien" que era important que els grups de risc i els que feien pràctiques de risc, se la fessin. Jo sempre he pensat que lo normal seria que se la fes tothom. Algú pot ser fidel a la seva parella i un dia, a una festa o a una disco coneix algú i té una relliscada. Igual la pilla (aquesta o altres de transmissió sexual) i abans de saber-ho li passa a la parella que creu que està fora de tot risc...
-tiu, quin iuiu... ara m'has fotut la por al cos.

Sense haber fet massa pràctiques de risc -viure és pràctica de risc?- me la faig cada sis mesos. Per mi i per les persones que estimo. Ara ja hauria tocat però l'analítica era tan completa que ja incloïa el treponema, la hepatitis B i C i el VIH. Tot negatiu, com sempre.


Però... sí que han trobat colesterol, àcid úric, massa neutròfils i massa poc limfòcits. També el metge em va posar la por al cos. Toca canvi de vida. De les coses normals del cada dia. Fa setmanes que he començat a canviar coses normals del dia a dia. Poc a poquet. Ara, des de fa quasi 48 hores he eliminat ingestes sòlides i líquides habituals. No m'obsessiona però tampoc li trec importància. Encara fumo, però ja veig proper el dia de deixar-ho. Tot de cop, però, no pot ser.


Surten també nous reptes a la feina.


Tinc ganes de trobar-me bé. Ho provaré a la meva manera durant un mes... i després, ja veurem.

dilluns, 4 d’abril del 2011

i ara... què?

(a 39 i mig de febre, probablement distorsionant tot, sense cap garantia de fer-me entenedor, pendent de visites mèdiques i resultats anàlitics. Qui ho llegeixi, que no tingui gaire en compte la coherència)

Un esclat d'alegria i eufòria després de saber que ho he fet prou bé; prou bé per seguir a la mateixa feina que tinc des de fa quinze mesos. A la feina on m'he sentit més ben tractat, i amb unes condicions laborals que haurien de ser la norma i no l'excepció. En època de crisi -quants anys fa que estic en crisi que no me'n adonat de la darrera?- hauria d'estar molt content de tenir feina i, sobretot, de tenir aquesta feina. I estic desinflat. M'he pansit com un globus que ha perdut l'aire quasi com sense adonar-se'n. Ja he fet l'esforç, ja he passat els nervis i el mal tràngol i ja he guanyat. I ara, que?

Sí, ja ho sé... m'aniré adaptant a nous costums. 

No fa gaires mesos una becària em deixava vint euros -o 50 els mesos que calia- perquè els nens poguessin menjar el cap de setmana de final de mes. Un que no és becari em va deixar -sense papers- els diners suficients perquè pugui fer el dia a dia normal. El cotxe que era una ruïna ja deu estar plegat i replegat. I ara consumeixo menys, contamino menys, i em puc bellugar amb la llibertat de no patir gaire. Massa regals -en el gest- com per no correspondre. També molts regals emocionals. Dels i les de casa i de fora de casa. I ara, què?
Ara... com tots. A provar de viure i sobreviure. A provar de riure i sobreriure. A provar de no pensar gaire i tampoc fer cas a la realitat més evident que, diuen, ens pot enganyar. Als miratges sensorials i informatius em refereixo. 

D'aquí uns dies em faré una mica més gran. I després d'aquests dies, una mica més. Se suposa.

Avui estava content com un vailet de vint anys que acaba d'obtenir la seva primera feina fixa. Però no sóc cap vailet. I no sé d'aquí un any on voldré viure. He viscut -volgudament- una permanent no estabilitat. I ara que tinc estabilitat, m'acollona. L'insatisfet permanent. No sé si va ser una sentència o una descripció afortunada. Em torna l'ofec. El físic i el de la casa. El cervell tampoc respira. I el cor molt poquet. La pell... caldrà hidratar-la. Però objectivament, deu haver estat un molt bon dia.

diumenge, 3 d’abril del 2011

si

Si descomptés els somnis, què em quedaria?

Res no puc fer per fer aquest món diferent,
per més diferent que faci el meu món a flor de pell.

Res no vull fer per fer aquest món diferent,
perquè cap ambició tinc més enllà de la meva pell.

I em deixo la pell a cada fregada. Quina ambició tan limitada...

Si descomptés els somnis... què em quedaria?

psicosomàtic

Potser sense cap estímul extern o intern el refredat hauria fet igualment el seu curs (la seva cursa? -maleïda motogp...-).


El cas és que després de dies amb estrès abundant, somiant programació de la feina i somiant que ens quedàvem a dormir a les taules de la feina, divendres vaig petar -però vaig aguantar prou- i ahir veig estar tot el dia fet una merda.


Els darrers emails, la darrera trucada, els missatges a mòbil i a altres tecnologies... m'han ajudat a curar el costipat? Segurament han endolcit l'estat de l'ànima i han ajudat a no resistir-me tant a la realitat. Avui encara estic molt tapat i la febre aguanta; el menut sembla que ja ho ha passat i el gran em sembla que té els primers símptomes. Avui que -fa tres dies m'hi veia amb ganes- volia anar a la platja a parar el sol i a fer volar un estel, he decidit prevenció i no forçar la màquina ni posar a prova les defenses. Fem dia casolà. He sortit a buscar l'Ara i a encarregar la meva còpia de Pa negre. Hem llegit. Hem fet poca dosi de DS i d'internet (ahir ni vaig poder ni vaig voler controlar-los). 


Entro a buscar definició i info de psicosomàtic. (2)


Em sorprèn trobar el "rubor" com un efecte i expressió de reacció psicosomàtica. Immediatament em va al cap la imatge de'n J. En J. ha estat treballant amb nosaltres un mes i mig. Ha estat treballant mitjançant un conveni establert entre l'empresa i una entitat de suport a persones amb discapacitats psíquiques. Quan en J. va entrar, la companya que sol absentar-se estava absent i jo al seu lloc. Els primers dos dies vam estar colze a colze i em sembla que li vaig caure bé. En J. és una persona carinyosa que només necessita que se li respecti -com tots- el seu temps d'aprenentatge. El conveni que regulava la relació ja establia que no hi havia relació laboral: era com fer pràctiques per aprendre els costums, els horaris, els mecanismes d'una feina "normal".


Aquesta setmana se li va acabar el conveni i dijous, companys i companyes van decidir fer-li un detall de comiat i una "postal" que era una foto de tots. En aquella foto jo no hi sortia perquè va coincidir amb un dia que estava de baixa. En J. no s'ho esperava i quan li vam donar el detall (un joc per la Nintendo) i la foto signada al darrera per tots, es va emocionar i es va posar supervermell... super-ruboritzat.


Em sembla que en J. ha estat a gust amb nosaltres. Espero que en tingui un bon record.


Miro dins els meus records. Busco entre les empreses on he treballat els darrers deu anys. No sé si en cap d'elles s'hauria sentit igualment acollit. I respectat. No sé quines reaccions psicosomàtiques podia haver tingut. Recordo les meves.


Ara toca una mica més de repòs. D'aquí una estona farem galetes casolanes. Despenjaré la quarta maquinada d'aquest capde. Prepararem les bosses de demà. I ens mirarem abril amb un somriure i il·lusió als ulls. Com si estigués per encetar.

divendres, 1 d’abril del 2011

esgotat

M'he llevat molt tapat; necessitava mocar-me i el color groc-verdós del moc m'ha dit que hi havia infecció. He preparat esmorzars i berenars d'endur, he llevat els nens, hem esmorzat plegats. No m'hi veia. Els he dut prop d'escola. Ha estat arribar a la feina, avui que havia de substituir una companya en atenció al públic i havia de fer la seva feina i la meva i no podia. Se m'ha anat carregant el cap i el pit. Físicament no podia. Una companya m'ha donat un sobre d'ibuprofè. Les següents dues hores han estat fatals. No podia passar trucades sense equivocar-me. No retenia els noms. Incapacitat de seguir ordres lògiques. Després m'he refet una mica. No sembla que ho hagin notat massa però jo em moria. Cap a migdia he pogut tornar a una certa normalitat. He fet la meva feina i la de la companya absent. Tot el matí sense mirar el correu ni cap moment de pèrdua de temps. A les tres ho tenia tot fet. He sortit a menjar un bocata al carrer. He anat a la cafeteria de baix a fer una birra. Vint minuts i tocava la prova. Ens donaven dues hores. He enllestit en 18 minuts. No he revisat. Volia marxar. Havia de penjar una maquinada i passar pel súper. La mare dels nens em va fer el favor de dur-los a la piscina i tenia una mica de marge. Els recullo. Estic content perquè la prova ha anat bé. Els hi dic. Mentre som al cotxe em truca el cap per dir-me que no cal que dilluns vagi a treballar. Tant malament ho he fet? Em diu que no cal que hi vagi fins l'hora de l'entrevista. Arribem a casa. Miro la web. He quedat el primer d'aquesta prova. Els nens estan molt contents i ho expressen com saben. Mirem de relaxar-nos una estona. Parell de mails. Cansat. Preparo el sopar. Dos cafès i dos capítols. Ullada als blogs. Em cau el món a sobre. Em fa mal tot. Estic esgotat.