dimecres, 29 de maig del 2013

soledat acompanyada









El matí ha començat mig cobert, mig obert; però cap a migdia han crescut castells i aviat ha amenaçat tempesta.






I hem tingut tempesta, elèctrica, important per quantitat d'aigua tot i que no he sortit del cotxe amb un vas mesurador per saber quants litres queien... Molts, segur, en molt poca estona i eren d'aigua i de gel.

Abans de la pluja he rebut el regal d'una bonica rosa groga. 





Després, quan ha passat la fred, he trobat que els capolls encara broten forts a casa. Sempre més tard de Sant Jordi. Però no cal que sigui cap dia assenyalat per regalar una flor.


Sovint volem donar sentit -busquem referents a la memòria?- a imatges quan uns sola imatge, una sola paraula, pot voler dir tantes coses!






M'agrada mirar-me com brota el magraner bort. No sé -ni vull buscar- si la flor del magraner té significat. Només veig un arbust que era a punt de morir-se i que omple un raconet brotant amb energia.






Com el pruner primerenc, que en deu dies es va omplint de fruits i que no trigarà a deixar-se tastar.






Penso en com canvia l'aspecte del cel en poques hores. En com pot arribar a canviar, la nostra percepció de les realitats, de les nostres realitats, amb poca cosa. Sabent que venim sols, ni que ens pensem acompanyats. Volent soledats volgudes i emprenyant-nos amb les no desitjades. I sense veure que acceptar, i donar-nos temps, és la opció que ens permet que el cel faci el seu camí i nosaltres, el nostre.




dilluns, 27 de maig del 2013

dies i anys



Te'n vas uns dies. El teu primer viatge sol, sense família. No em dius que t'enyoraràs. A comisaria, arreglant els darrers papers, em preguntes si tinc eskaipi. Et dic que sí; no te'n recordaves del nick. Et dic que també amb gmail es pot fer xat amb cam i amb veu. Potser et trucaré algun dia al vespre, em dius.

Sé que t'ho passaràs bé. T'estàs fent gran. Saps que t'enyoraré.

T'estaré esperant.







*
******
*********
******
*












Torno a dormir poc i malament. Els horaris canviats i la vida desendreçada no hi ajuden. Tampoc ho fa aquest mal de cap persistent. He de tornar a un ordre que havia trobat. Em plantejo si per dignitat o només per supervivència. 

Ja he fet prou malavida. El paseante, per un comentari, m'ha fet tornar a veure un parell d'episodis de Rubianes fent de Makinavaja. Potser sí que de vegades vaig ser una mena de "último shorisso". Potser encara alguna cosa em queda. Sovint em miro els peus quan surto a fumar a la feina. El que tinc més proper a mi i que de poca cosa em serveixen. No tinc prevista però cap escalada, ni cap fugida a peu ni de la policia ni dels homes "de negre".

S'acaba maig amb un viatge, dues setmanes més que portaran exàmens, notes i canvis d'horaris -més canvis- familiars. Un estiu que hauré d'aprofitar com vingui i, segurament, fer vacances d'aquest blog on ja les he estirat massa.

Vaig trobar per casualitat les bases d'un concurs literari. Per un moment em va passar pel cap escriure per presentar-m'hi. No tinc vanitat escriptora i reconec no tenir ofici... però si es publica tanta cosa...

Avui, tornant de comissaria, tots dos badallàvem al cotxe. No he fet migdiada, que hauria pogut. I ara estic desvetllat, escrivint i preparant el dinar de demà. 

Em sento menys incòmode que fa uns dies. Encara no em deixo anar. No sé si per estupidesa o per supervivència.








Les plantes volen aigua.

diumenge, 26 de maig del 2013

entonades






Surto a la selva. La Eli pren el sol.


Surto a la selva en pilotes. Sóc l'ombra. Sóc jo.


Prenc el sol.


És diumenge.


Hi ha vida encara.




El castanyer ja fa fruit.


Em creix el cabell i aviat em faré cueta. altre cop.













dissabte, 25 de maig del 2013

vida humida


surto al carrer i plou.

Vaig sense destí trepitjant moments encara endormiscats, a la recerca de la gran aventura. M'aturo a un bareto on no he estat mai, però que ve de camí a casa de la meva germana. Té un nom tant absurd com "porqué no dos". Demano en català si tenen voll dam. Em contesten en castellà que sí.


Hi ha una dona a la barra i un home. Ell, campechano i sociable. Ella, madura ensenyant panxeta i tanga. Ell és l'amo -no triga a fer-ho evident- i ella fent el paper que s'espera socialment i professional. Al cap d'una estona entren dos nois joves, negres de pell. Demanen tallats. Un d'ells té una conversa per mòbil i s'allunya cap una part de la cafeteria més allunyada de la barra i on no hi ha ningú.

Jo fa estona que m'he tret l'audífon. Dibuixo la cara de la cambrera en un tovalló de paper pensant per alguna expressió que ha de ser romanesa. No li interesso prou com perquè li pregunti.

Observo moviments estranys: el campechano deixa de jugar al billar amb un client i s'apropa a l'aparell de música -darrera la barra- i sembla pujar el volum. Noto la vibració del só a la barra. Em sorprèn.

Veig que el noi que parlava perl mòbil torna amb el seu company. El del bar, li llegeixo, "no hace falta que todos nos enteremos de tu conversación".

Demano què dec de la cervesa. Deixo la cervesa a mig beure. Plou encara més  fort al carrer. M'hauria d'haver quedat a dir-li a aquell imbècil que no es pot tractar així a les persones.

Però no sóc cap heroi. Només volia fer una cervesa.

Ha perdut tres clients.

Plou fort. Em deixo mullar a Salt City. Trobo una dona que em demana un vas de llet. Li demano que m'ho repeteixi. Un vas de llet? Un café con leche, em diu. I em senyala un local -restaurant- àrab que tenim a tocar. Val, li dic. Entrem i li pregunto si vol un entrepà. Em diu que no, només un café con leche. L'encarrego i el pago. Em demana si vull que anem a fer una volta plegats.

No vull follar. Ni que em faci una palla.

Li dic que no, que vaig a mollar-me de pluja.

Trobo obert un dels pocs pubs que encara sobreviuen després de trenta anys. Allà on vaig deixar les meves neures etílico-depriments quan vaig ser conscient que no podia fer destrosses a la carretera. No hi ha ningú. Parlo amb la Rosa. Li demano que parli poc a poc perquè pugui llegir-la.

Quan hi havia anat, fa molts d'anys, sempre vaig ser un borratxo discret. I si algun dia em vaig deixar anar, va ser amb l'home de la Rosa, que encara hi és i de qui no en sé el nom. Avui, discret com sempre, s'ha escolat cap a la cuina. He parlat amb la Rosa, com qui fa un xat. Per`veient-la, tocant-li la mà... amb acords i en desacords. Li he explicat que a  la tv feien la final de la champions. Però no hi havia ningú que ho mirés. La he mirat. Ens hem mirat. I ha entrat un conegut que ha fet que la ÇRosa sortís de la barra per abraçar-lo. He respirat. I he sortit al carrer, per tornar a casa.

Quan he obert la porta -i quan la he tancat darrera els meus passos- he pensat: ja ets a casa.


Les altres vegades que havia tornat del Tinell, mai sé com vaig arribar.




 

fa fred





imagine. eva cassidy






abricocs



cactus esponjats




corriol obert




planter reeixit



Fa molta fred per ser a les acaballes de maig. Aquest matí se m'han tornat a morir els dits i feia setmanes que no ho feien. He perdut el costum de dormir de dia. Em torna a fer mal el cap. Torno a casa i trobo que la casa no m'ha trobat a faltar. Potser, perquè la casa és buida.


Em cal tornar a sortir a veure el món.





kathy's song



I hear the drizzle of the rain 
Like a memory it falls 
Soft and warm continuing 
Tapping on my roof and walls
 

And from the shelter of my mind 
Through the window of my eyes 
I gaze beyond the rainy streets 
To England where my heart lies
 

My mind's distracted and diffused 
My thoughts are many miles away  
They lie with you when you're asleep 
And kiss you when you start your day
 

And a song I was writing is left undone 
I don't know why I spend my time  
Writing songs I can't believe 
With words that tear and strain to rhyme
 

And so you see I have come to doubt 
All that I once held as true 
I stand alone without beliefs 
The only truth I know is you
 
And as I watch the drops of rain 

Weave their weary paths and die 
I know that I am like the rain  
There but for the grace of you go I

pedaços





de paso. Aute






Salt. 25 de maig de 2013. Migdia. A pedaços



Em sento fet a pedaços. Un tros d'aquí, un tros d'allà. Cosit de mala manera. Les cicatrius ni curen ni ajuden.




No faré de l'aire bandera. Ni de la llengua ni del llenguatge. No tornaré a demanar res. No seré cap càrrega. El temps és massa curt i massa feble. I les paraules han perdut el camí del diccionari.




La zel diu que ha enviat un S.O.S.

No sé si és cert o és part del relat, una figura retòrica. Com esbrinar què pensen els dits que escriuen? Però he teclejat que li faria arribar un possible mapa trobat a wikileads. És mentida: aquest mapa l'he putinejat jo solet, fent-lo pedaços...










Sempre amunt! o no...



me'n vaig a dormir.




transcripció









llit, segons passen
recordar (te)
tornar cercles no entendre
ho conec
record nits calentes
oblidades
records tancats motxiles
ara, després

em penses
jo caminant lluny
em signes, no veig
què dius
signes lent
jo erro
segueix

si et perds, mira, em trobes
ara, després
si caus t'agafo, espero
ara, després

el record se'n va
fosc torna gris
miro finestres, penso estàs bé
signes lent
erro
tremolor a destemps



divendres, 24 de maig del 2013

Ni sé com...


















Viu(re)


sentir               cor


punxes


silenci



batec



oblit






entrar dinàmica veure un món no signat pensar ara cor perdre no veure



















batec


fum


sol


szol


fred


llibertat







teòrics de la teoria









Els clavells d'aire fan la seva com cada any, tant diferents dels clavells normals, dels clavells rumbosos, vermellosos... Són d'aire perquè no necessiten terra per viure i perquè van al seu aire.

Em sorprenc alguna estona somrient. Quan airejo un test, quan trec i cremo males herbes, quan faig algun planter nou només per fer-lo. Em sorprèn veure'm somriure perquè no en tinc massa motius. I penso que potser el cos va al seu aire, com els clavells. I que no em puc qüestionar ni cada somriure ni cada llàgrima. Ni cada orgasme, ni cada mala llet.

Me'n recordo de l'alegria. Aquella alegria de viure que no em feia plantejar-me somriures. Me'n recordo a estones. I a estones, d'enyor em plego.








És llavors, replegat que descanso. Fins que arriba una mica d'aigua, una mica d'aire, i com sense voler em cauen els pensaments ara aquí i ara allà.

Tanco el record ben endins i prou que em fueteja la vida per recordar-me que encara queda feina. Que no n'hi ha prou amb la teoria. Per viure cada dia.

I me'n donen exemple tants ineptes, tants incapacitats que volen ser els reis del mambo...

Es vesteixen amb paraules, discursos apresos de ves a saber quines fonts. Em sorprèn rebre un correu d'un director d'institut -cregut, amistançat amb el discurs plenipotenciari- usant exactament els mateixos termes, paraules exactes, que les d'un mestre -professor?- que es va dignar oferir-me ajut i que suposadament es mou en àmbits socials, polítics i personals a les antípodes. Malgrat ells, només hi ha un discurs que cala i que reprodueixen? l'un té feina "segura"; l'altre té feina insegura. Tots dos tenen discursos ben allunyats... teories que en algun punt es deuen trobar, quan si passen de la teoria a la pràctica usen la mateixa actitud.

Entre mig una tutora. Ella, si més no, va tenir la dignitat de reconèixer que no havia fet la seva feina. I va demanar perdó per un altre trimestre perdut. Em va semblar sincera. No em va fer somriure. Veurem si passa a la pràctica o es queda només en la teoria. Va tenir la decència de no oferir-se pel que calgués.

Bufetades que recorden que la vida no es fa sola. I això ja ho sabíem però va bé recordar-ho.

Teòrics de la teoria que fan seu allò de qui dia passa any empeny. Orgullosos de no deixar-se deprimir per la seva feina tant mal feta. I satisfets dels copets a l'esquena, i dels silencis, de qui no els dius la veritat a la cara per no perjudicar els menuts i per no fer-se mala sang.

I no fer-se mala sang per poder somriure sense motiu arrancant quatre males herbes, fent un planter nou en un test vell, acaronant i fent massatge als peus d'un fill que ja calça el mateix número de sabates que tu...

Somriure sense sentit perquè enyores aquella alegria de viure. Sabent que t'has de morir.








(discoteca pel cap de setmana)





mojándolo todo

slowly

siglo XXI

prefiero amar

alevosía

l'amour avec toi


polvo enamorado

más allá del amor



volver a verte



luis eduardo aute

dimecres, 22 de maig del 2013

abans d'explotar




Tinc el mal costum de guardar-ho tot. És cert que sovint he fet servir el blog com a vàlvula d'escapament perquè d'alguna forma sabia que parlar -escriure- aquí era com qui es desfoga amb algú desconegut en un d'aquells inacabables viatges en tren que havia fet de jovenet: agafes confiança després de les primeres hores però saps que mai més -encara que mai sigui molt de temps- tornaràs a trobar-lo.

Però tinc el mal costum, des de cadell, de guardar-ho tot i de guardar-m'ho tot.

He fet, que recordi, tres excepcions a aquest costum a la meva vida. Tres persones a qui he dit tot com ho pensava. Les tres vegades, les tres persones, em van fer sentir lliure i em van fer disfrutar de descarregar el pes de la motxilla que carregava. Mai no he sabut ni podré agraïr-ls'hi. I mai em podré treure l'espina de seguir pensant que em vaig equivocar de moment, de persones, de forma de dir... i deixar de donar-ls'hi culpa, quan sé perfectament que el culpable vaig ser jo de sincerar-me.

Ningú, ni jo mateix, pot dur una càrrega tant grossa.

En aquest sentit va molt bé el blog: deixes anar les neures -i sovint algunes neurones- i el pes fonamental cau sobre una pantalla.

Després hi ha qui et llegeix i qui et comenta. Mai no podré agrair prou, tampoc, a qui m'ha volgut comentar alguna vegada.

Entre qui comenta, com entre qui llegeix sense comentar, hi ha de tot. No faré una llista que havia començat perquè seria absurd. Hi ha de tot.

Ara estic molt cansat. (qui tingui tendència a l'empatia, més val que deixi de llegir arribats a aquest punt)

No sé si estic del tot d'acord amb l'afirmació de Jesús Tusón que va transcriure la Montse -Arare- al seu blog. Tinc els meus dubtes només perquè no sé si Tusón usava el terme "llengües" com a sinònim de llenguatge o no.

Estic tant cansat de provar d'entendre el que diu qualsevol...! Estic cansat de la xerrameca, del parlar per no dir res. Estic cansat de les absurditats que cal sentir cada dia i de veure reproduïdes absurditats als mitjans de comunicació. Estic cansat de què les absurditats calin en les persones i les repeteixin com lluritus fent-ne arguments quant només són frases sense sentit.

És cert que les llengües o els llenguatges ens moblen el cervell. I, ara mateix el tenim tots moblat d'andròmines.

O si més no, jo.

Estic tip de falses veritats, de veritats a mitges i de posar més pa que formatge... N'estic fins al cap de munt de retòrica.

Em sembla que no cal posar exemples perquè el que és difícil és trobar algú no contaminat.


Tot això em fa mal. Perquè em fa sentir més fora de lloc encara.

Però, encara que em fa por, he vist una sortida que pot ser digna o pot ser -només- una aventura que no em dugui enlloc.

No fa gaires anys -30? 40?- es considerava els sords sinònims de ximples. Els sords de naixement, no podien aprendre cap llengua "completa". Per tant, no podien pensar. Si no pensen, no existeixen. Si més no, no existeixen com humans. És cert?

.
..
...
....
.....
......
.......


He estat buscant informació sobre la base del pensament, sobre la comunicació, sobre la llengua (les llengües) i els llenguatges. En part, són temes que m'interessen i tenen a veure amb el que voldria seguir estudiant acadèmicament i amb el que afecta al meu present i futur.

Sembla clar que hi ha -científicament comprovat- una capacitat de pensament humà no estrictament vinculat a cap llengua. Pensament entès com a observació-deducció-conclusió=aprenentatge i decisió posterior.

Però i l'abstracció? I els conceptes abstractes?

Com es pot en una llengua o en un llenguatge que no té preposicions -per exemple- fer certes deduccions filosòfiques? O algunes?

Tot això m'inquieta.

Però m'atrau.

Una amiga em diu que haver-hi sentit em dona avantatge en aquest viatge. Em fa por que em doni massa càrrega de prejudicis.

Vull imaginar -ni tant sols pensar- que es pot concebre un món d'una altra manera. Amb un pensament no oralista. Em fa por viure sense sintaxi o amb una sintaxi que encara no conec. Com poden canviar els mobles del cervell amb aquest canvi?

No ho sé.

Em va agradar trobar en un estudi la constatació que no només el pensament ve condicionat -moblat?- per la llengua sinó també per la quantitat de vocabulari, la capacitat de moldejar-lo amb gramàtica i sintaxi... i que també en els llenguatges no verbals es veien aquestes capacitats i limitacions en funció de la persona i de l'aprenentatge.

Trobaré els companys i sortiré al carrer?

Tampoc no ho sé.

El que si sé és que aquesta, la meva, és una terra encesa. No em fa res encara ser un xarnego entre oïdors i silents. Però cada vegada tinc menys raons per voler seguir en un món que tot i poder sentir, llegir i entendre, no ho vol fer.










 

dissabte, 11 de maig del 2013

seduït





Passar del plor a l'orgasme pot ser només cosa de la màgia de la certa confiança: un miracle pel sord-cec que es troba astorat a un escenari que ha deixat -si mai ho ha fet- de comunicar-li res.





Nou de febrer,
port de Marsella,
a l’Alger,
encara esperen.

Es capvespre
la mar s’esvalota.
Pressentiment
a prop de Menorca.

No hi ha cap llum
allà a ses roques.
Senten cruixir
de matinada.

Capçanades
que són un neguit,
fins que un crit
desperta deveres.

Pressentiment,
un perill que amenaça,
i sa gent corre
descalça.

Caic a la mar,
m’agaf a una seca.
Veig un refugi
que és una cova.

Aquí dins
me passa una vida.
Demà matí
demanaré ajuda.

No hi ha ningú,
un silenci que espanta,
trossos que suren
i que la mar estampa.

Deu de febrer,
a prop de Menorca,
a l’Alger,
encara esperen.

Lletra de 400 milles, 17 nusos, 24 hores agafada aquí.




*********************************************************
***



"Pensa que tu ho tens més fàcil. Tens avantatge, perquè tu ja ho coneixes. El que ha nascut sense sentir ha d'aprendre tot des de res."


Com poder explicar un viure que no saps explicat per ningú? Resumir en minuts, hores o nusos el que vas vivint una part important d'anys de la teva vida?

Si sabés escriure, si sabés expressar-me, comunicar-me... en aquesta llengua i en aquesta gramàtica que encara tenim comuna... i que noto com es difumina, com es va desfent i va desfent la geografia del meu pensament, les estructures de la forma d'entendre la vida com ha estat fins ara...

Sí que tinc avantatge si comparo amb qui no coneix ni els mots, ni les lletres ni els sons ni les estructures. Però els que es troben en aquesta situació encara poden trobar algú que ho ha estudiat i que els podrà recolzar o acompanyar. I els que fem el camí de la desestructuració? Qui ho ha estudiat això?

Anem perdent a cada minut.

Recordem -i ens recolzem- en la lectura per sentir-nos no tant sols. Per no perdre-ho tot. Però així que l'oralisme s'escapa, socialment quedem aïllats. Cada dia una mica més. Perdem les arrels i ràpidament la empatia. I quan es desestructura el llenguatge social es desestructuren les idees que el fonamenten. I amb les idees, la base de la relació.

No sé cap on continua el camí. M'espanta el futur que pugui venir. Busco i no trobo pistes. Podré aturar-ho al punt on sóc ara?

Aquest nus és molt complicat. 





***
*********************************************************











És molt difícil, per jo, mesurar ses emocions.
I més quan noltros sabem que tu ets especial.
Anirem a passejar, ben abrigats, agafats de sa mà.
I voltarem rodejats d’animals i ennuvolats.
Saludarem tots ets ocells que ens miren,
que vagin passant, que vagin passant.

Hola passerell,
mira un estornell,
passa un verderol,
guaita un rossinyol.
Vigila un falcó,
que negre aquell tord,
mos resquitlla una gavina,
un puput que quasi ens pica.

No som un mostrador ni vull cridar s’atenció,
tenc dret a caminar amb tu as meu costat.
Me mires als ulls, tens tantes coses per dir,
cantam una cançó i així mos ho deim tot.
Es dos aprenem junts, me mostres es teu món,
me presentes ets animals, que un dia em vas pintar.

Hola passerell,
mira un estornell,
passa un verderol,
guaita un rossinyol.
Vigila un falcó,
que negre aquell tord,
mos resquitlla una gavina,
un puput que quasi ens pica.

lletra de Quant xerres amb ets ulls d'aquí.

Els originals aquí (myspace) i aquí (blogspot).

divendres, 10 de maig del 2013

és ara o mai més... serà ara





Bésame mucho. Besa'm molt. Dolç Tab.



Fèiem un cigarret -jo, que tu ho has deixat- entre olor de tarongines. El vespre prou càlid i tranquil com per parlar sense pensar massa en el sentit de les paraules. N'hi havia prou de saber que estàvem a gust un vora l'altra i deixar que passés la vida com ha de passar, sense urgència ni avorriment, amb petites rutines i amb tota la pressa que la sang imposi.

D'una finestra propera s'escolava el so d'un piano. S'hi va afegir una dolçaina.

I com qui no ho vol, ens vam trobar al carib sense sortir de casa.

"d'on és aquesta música?"
de la finestra...
"però em sona la tonada, em sonen els instruments, i en canvi no sabria dir..."
doncs no ho diguis: t'agrada? doncs ara és ara, som aquí...
 
mai, cap moment tornarà a tenir la màgia d'aquest moment.








Sota una col. Adrià Puntí.


Després, al terrat, sota una lluna que és teva i meva i no és de ningú, la llum blanca es va tornar verda. I tu i jo, vam vessar vida sota una col.









Volem creure que només hi ha el cel. És poderós, sí. És màgic. I ja està bé que puguem obviar les realitats.

Són massa a tocar, de cada dia, les realitats. Les absurditats de la vida. És comprensible per algú tanta estupidesa real? Passem de puntetes pels grans titulars que tothom reconeix com mentides. I arribem cansats a les hores petites volent trobar només un motiu d'alegria. Una excusa per anar a reposar la cansalada amb un somriure als llavis.

Sovint no hi és.

I, per sort, alguna vegada, tens la finestra oberta i -de lluny- sens una veu d'algú que tampoc dorm encara...



Mixeta. Adrià Puntí


El teu son em vetlla
sense argument
i trenco el fil.

Dorm mixeta dorm,
dorm mixeta dorm,
si és que pots.

Fumarem restes
no vull s'engruna
per vassell

Riu mixeta riu,
riu mixeta riu,
riu mixeta riu,
si és que pots.

Si el crit no et dorm,
si el crit no et dorm,
si el crit no et dorm,
si el crit no és dolç.

Dorm, dorm, dorm
dorm, mixeta dorm, dorm.
Dorm, dorm, dorm
dorm, dorm, mixeta dorm.

No hi ha perill
no hi ha perill
no hi ha perill
no... hi ha perill



dimecres, 8 de maig del 2013

Temps de flors, a Salt també

Quan era menut el mes de maig era el mes de Maria.

Si provo de recordar els anys petits em ve al nas la olor dels guixos de colors que omplien de flors les pissarres, les olors de l'escola amb pupitres de fusta, la de la fusta tallada del llapis amb el saca-puntes... També els aromes dels camps que hi havia davant de l'escola, de l'herba salvatge que creixia sense jardiners. Tanco els ulls i tots els aromes m'omplen la caixa del cap. També els dels pixats a sobre de tanta por; la olor metàl·lica d'adonar-te que per més que t'agradés una cançó -la marssellesa- feies esverar els pares si la posaves massa forta i amb la finestra oberta.

Obro els ulls i sé perquè he tornat 45 anys enrere.

Els trossos sense llaurar, sense treballar, tenen la mateixa olor feréstec. La por, les mancances de drets i de possibles, tornen a ser com llavors. Torna a ser maig ni que ara, a la intimitat, sigui una altra maria la que ompli de fum els espais que no pot omplir encara la lluita, les ganes, la revolta.

És temps de flors a Girona. Aquest cap de setmana començaran tot d'actes que vessaran gent pels carrers.

I és temps de flors a Salt. Sense que hi tingui gaire a veure, sense la força ni la voluntat meva, es renova el cicle de cada any. Creixen flors a cada instant.




amb espines...



 (planter reservat per si mai algú adopta un test a punt de ser història)


i sense.



 










Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana.
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu contre el vent, us mullareu les cames!
Ai, aquesta és una terra desconcertada
que dóna voltes sense parar
que sembla malalta i cansada,
trista i desanimada,
que sembla decidida a acabar amb la seva vida.

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!
És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,
ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!


Lletra de La gent vol viure en pau. Companyia elèctrica dharma.




Ens veiem a la presó?





La presó del rei de frança. Companyia elèctrica dharma.



I la terra. També al País Valencià. I a qui no li agradi que li digui LAPAO, o LAPOLLA.










Sonen les festes arreu de les comarques
Sonen a ritme de les nostres danses
danses de guerra: tabals i dolçaines
Sonen les festes arreu de les comarques.

Balla la gent en les nostres places,
en els carrers i en les cases ocupades,
espai d'un somni que creix amb nosaltres
balla la gent arreu de les comarques.

Parla la gent i parla de viure
de viure i créixer en una terra lliure
Parla la gent i només parla de viure
i de construir un futur més digne.

Aquí i allà una cançó de guerra
marquen tabals el ritme de la terra
de nord a sud crits d'esperança i guerra
criden dolçaines els crits de la terra.

"Venim del nord, venim del sud
de terra endins, de mar enllà"

Aquesta melodia és una dansa popular
Aquest és el raggamuffin
que ens marquen els Obrint pas
per animar la festa
perquè cal seguir lluitant
per defensar la terra
ja podeu seguir ballant
Volem que el poble s'alce
comencem tots a cridar
Que el carrer siga nostre
que no ens el tornen a llevar
Ballem tothom al ritme
d'aquesta cançó de guerra
Ballem tothom amb aquest
ragga de la terra!!


Els crits de la terra. Obrint pas.

dimarts, 7 de maig del 2013

desig






Potser el desig. Lluís Llach




Hi ha nits, que deixes que el dia s'acabi
esperant que la nit no tingui fi
i balles sense moure els peus
només sentint el frec de pell
i l'alè al coll i el ritme a les cuixes.





diumenge, 5 de maig del 2013

alfa i omega




Pic



Si això no és terrorisme d'estat, que vingui el Papa de Roma i m'ho expliqui.

De fa mesos estan morint persones "gràcies" a lleis espanyoles que no fan res més que posar en evidència que la Llei és només pels febles. I que les lleis només porten a la desesperació i a la mort als febles.

Casos com els de les víctimes mortals pels deutes hipotecaris. Ara hi ha una víctima mortal per negació d'assistència mèdica. Calen més morts? Quants morts més calen perquè els que han votat les dretes se n'adonin que són còmplices criminals? Quants més en calen perquè els que callen se n'adonin que som còmplices per omissió?

I encara més... quantes més llibertats retallaran fins que no ens toquin a tots el moll de l'os?

Han començat pels més febles perquè són menys. Sí, són menys en número i, pels que han fet les lleis i les fan aplicar, són menys persones, tenen menys qualitat de persona.

Negres, pobres, malalts, discapacitats, vells...

Estan generant violència i després s'estranyen del que recullen.

No hauríem de respondre al terrorisme d'estat amb violència. Però abans de res, cal que donen el seu vot a la dreta, allà i aquí, sàpiguen que són còmplices de crims. Que no puguin al·legar ignorància.

I si la dreta d'aquí no vol quedar retratada ja triga a demanar un canvi de la Llei per via d'urgència.


Notícia més explicada:

Rara temporum

Diario de Mallorca


Ah... i l'Església Catòlica, també es retratarà: no va trigar a moure els fils per fer canviar la llei de l'avortament; a veure quants mesos triga a reclamar el canvi de la llei d'assistència sanitària, la de la dependència, etc...

 

dissabte, 4 de maig del 2013

diferència












Em va dir:

"Hi ha una diferència substancial entre animals i humans: cap animal, fins ara, ha donat mostra de saber que la seva existència és limitada. No sembla haver-hi percepció de la finitud de la pròpia vida.

Algunes cultures, i alguns humans, contemplen o desitgen una existència també dels animals més enllà dels límits d'aquesta vida. Però només els humans semblen conscients que un dia es moriran.

Alguns, després de trobar-se en circumstàncies properes a la pròpia mort i sobreviure, reconsideren com han viscut fins a aquell moment. Es plantegen a què han donat valor i a què no. I modifiquen íntimament el seu rellotge biològic. D'altres, amb capacitat empàtica, poden també fer-ho fins i tot només observant aquella circumstància en algun ésser estimat.

Molts, la majoria, prefereixen obviar aquest plantejament fins a no viure una situació crítica. Si és que són a temps de viure-la alguna vegada. Si no és així, s'estalvien plantejar-se moltes coses sobre com són, com viuen i com es relacionen. I alhora es perden la oportunitat de ser d'una altra manera."

Li vaig dir:

"I els que hem viscut i festejat amb la mort? Perquè tan sovint hi tornem?"


Vam callar durant molt de temps. I vaig sentir l'escalf de la mirada. En silenci.