dijous, 30 de juny del 2011

la mateixa estaca, però no hi fa res



llegeixo sempre -o sovint, que sempre és massa temps- aquell desanim de què res no podem fer o de què res no sabem fer...

Fa 40 anys hi havia un dictador i era "fàcil" saber qui era l'estaca. Ara, l'estaca no és personalitzable. És un sistema econòmic que té molt de poder. I que no el vol perdre. Els governs han de "negociar" amb els bancs i institucions financeres?

No són els mateixos governs que es vanen de tenir mar dura amb els terroristes? I quina ma dura tenen amb aquests terroristes econòmics?

No. Amb aquests hi negocien...

I els hi acaben donant les gràcies, o els hi acabaran donant i pagant, per "salvar" estabilitat i progrés. Algú acceptaria que qualsevol govern financés ETA o ALQUAIDA per evitar que seguissin creant terror?  Perquè s'accepta, doncs, la pressió de bancs i financeres - que han estat els que han creat el crak del sistema capitalista- per mantenir-ho tot igual o pitjor?

Raons d'estat? una merda...!

Ara la dictadura és la del capital. Ets allò que vals. I la majoria de nosaltres no valem res. Perquè només som persones.

Fa 40 anys cantàvem fluixet la cançó... sense saber cap on aniríem. Ara, cal recordar-la. És igual que hi hagi líders o no. Cal recordar a qui tenim a prop, que no volem seguir sent esclaus. Que no tot s'hi val. Que som persones. I que es fotin els diners i els deutes pel cul. Ben endins.

manca d'habilitats

Conversar pot portar a entendre o a conèixer comportaments no imaginats en l'interlocutor.

Jo era un pare inexistent. Ell era un tutor a qui li suposava professionalitat. L'entrevista estava programada per quinze minuts. Es va disculpar per rebre'm amb tres quarts d'hora de retard. I hi vam estar una hora ben bona.

Conversar i escoltar amb un punt comú d'interès. Descobrir moments perduts i no prou explicitats. Ni explicats. Per ambdues parts.

L'any que ve tornarà a ser-ne tutor. Vam acordar estar en contacte presencial i no. Som conscients que cal buscar estratègies que facin més fàcil l'aprenentatge. Que el facin més interessant i creïble.

Vaig sortir prou content de pensar que algú està d'acord en fer tasca comuna.

Però avui estic molt cansat. I amb ganes de res. Potser tampoc hi vaig ser el dia que van explicar les habilitats que calen per viure.

dimecres, 29 de juny del 2011

cremar

Aquesta setmana no tinc els menuts. Un d'ells tornarà diumenge i farem setmana de minivacances. Abans, ens retrobarem per cremar el barri vell de Salt.




El més menut ja és tot un veteranu! Serà el quart any que surt a cremar. Una jova promesa per calar foc al que calgui...







Diumenge vam anar a l'assaig. Curset de formació pels nous i refrescar conceptes pels repetidors. Tots tres vam aprendre coses.

Tinc ganes de sentir els tambors. De vibrar amb l'espetec de trons i la xiuladissa del foc. De veure les cares d'al·legria d'acabar un trajecte que es fa en cinc minuts després d'una hora saltant i cremant. Tinc ganes de quedar-me, aquest any sí, a ballar el fi de festa. O a mirar com el ballen.

Divendres esteu convidats i convidades...

el de la cama trencada ballarà el foc com el sap ballar.



dimarts, 28 de juny del 2011

imaginaris

Ahir i avui, a la feina, m'ha tocat fer la feina de dues i la meva. I encara durarà tota la setmana. No em queixo: faig la feina de tres pel preu d'un i fins on arribo. Una d'aquestes tasques em porten a agafar un vehicle i fer trajectes relativament breus. Me n'he adonat que, com m'habia passat en feines anteriors, quan tinc ocupacions mecàniques se me'n va l'olla, poso el pilot automàtic i em descobreixo a mi mateix -com vist des de fora- fent posts, o escrivint emails, o mantenint converses...

No. Ja no canto ni xiulo. M'ha abandonat la música? No ho sé i no em preocupa gaire. Si vol, ja tornarà.

Avui feia molta calor. He fet una primera sortida abans de les 10. El centre de Girona, el meu destí, era un bullidor de gent -turistes d'aquí i d'allí- abillats per les circumstàncies. Pensava en un correu que no escriuré. Ho veia claríssim. I m'anava perdent en les cuixes i les panxes, en la constatació de com de moda s'han posat els pantalons curts, curtíssims. I tenia cada cop més clar el correu. I anava pensant en les ganes d'escriure'l i en la poca necessitat que qui l'hauria rebut tenia d'aquelles paraules. I anava entenent que els silencis poden ser desinterès, però també poden ser protecció, i també poden ser necessitat de tranquil·litat. I aquell email tant ben trenat... s'ha anat desfent pensant que tot i que l'havia pensat sense pensar en mi, no calia okupar cap espai que ara no vol ser ocupat.

Avui feia molta calor. M'he llevat tard perquè el vibrador no m'ha despertat. O ho ha fet i l'he aturat. He tingut un somni eròtic amb una parella italiana i la noia, que tenia un nom llarguíssim i que ara no recordo, tenia uns peus deliciosos. He dormit molt poc i m'han dit que quina cara portava. Vivia encara en mig d'aquell somni quan a la feina en obrir el correu he descobert que havia estat protagonista d'un altre: clar...! com no habia d'estar cansat si era a dos llocs alhora!!!

Encara m'han parlat d'ecoaldees. I de projectes i de ganes. De trasbalsaments emocionals. De dormir i no follar. I de no dormir per no follar. I m'han parlat de feina, clar. Com si l'últim mono hagués de parlar. I l'últim mono ha donat parer en allò que li pregunten. I segueix conscient de ser l'últim mono. Fent fins on arriba. Posant el pilot automàtic quan toca. Tornant a ser el pendó que no ha deixat mai de ser. Assumint que les culpes són sempre pròpies quan som responsables i conscients dels nostres actes i de les nostres omissions. I que no cal que ningú ens ho digui o ens ho retregui. En algun moment, tots hi pensem.

El dia s'ha fet llarg però ha passat de pressa. Serà perquè ja s'està escurçant.

Encara, a darrera hora, he trobat una caixera que m'ha donat un punt d'il·lusió. Coincidències?  No ho sé.

Només sé que encara fa molta calor. I em deixo portar...

dilluns, 27 de juny del 2011

necessito àcid



l'acidesa d'avui: carxofes



A moments, en alguns moments més propers o més llunys, recordo haver tingut la sensació de necessitar dolç: no hauria donat l'abast de xocolates, melmelades, ensucrats, cabells d'àngel, cremes i sucres cremats.

En altres moments he sentit també necessitat de salats: embotits i curats, fruita seca fregida i salada, patates de bossa, connes, greixons, i anxoves i fumats.

Ara, que porto una temporada prou llarga de mesurar la no necessitat, de negar-la, de saber que no necessito necessitar, he recordat que en algun moment vaig voler necessitar el que era àcid. M'hi he tombat sense pensar que mai n'havia fugit. Però no hi havia pensat.

Torno a l'àcid per tornar a saber-lo. Per no militar-hi. Però perquè em deixi la seva empremta. I per a no desitjar-lo un altre temps d'espera. Si torna.

50% d'àcid làctic, 50% d'àcid salicílic... crema, crema... aguanto i deixa rastres blancs de pell i combat. Ja van tres dosis i les trobo plaents després del dolor.

81,5% d'àcid fosfòric... també crema. I blaveja.

Si el trobo, no sabré el percentatge d'àcid lisèrgic. Tinc ganes de tornar a fer un tripi. Quan fa que no viatjo? 20 anys? 15...?

Estic segur que m'aniria bé. És un bon moment per indagar-me i contemplar-me. Ja conec la sortida, el camí i les arribades. Sé el risc que hi ha. I la meravella del cim. I la foscor de la fondària. Totes m'anirien bé.



Avui he pogut tenir una conversa normal amb qui fa molts anys que no la podia tenir. Em queda l'espina de no poder tenir converses normals amb persones que m'estimo i que semblen pensar o sentir o voler que val més no conversar. Em sap greu. Però ja tindrem temps alguna vegada. Si tots volem. Si tots podem. Si tots en sabem.


Potser, és que cada un ha de fer el seu viatge, el seu tripi personal.


El meu... va surant... amb ganes de descobrir passats, presents i futurs.

diumenge, 26 de juny del 2011

com dir-ho?

Saber, sentir, viure allò que sembla que no es pot repetir. És dur no aferrar-s'hi. L'instint més egoista és el de no deixar anar el mugró. Sobretot si penses que és el mugró de la teva vida.

Però la persona que hi ha darrera és molt més que un mugró. O que dos. Molt més que una petxina i que un cul, molt més que una boca que ara parla i ara no.

M'hauria agradat casar-m'hi. I tenir-hi fills volguts. I aprendre la confiança. I no serà. O serà d'una altra manera.

Al matí he sortit a comprar piles. L'òptica era oberta. No hi havia ningú. He esperat uns moments fins que ha aparegut  una noia amb una bata blanca. La mateixa mirada, els mateixos rínxols d'abans, un nas i una boca semblants. Aquell mig somriure. Si fa no fa la mateixa alçada. I el cos semblant a quan la vaig conèixer. M'he quedat parat, sense saber què dir. He respirat i he demanat les piles, de les taronges. Després de pagar, he volgut dir-li alguna cosa més. He callat. Li he desitjat bon dia i he sortit.

M'obro pas en la meva realitat. La més immediata. Demà farem dia de quietud i després anirem a apuntar-nos al correfoc dels petits que serà aviat. Al vespre m'agradaria anar a un concert de txalaparta que fan força a prop. Sentir la vibració de la percusió i observar la feina metòdica de dues germanes que transmeten sensacions.

Més enllà, ja no ho sé.


dijous, 23 de juny del 2011

la festa és portes enllà

El meu cor ha tornat a bategar en la calma. El pou no és presó: m'acompanya. Els menuts, que deixen de ser-ho, entenen més del que podria pensar. Accepten. M'accepten. Els ha neguitejat una papallona de nit que s'ha escolat entre el tic-tac del rellotge que és a la panxa del cocodril. He deixat la seva habitació a les enfosques. Avui sense el llum de l'endoll. Aquest matí, el més menut no es creia que es pogués arrancar l'adhesiu de sobre la gassa sense fer mal. Tranquil -li he dit- el pare va treballar d'ajudant de veterinari. L'adhesiu no ha fet mal en sortir. I en canviar-li la cura, ha vist i ha notat un adhesiu més lleuger. Ha estat content que fos veritat. No puc mentir-los. Els hi he dit. Hi ha moltes coses que no les sé. N'hi ha moltes que no les sé fer. Però de les que sé, refie-vos'en.

Hi sóc encara. Per sort, em necessiten menys. I puc tornar al pou a protegir-me.

sense misteri

Avui no hi haurà llegendes, ni contes de "lavoradelfoc". No hi ha hagut viatges, ni massa il·lusions.

Una enrabiada al matí. Com costa reconèixer quant costa demanar ajuda... genètic? segurament. Té la sort que li passa tan de pressa com li arriba. I això si és genètic, no és meu.

Hem cremat petards de l'any passat i de fa dos anys. Cent cinquanta? dos-cents? Encara era clar i no calia esperar. No hi haurà foguera ni fogueró. No cremarem res que no toqui. Tampoc no invocarem cap desig. Ni esperarem cap fada. La revetlla a casa, a aquesta casa, va ser sovint nit de notícies tràgiques. La mare feia un sopar cada any on hi havia de ser tota la família. Molts anys hi havia, a més, amics prou íntims. Era quasi més festiu que el Nadal. No em va perdonar les revetlles que no hi vaig ser, tot i que m'ho perdonava gairebé tot.

Sovint he estat massa estricte. Amb ells. Amb elles. Ells m'entenen. Saben que no ho sóc tant. Em guarden bengales de colors. Perquè no em cremi.

cita prèvia

Me'n vaig a la cita prèvia. No en tinc ganes però s'ha de fer. La cita del matí, asèptica, com calia. Odi latent, ignorància manifesta.

No m'agraden aquests sentiments. Però no n'hi ha més. Falta menys per emigrar. Queda menys per tornar a començar. I, encara, abans no s'acabi el mes, més cites concertades. Per lligar el proper setembre.

El que cal, cal. El que vindrà, serà sorpresa. Em deixaré encuriosir.


recordaré els bons moments.

podria

Podria callar. Podria? ho estic fent d'alguna manera. Escriure per no comunicar-me amb ningú. Per tancar el cercle. Per tornar a l'inici. Només escoltar amb els ulls. Comunicació latent? collonades. I no. No hi ha poesia ni tendresa ni harmonia. No hi ha companyia. Paraules buides. Pou.

dimecres, 22 de juny del 2011

llenguatge incomunicant

una filòloga de bescanó em diu que demà he de ser-hi a les onzecuranta...

flipu

em sembla que cumensaré a fer els emails a mà.

o a desconnectar del tot l'audífon: no és tan difícil aprendre la llengua de signes.



*********


passo full i ralla: no em costa comunicar-me amb altres persones; ergo, no és el meu problema.

(si només fos el detallet... no ho hauria escrit)


 

fotos síntesi




Dins i fora

massa mesos volent que tot fos dins; ara ja hi ha un dins i fora, amb frontera i mur assumit: he volgut tornar l'ideal d'adolescència i no ha sortit bé. L'error, doncs, és meu.

No mentiré. No esperaré. Però podré tornar enrere. Quan poc importava si el que feia, deia o pensava era o no correcte. Era o no coherent. M'anava molt millor.

mirar diferent

No m'ho espero i em regalen un somriure.

No en faig prou amb el somriure, ni amb què em premin el braç. Són aspirines que calmen els símptomes. Són gestos amables que em deixen mirar diferent.

Enceto quatre dies de vacances. Esperaré que inventem alguna cosa per celebrar.

dimarts, 21 de juny del 2011

record i realitat


Il y avait un jardin. George Moustaki.


Va és hora, posem-s'hi tots!

Ja he fet dues i tres suades. He avançat la meva feina. Quan ens hi posem tots, ja tinc a punt les coses, els estris, per no haver de començar de zero. Hi ha qui pensa que no sóc de treballar. No a la feina. M'és igual.

Vaig viure un jardí que no es deia la terra. No tenia nom. Ni li calia. Va ser preciós. Va ser formidable. Tanco els ulls i em sembla reviure cada sensació. I em desperten els reguerols que baixen aigües avall. Avui el puc plorar sense tristesa. Regar-lo d'alguna manera en el record perquè hi quedi. Un jardí ple de plantes feréstecs i algunes de poètiques i estilitzades... de testos i d'olles; un jardí selvàtic des d'on es veia la lluna i no. On cada despertar era una sorpresa.

(sí, t'hem trucat perquè en P. ha près mal... en R., com que no us trobàvem l'ha dut al CAP, però no sabem a quin...)

Hem enllestit en hora i mitja. Només en teníem dues. Estripar papers. Saltar-me contínues. Tot al seu lloc.

(li han fet neteja però l'hauríeu de dur a cosir... abans no passin sis hores...)

Penso com enyoro el jardí, aquell que mai serà el mateix... esquivo dos cotxes que s'aturen sense que jo sàpiga massa perquè. Penso que no cal l'enyor encara que el record el retorni. Penso que només és al meu cap la sensació.

Es fa llarg el camí quan ja t'esperen. No he pogut avançar feina en això. Em diuen: "no el renyis que prou que s'ha espantat...". Penso si és cert que dono aquesta imatge o ha estat un parlar sense personalitzar. L'abraço... li faig dos petons que no s'eixuga. Anem a urgències.

No m'agrada la olor dels hospitals. Entro i no se sent cap olor de les que recordava. Sense olors, em puja la suor al cap. Em manca l'aire. Ens atenen; ens avaluen; ens envien a una altra sala... ens fan esperar. Apareixen reforços. No tinc encara el do de la ubiqüitat. El petonegen. S'eixuga els petons.

No és moment de jardins ni de selves. I em ve l'herba tallada.

Condueixo amb pilot automàtic. Barbes blanques, moustaki i krahe... fan equilibris. El despistat no ho és gens. Sap què, qui i quan hi és i no hi és. Em torna a les parets. Ens retrobem. Tres.

(encara que es vegi el tendó i faci una mica de fàstic cal netejar i desinfectar cada dia, a la dutxa millor que hi toqui aigua freda, hem de comprar venes i adhesius...)

M'he lliurat sense voler-ho de ser voluntari a dit i sense cobrar les hores. Amb motiu. He passejat un altre jardí amb el que no comptava. He ensumat pètals de rosa i habitacles sense olor. I ara, em sento cansat.

dilluns, 20 de juny del 2011

si ho demanes...



Em vas dir: "si poses música, que sigui rock per despertar-me o pop per clapar-me"

Et vaig dir: "tinc un CD que té les dues coses... tu tries si et vols clapar o et vols despertar".

Mentres sonava jo anava seguint el compàs amb els dits i ell, estirat, amb el peu. No es va clapar tot i que alguna cançó li va permetre tancar els ulls i deixar-se anar.

Feia tramuntana. I els colors eren ben vius.

Vam dinar i vam parlar. Del futur immediat. De tornada, vam seguir amb el mateix CD dels rollings. Un va arribar clapat.  Però cada un vivim diferent cada moment.


un forat menys

El 2008 va ser l'any d'un gat. Tres anys que han passat ni massa de pressa ni massa lentament.  I anem pel quart. Tres anys i pico i en recordo tan poques coses... recordo les intensitats; recordo espurnes...

M'admiren les persones que semblen no recordar els mals tràngols. Que sempre -o quasi- saben mirar la part positiva. Que no es queixen. O es queixen fluixet i només d'elles. Que disculpen els malparits o els inconscients i encara en saben veure la part positiva. M'admiren i em fan por.

Fujo de qui per boca aboca immediatament sentenciant la més petita lleugeresa que li passa pel cap. Hi ha qui troba divertit aquest joc de dir-la més grossa encara i fer sorollosa la riallada de la ignorància.

Em quedo amb els de casa. Ara que comencem a parlar escoltant converses que volen dur a algun lloc. Qüestionant. Canviant la mandra pel que cal fer. I mandrejant quan toca.

Obro les ganes a no deixar-me morir encara. A ser pacient en deixar-me encuriosir per les mirades. A ser-ho per escoltar les paraules, les abraçades.

Em sorprèn i em sap greu no plorar. No patir.

Avanço a les palpentes, com si fos un cadell. Em deixo fer.

divendres, 17 de juny del 2011

alarmes i no

Sovint, quan poso el mòbil+despertador, el paratu em diu: "temps restant per a l'alarma: 4 hores 21 minuts". O "... 5 hores 31 minuts". O...

Quan ho llegeixo, em sento malament. Penso que hauria de dormir. Les hores que calen. No sé fer vida sana. El que arreglo per un costat ho espatllo per l'altre.

Penso si arribarem a ser biònics... el vibrador+despertador integrat al cos, la descàrrega d'endorfines a voluntat... les regles més de bon portar i les angoixes resoltes posant un dit al tercer ull. I les alarmes? Potser a cada cigarret fumat o a cada "morro de cerdo" engolit, ens surti a la pantalla visual o acústica: "temps restant: 12 anys, 6 mesos, 12 dies, 8 hores, set minuts..."

Clar que després de cada polvo ens sortirà l'antialarma: "heu recuperat to vital; temps restant: 12 anys, 6 mesos, 23 dies, 15 hores, 18 minuts."

Em sembla que seguiré dormint només el que calgui. I llegint com menys millor els missatges que em digui la maquinota+despertadora.

dijous, 16 de juny del 2011

interioritzar

Si alguna cosa he après, he reprès, he recordat o he recuperat aquestes darreres setmanes és saber que el meu lloc és només l'espai que ocupo. No és ni bo ni dolent. No és optimitzant ni depriment. Puc ser tant superflu com necessari, i això no vol dir res més que segueixo ocupant un espai. Deixaré d'ocupar-lo i no tindrà cap més importància tampoc.

Em mossego el dit. Em repeteixo que els sentiments són els que són. Que les angoixes són circumstancials si no les fem constants. Que la vida, la feina, els nens... es belluguen amb nosaltres quan i com hi som.

Felicitat oriental i felicitat occidental. Entre orient i occident. Entre el nord i el sud. Acceptació, rebuig i ignorància. El que es pot entendre es pot acceptar. El que es pot sentir s'interioritza. El que es viu es pot recordar i oblidar. Vull vestir-me de vida, sentiments i pensaments. No pas per anar mudat. Només per acaronar-los. Per recordar que ocupo un espai.

no sé mentir, ni vull

Quan la nit es fa fosca em poso a escriure un email pensant i rellegint les paraules; procuro ser clar, concís, directe i impersonal. Argumento. Vull tancar un tema que fa massa que dura. No vull guerra. Ho explico. Només vull viure i deixar viure; i que em deixin viure.

Quan l'envio, me'n adono que hi he estat quasi dues hores.

Que em responguin al correu per dir que han oblidat posar alguna cosa en una bossa, no és cap resposta als arguments que dono, ni cap acceptació ni cap declaració de guerra. Per no ser, no és tan sols ni garantia que el que vaig escriure hagi estat llegit.

Podria tirar-m'ho a l'esquena. Podria fer com que no passa res. Deixar-ho morir sol.


No tornaré resposta.

Encara més tard, vaig escriure un altre correu sense rellegir ni pensar. Quan l'he llegit avui he pensat que potser no diu el que hagués volgut dir. Només el que sentia. No sé si s'entén. Tampoc no n'he rebut resposta.

Una companya de feina em retreu que tota la setmana no hem esmorzat junts. Que no parlem. Que no hi sóc. No vull mentir. Tampoc no vull parlar. Somric amb tristesa.

Sento els menuts parlant  japonès. Acabo el tè i torno amb ells.

dilluns, 13 de juny del 2011

ratllat

Ara la gent més jove no s'emprenya, no s'enfada ni s'empipa ni es molesta. Ara, la gent més jove es ratlla.

Sí que em feien emprenyar els discus ratllats o simplement picats. Dels vinils, parlo. Però ara entenc el sentit de ratllar-se: "fer una o més ratlles sobre una superfície".

El problema rau en què de tant fer-me ratlles, (i no, no parlo de les de coca sinó de les ratlles que fa anys que em fan), un acaba pensant que és un discu ratllat, sempre encallant-se al mateix punt de la cançó.


Doncs no. Avui he dit prou. I si no ho podia explicar hauria explotat de ràbia. No vull acceptar cap més condicionament. Encara tinc una mica, poca, de dignitat. I no permetré que ningú em falti al respecte. Mai més. Ja estic massa ratllat.

Canvi d'horaris i de costums

Summertime. Janis Joplin.

Demà els petits, i jo amb ells, comencen l'horari intensiu d'estiu. L'horari intensiu vol dir que al matí fan les mateixes hores però a la tarda fan festa i no hi ha extraescolars. No és suportable, diuen, seguir a l'escola amb la calor que fa.  No sé pas si aquest argument és suficient ni si els coneixements de meteorologia dels mestres i professors són prou encertats com per fer una predicció meteorològica...
He estat pendent fins a primers de mes del calendari escolar pel proper curs. Pel que he llegit, la consellera Rigau ho ha canviat tot per no canviar res. Treu la setmana blanca dels sociates però deixa a lliure elecció 5 dies de festa que cada centre podrà determinar. I especifica que, si els hi convé, els podran ajuntar en una setmana. (apludiments!)

D'això, a Salt en diem tenir unes penques molt grosses. (del tema ordinata ja en parlaré un altre dia perquè estic molt serè i calmat i no vull fer-me mala sang)

O sigui, que demà comença l'estiu escolar, que s'acabarà el 12 de setembre. 

Jo també necessito vacances. A la feina que estic ho tinc prou bé i m'ho podré combinar quasi per coincidir amb el pacte que hem fet amb la mare dels nens: setmana sí, setmana no, setmana sí, setmana no, quinzena sí, quinzena no... i la resta a concretar. No sé encara si "anirem" a algun lloc en algun moment. El petit volia que anéssim a l'espai i ja li vaig dir que aquest any ho veia una mica complicat. Quan jo tenia la seva edat, me n'anava de vacances amb la tia Pilar. La tia Pilar era la tia del meu pare i vivia a casa o, més ben dit, tots nosaltres vivíem a casa seva. Una casa que es va edificar per 17.254,60 pessetes (uns cent i pico d'eurus d'ara?) el 1932 i que és on ara segueixo vivint encara.

A l'estiu, la tia i jo agafàvem el carrilet d'Olot. I anàvem a Sant Feliu de Pallarols, o a les Planes (que encara no en dèiem d'Hostòles) i hi passàvem un mes ben bo. Recordo els seients del tren amb barres de fusta. La tia Pilar m'explicava quantes vegades no havien agafat el carrilet per dur sacs de patates cap a Olot i canviar-los per oli que "venia de l'estraperlu". I com la guàrdia civil feia controls als viatges de tornada. I la sort que tenien que mai no havia anat gaire depressa aquell tren, perquè més d'una vegada i de dues, havien hagut de saltar en marxa i seguir fent el camí a peu perquè sinó els hi requisaven el que duien. I sort de no trencar-se cap cama.

La tia Pilar m'ho explicava i devia pensar que no la escoltava. Perquè moltes vegades em va explicar aquelles històries. I jo mirava entre els arbres a veure si veia tricornius i capes verdes. Però mai no ens van requisar res. Tot i que el carrilet feia una mica d'angúnia que veies que, pobret, no podia pujar les pujades... o quan semblava que a les baixades hauríem, per força, de bolcar. 

Ara ja no hi ha carrilet. Només una via verda que ha heretat el seu nom. Em sembla que no prendrem aquesta ruta tot i que m'han parlat molt bé d'un càmping a prop de Camprodon. M'agradaria tornar al pallars on l'any passat vam estar molt a gust. O anar a frança com rossinyols. O tornar al Delta. O quedar-nos, com hem fet tantes vegades. 

Fa poca estona he imprès el calendari d'estiu. Les dues setmanes de juliol que estic em els menuts, seran només amb un o només amb l'altre. Per Sant Joan, per la revetlla, cremarem alguns petards, no gaires. I m'he d'espavilar a netejar la selva o calarem foc a la casa. Si els cremem aquí. Potser només quedarà agost. Quatre o cinc dies de fer alguna escapada.

No cal, és cert, fer grans viatges per fer vacances. Però sortir de casa, seria agradable per tots. Demà, que tindrem tota la tarda, en parlarem largu i tendidu... 

diumenge, 12 de juny del 2011

silenci, una altra percepció

he fugit de casa quan era hora de dinar;

el nou audífon m'ha avisat amb tres sons curts que s'acabava la pila. No havia d'escoltar ningú ni anava a buscar cap comunicació. Sortir. Per no anar enlloc. Per no fer-ne cap crònica. Silenci.

Acostumat a viure la música com a banda sonora, se'm fa trist el silenci. Fa massa dies que no escolto música com a part del dia a dia. Com havia fet sempre. Una nova amiga em deia que ella la escolta perquè és massoca. Penso que no és veritat; només és jove. Vaig fer un parèntesi per gaudir una milonga pampeana. Em va tornar al cap cambalache en la veu de serrat des d'una milonga sense lletra. Cambalache que va ser escrita... i encara d'alguna manera és certa.

Silenci. Allò que molts volen. Jo m'hi he anat acostumant. Però em fa por que sigui total. Que no tingui eina per remeiar-ho. Que no pugui canviar la pila.

Quan arribi, potser hauré perdut la por.

Una vegada vaig demanar a qui compartia llit amb mi que es posés cotons a les orelles durant 12 hores. Només ho he demanat una vegada. Hi ha coses que no es poden demanar. O, potser, cal saber a qui es pot demanar què. Les respostes també poden ser aclaridores.

En qualsevol cas, la vida es va cremant com una espelma. Sigui del color que sigui.

dissabte, 11 de juny del 2011

nadal el juny


joan manuel serrat. llegar a viejo


Hi ha indignats que no poden manifestar-se; ni ha que no saben que són indignats. No és aquesta la societat que sommiàvem quan jo tenia vint anys... i ja ha plogut.

Ara, tothom es queixa per una crisi que arriba a totes les butxaques. De fet, tothom ens queixem perquè ens toca a nosaltres... i ens queixem de què qui manava no sabés aturar els peus, dels amos que els hi pagaven. Els hi pagaven i els hi paguen el sou. Però els qui manen, han oblidat aquells ideals d'una societat que tindria en compte els més dèbils: els nens, els discapacitats, els pobres, els vells... ai! els vells... que sovint són vells i nens i pobres i discapacitats...

I es troben sols i troben que només fan nosa.

Van viure en una societat que els hi va prometre una pensió... i ara es troben que ni pensió ni fonda de mala mort; que si volen allargar-ho una mica més, serà pagant el preu de la indignitat. Tota una vida "fent bondat" perquè els deixem de costat.

I per acabar-ho d'adobar, oblidem que un dia nosaltres serem ells. Potser tindrem la sort que la crisi ens passi només per la voreta. Potser tindrem sort de no patir cap malaltia discapacitant, o de no patir cap accident traumàtic, o de no haver d'emigrar a buscar menjar pel cos i l'ànima... potser tindrem sort de no veuren's en la misèria.

Però quasi tots envellirem. I quan ens toqui, no tindrem forces ni ganes de reclamar dignitat. Perquè entre tots haurem permès una societat que no tingui en compte els dèbils, els desafortunats, els vells, els individus.

Avui he pensat que per Nadal sempre hi ha bons pensaments i bones intencions per qui es troba una mica més sol que nosaltres. Avui, encara que sigui juny, és tan bon dia com qualsevol altre per seguir pensant que ho podríem fer diferent.

dijous, 9 de juny del 2011

fado milongu

"... i poden ser molt bones o molt dolentes, però només una cosa alhora. Perquè les fades són tan petites que només els hi cap un sentiment..."

(de la traducció de Peter Pan, que llegia fa una estona amb els menuts al llit)



Hem sento petit com un fado que no porta llum enlloc. Volo massa de pressa, per no moure'm gens de lloc.


El remate. Victor Velazquez.




(Victor Velazquez és el pare d'una companya de feina. Ha fet 80 anys la setmana passada.)

dimecres, 8 de juny del 2011

por la boca muere el pez

Vaig dir-li: no tornaré a escriure res.

Vaig dir-me: perquè no calles d'una puta vegada?

Vaig no sentir ni escoltar la callada per resposta.




****************



Em va passar pel cap obrir un altre (un altre encara?) blog. També vaig pensar a aprofitar un desaprofitat flicker que quasi no he fet servir. Se'm va acudir tornar als inicis. I, encara, vaig pensar a fer un refregit aprofitant els poquets posts dels que no sento vergonya i fer-ne un compendi on seguir i seguir i seguir parlant sempre -el·laborant i actualitzant- els mateixos temes.

Puc viure sense la paraula?

Certament.


Puc viure sense l'amor?

També.


Em cal -vull?- seguir viu?

Tinc els meus dubtes. Penso que ara mateix seria una putada pels gatets fer-los aquesta juguesca.


Ahir, el gatet gran, va participar en el festival de fi de curs com la resta de companys. Dalt d'un escenari, va sortir sol a ballar. Ell, sol. Els que van actuar abans, en parella. Tots els altres en grup. Va ser bonic saber que té pebrots de vèncer la vergonya. Va ser desconcertant que ho portés d'amagat. Va ser dolorós ser espectador de la sol·litud. Fa la seva via. I no sé fer la meva.


Mentres, segueixo pensant si val més anar passant i no fer nosa. I parlar de qualsevol cosa.

dimarts, 7 de juny del 2011

estat de shock

Tinc una amiga que no sé si és amiga o ho serà que flipa amb anar a Katmandú. Però també flipa amb anar a viure a una comunitat autogestionada a Portugal. Té vintipocs anyets i ganes de viure intensament i coherent la vida. Fa poc em deia que estava angoixada perquè se li ajuntaven tooooots els problemes del món de cop. Analitzem-ho, vols? -li vaig dir- mirem quins problemes són imprescindibles de solucionar, quins són importants, i quins són menys importants. La vaig escoltar. Li vaig donar la meva opinió. Tiu -em va dir- no t'emprenyis amb mi! No m'emprenyava amb ella. Em sabia greu que es fes responsable de les prioritats i del que podia esperar. No es pot fer tot alhora.

No m'és tant fàcil quan em miro el melic. He anat solucionant els problemes imprescindibles dels darrers mesos. Dels darrers anys. Però a moments reprodueixo -o se'm reprodueix- l'angoixa vital. I segueixo o torno al punt de no retorn. 

També vaig flipar amb  anar a Katmandú, fa molts anys. Més tard, el meu objectiu era Lhasa. Després, Praga. Però encara em costa conviure amb aquesta closca.

M'han convidat a compartir Mishima. M'agradaria anar-hi. Si puc sortir de l'estat de shock. 

Em vull tornar a enamorar del meu amor. I resoldre el que és imprescindible.

diumenge, 5 de juny del 2011

en poca estona

en poca estona, dues converses semblants. Totes dues buscades per mi. Una, per telèfon... si no hagués trucat jo no sé quan hauria estat. L'altra, per correu, ja m'adverteix que si no escric no m'escriurà.

Les dues amables, agradables. Fugen, com tothom, d'allò desagradable. És coincidència?

És moment de fer cau i net.

60 dies després, faré que en segueixen 60 més. Adéu.

meta fora

Ho reescriure després... -qui no escriu i reescriu tantes vegades els seus mots i la seva vida?- però vinc amb les mans dolorides i amb una mula incipient a l'esquerra que potser tornarà butllofa i penso que, abans de sopar, no vull deixar passar l'instant per recordar-lo amb olor d'herba acabada de tallar.

M'hi he posat a quarts de cinc, amb mandra... sabent que havia de fer-ho i volent fer-ho però sense ganes. Just amb l'esbroçadora a punt, han caigut les primeres gotes. Ho he deixat. No em manca feina i la que quedarà per fer. Fa una horeta, el sol tornava a sortir i el vent s'ha encalmat. M'hi he tornat a posar. Ahir vaig fer la primera tongada. Avui, la segona. Ningú no va dir que seria fàcil. Ni hi havia manera de saber d'entrada com fer-ho.

Podia haver desistit a la primera, a la segona, a la tercera o al trecentèssima. Podria decidir que no vull jardí en lloc de selva. Podria trobar tres excuses i podria trobar tres justificacions, totes vàlides per quedar amb la consciència tranquil·la. Prefereixo provar de fer-ho bé i equivocar-me i tornar-ho a provar. I que em surti una mula a la mà.

Mai no seré jardiner. No m'he compromès amb ningú a ser-ho, ni tan sols amb mi mateix. Ni pagès, tot i que per les maneres podria ser-ho sense proposar-m'ho. Trobo -m'agrada moltíssim aquesta expressió que he manllevat- que he provat d'iniciar un joc amb una norma sola massa genèrica i que donava massa poques pistes d'on eren els altres paràmetres. Qui ha volgut jugar, tampoc ha marcat el seu territori. Quan ahir el gatet menut em va voler ajudar a reconvertir la selva, tots dos estàvem d'acord. Fins que no va notar trossos que li picaven a la cara i a les cames, no va preguntar per la distància i pel lloc. Després, em va demanar de fer servir l'eina. I ell i jo, vam verbalitzar com usar-la.

He escrit pàgines en paper. Entre les gotes i la feina. M'està bé no sentir angoixa. Em dol, no compartir el pensament. Potser... quan sigui el moment.

He obert la porta i em deixo sortir. Ara i aquí, el pati és a mig fer. L'aniré fent perquè hi visc.  Perquè hi vivim.

dijous, 2 de juny del 2011

pp

Llegia entrebancadament les paraules que va traduir en Marià.

Quasi no en seguia el fil però qui escoltava reia les gràcies d'un pare maldestre i poc coherent que havia viscut a la imaginació d'un escriptor.

No calia que ell entengués res... n'hi havia prou que els menuts encara l'escoltessin. I malgrat ell, seguissin aquella història tan fasciculada...

Peter Pan era a punt d'endur-se'ls.
despertoielmalsonsegueixinoesmalsonsiesmalavidadinsvidasanaquenoesvidainsananomessomniquesenganxa

dimecres, 1 de juny del 2011

em desperto a dos quarts de cinc tinc la imatge al cap de les portades blavoses del vocabulari de les comarques gironines fonent-se amb la imatge d'un client del meu minisupermercat que vaig trobar a la caixa amb el carro carregat amb packs de sis marques d'aigües diferents i de volums diferents i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si feia tastets d'aigua a cegues i després me n'he adonat que el veig cada matí quan jo vaig amb cotxe i el va a peu i penso que deu treballar a telefònica i ja entenc que pugui fer el que per mi són rareses perquè jo mateix sóc raro de collons tot i que no treballo a telefònica i surto a respirar i no trobo aire per mi que tot se l'han quedat els gavians i me'n vaig a respirar aigua de dutxa però no engoleixo prou depresa i em regalima quasi tota i em quedo aturat sense veure el bassal i ja són dos quarts de vuit i veig que encara vaig en pilotes però que ja m'he eixugat menys les plantes dels peus i les de fora i entro a la feina i és com si en sortís i el company que no hi era em fa abraçada d'ós i no sé on posar-me que cada abraçada que no espero em destorota i les que espero no hi són i ara ja no sé si les vull i s'omplen els ulls de merda i m'esforço a fer la feina i a fer-ho bé i parlo

i veig els ulls al·lucinats per la sorpresa i només estic parlant en reunió de treball decoses de feina que són tant evidents per mi són tant evidents que no entenc la sorpresa i el cap que m'hauria de recolzar parla de no magnimitzar i és que se suposa que magnimitzo quan jo pensava que estava parlant de mínims i de fer tothom el que li toca però les paraules no serveixen i després t'entenc perfectament i recolzades però després perquè el gest és no toca perquè ja ho fem prou bé i a tu no et paguen per pensar i no portis malamaror on no n'hi ha i ja hi ha qui la portarà i es paren les piles dels rellotges a les dotze i s'engeguen a les dues i es treballa de puta mare fent uns mínims que són màxims que no porten tampoc enlloc i que ja vindrà el que vingui

i em tornes a preguntar si no parlo amb ningú de la meva merda i vols que te la expliqui i jo no vull parlar-ne too pa mi too pa mi i em dius que estàs autodestructiva i et dic si vols que ens autodestruïm plegats i em dius que sí però saps que no que només tens por de prendre decisions i no et dic que aquesta por t'acompanyarà tota la vida perquè potser la perdràs o potser no i em convides a la casa on viuràs que és la casa on vaig viure i et dic que no que potser un altre dia i em mires amb tendresa d'amiga sense ser amiga encara o potser ho ets i jo no ho sé perquè sé moltes coses que son veritat i moltes que són mentida i ja no sé si saber coses és millor que oblidar-les o pensar en fer un reset cada matí és millor que etiquetar-les perquè voldria saber expressar i veig que no sé escoltar i em distorsiono i dic que no és que no en sàpiga que és només que no puc però tornen els aminoàcids i els pèptids i els neurotransmisors i em diuen si saber-ne el nom em fa més competent o més discapacitat

i sé que els gestos m'enfonsen i m'enlairen i sé que les paraules són més buides que mai i callo vomitant gestos que no són vida perquè la vida és la bufetada i la panxa buida o plena i l'escorreguda i la flor de la xaliva i la consciència i la inconsciència i penso que serà més fàcil quan pugui no escriure o escriure amb altre consistència quan entengui una altra llengua que no serveixi per cap currículum i els adverbis perdin sentit i el sentit torni a la vida    

esborro

esborro quan penso que m'he equivocat; també esborro quan penso que el que he escrit donava una visió -ni que fos meva- equivocada o equívoca del que volia expresar.

Fa temps em vaig proposar escriure no impulsivament. No en sé encara.

vomito allò que sento perquè no puc ni vull ni sé parlar de la meva merda com m'han demanat aquest matí i no he sabut acceptar una abraçada sincera que només ha fet brollar llàgrimes tímides que no portaven enlloc ni servien per res i mentres em podria en pensaments absurds que em portaven a més malestar i no n'he pogut sortir i me n'he anat a dormir i m'he aixecat amb els uls botits i el cos dolorit i he pensat que tot plegat és una merda i que quin nyap i després he pensat que tot plegat és una merda i he conduit com si la carretera no fos de merda i el minicotxe tampoc no ho fos i jo no fos el que soc i la vida no fos de merda i he pensat que quina pudor feia tot plegat i jo també i que potser m'ha de venir la regla com a la que m'ha abraçat i a la que no ho ha fet però m'ha trucat per dir-me que som companys i que m'aprecia i que està preocupada per com em sento perquè no enten que pugui estar així i no he sabut dir-li que sóc així i demà serà un altre dia i que ja em sento mig viu i que tampoc sé acceptar-li l'abraçada perquè la vida dona moltes voltes i sé que ha estat sincera i sé que és massa jove i demà l'abraçaré perquè no pensi que sóc un mal paio insensible i egocèntric i perquè es mereix el gest de tornada i perquè no tingui remordiments pels comentaris bromístics que no eren de mala llet i em llevaré amb la certesa si m'adormo de la meva imbecilitat de seguir pensant que el conjunt pesa més que els detalls i que els detalls i els no detalls són foteses i que el que val és la persona ni que em calgui callar per ser més guapo.

Tot plegat, per no res. Per callar d'una puta vegada. Per justificar que la paraula no és vida. Que la vida usa altre llenguatge.