dimarts, 21 d’agost del 2012

regust

Acabo les vacances a aquesta casa amb mal gust de boca. Ho escric perquè vull no oblidar-ho. No em vull tornar a equivocar.

No n'hi ha prou amb no fer res mal fet.

Tinc el sentiment ferit. I vull recordar la ferida. Vull que quedi una cicatriu ben gran.

Hi ha qui pensa que som illes i a estones ho som. Fins que arriba un tsunami i s'ho emporta tot.

Passo de tenir cap relació amb illes plenes de falsos corsaris. Les pinícules, pel cinema.




divendres, 17 d’agost del 2012

Vacances interruptus

Fa ja alguns anys una amiga amb qui vam deixar de parlar-nos em deia que era el constant insatisfet.

Provo d'estar atent al que els altres diuen de mi. Penso que si ho diuen deu ser per alguna cosa.

M'amoïna la sensació de no saber. Potser a altres persones no els hi preocupa tant perquè tenen la percepció que ja saben el que els altres pensen o diuen d'elles.

Tot i estar de vacances d'alguna manera, no puc acabar de desconnectar del tot. Avui han passat TAV's a massa velocitat pel meu cap. No és que anessin massa de pressa... és que han passat tots tres alhora. És el que per estar de vacances a la feina, fent la feina de tres i vivint la vida de ... quants?

I sí, he arribat a casa i m'he sentit el perfecte insatisfet. Esgotat i incapaç de fer una migdiada i aïllar-me de mi. Absurditats humanes en mi i en els altres. Pèrdues constants de temps i d'energia.

Quan hauria de descansar del temps d'estudi que tornarà aviat, m'hi llenço com si no tingués res més a fer. Quan hauria de descansar d'escoltar els veïns que no hi haurien de ser, m'hi aboco a parar la orella. Quan caldria que em cuidés, em deixo anar com si el món s'acabés aquesta nit.

Una tramuntanada es va endur els guardaagulles. I els trens fan el seu camí. A tota velocitat.



   




dimarts, 14 d’agost del 2012

La casa de vacances

Hi ha qui necessita fer 500 quilòmetres pel cap baix per sentir que se'n va de vacances. El pare era d'aquestes persones. No és que necessités anar d'hotel per saber-se de vacances, ni l'atreien les ciutats típiques vacacionals del tipus Lloret de Mar o Benidorm. Sovint anàvem de viatge amb l'excusa de veure la família. Vull dir que potser sí que fèiem alguna nit d'hotel de camí. Però molts dels viatges que recordo amb el pare eren per anar a veure la família de la mare. I la mare no hi venia.

Em sembla que la mare feia vacances de veritat quan marxàvem de viatge i es podia quedar tranquil·la a casa. 

Jo crec que sóc més com la mare. M'agrada tenir el meu espai conegut. Saber on són les coses i què puc esperar que passi. És cert que de vegades necessito desconnectar de la vida habitual. I potser és per això que em busco aquestes cases de vacances que són molt semblants a casa meva i que no cal que siguin molts quilòmetres lluny. És suficient amb no veure els veïns de cada dia, no sentir les seves gresques ni observar les seves mirades de sorpresa o estranyesa. És suficient amb no saber si passa alguna cosa als pisos de davant i amb canviar la rutina i anar a comprar a una altra botiga.

Amb el pare vaig conèixer una part d'Espanya perquè tinc o tenia oncles a Madrid, a València i a un poblet que era tocant a Conca. També em va portar al País Basc, Astúries, Cantàbria i Galícia.  I al Rosselló. Pel meu compte vaig descobrir Andalusia -quasi tota, però em queda pendent Granada- i Extremadura gràcies a una novia que vaig tenir al sud. De Catalunya crec que no hi ha cap comarca que no hagi trepitjat. Poser només una o dues. Hi ha molts llocs on no he estat i on potser no estaré mai. Però no tinc aquelles ganes que tenia el pare de viatjar. No pas ara.

Potser algun dia tornaré a trobar excuses que justifiquin fer quilòmetres. Però ara ja m'està bé fer a estones aquestes vacances de mi, de la família, dels veïns i una mica de tot plegat. Perquè en el dia a dia hi ha massa coses que no entenc. I quan no les entenc, em castigo. I si em faig mal jo, de retruc faig mal a d'altres encara que jo no vulgui.

Segurament que les coses que no s'entenen s'han de deixar estar si no és que trobis qui te les pugui explicar. O allunyar-te suficientment per no veure-les i pensar que no hi són. Desconnectar, doncs. I estar de vacances.

dimarts, 31 de juliol del 2012

incosistències v.03: memòria

Què ho fa que recordem unes coses i altres no? Quines oblidem conscientment i quines passen, com sense voler, a un calaix perdut de la desmemòria?

Ahir a les tres de la matinada encara donava voltes al llit, sense poder dormir, acompanyat per una xafogor aclaparadora. Em va tornar al cap Sant Feliu de Pallarols i les malifetes que fèiem de menuts. Vist en la distància fa somriure. Si els meus fills ho fessin ara... clar, que els meus pares tampoc ho van saber mai. Eren records que tenia endreçats.

Altres records els tinc ben visibles, a casa -la física- o als blogs. Què fa que algunes coses s'exhibeixin i altres no?

Suposo que depèn de cada persona, de les sensacions d'un moment determinat -el de la exhibició- i de la intensitat de les emocions.

Em miro al mirall. Em veig bé. Miro al voltant i veig que tot és com ha de ser.







No sé què recordaran de diumenge. Tots tres en tindrem memòria diferent. En deixo tres mostres i les altres, les guardo.







diumenge, 29 de juliol del 2012

inconsistències v.02.01: la química

Li deien Montse i era de Sabadell. Filla d'un carnicer que estiuejava cercant arrels d'arbre per fer escultures impossibles. I d'una dona que em donava lectures d'adults entre corbes sensuals. La Montse era un vailetot. M'agradava. No recordo que em fes gaire cas. Però sa mare era molt amable.

Encara en recordo la olor. De la mare. I de la filla. La mateixa i diferents.





I la textura de les arrels, suaus, que treballava el pare. Carnicer, de Sabadell. De la Montse, la recordo fent de portera en un partit de futbol.



Aquestes reflexions seguiran després de la publicitat...










inconsistències v.02: la física

O més enllà de la hiperrealitat.

Després de la realitat genèrica i grisa, sovint difusa i dubtosa, alguns genis ens dibuixen una realitat enlluernadora, finíssimament nítida i que trasbalsa els sentits. I ens embadalim  de ser espectadors de tants grans inútils que res han fet per ningú més que per incrementar el seu propi ego en vida i la butxaca d'especuladors mercantilistes en la seva mort.

Dalí, el gran masturbador, què va deixar de progrés en la nostra societat?

Mosques que encara hi són i lleterades d'histrionisme que es multipliquen.

No goso citar els grans prohoms de la Caixa: ni tinc, encara, prou documents ni prou saber històric -altres bloggers semblen molt més competents que no pas jo en història- ni ganes ni temps de documentar-ho.

Visc en un país que no m'agrada però que, no com altres, m'estimo. Em costa socialitzar-me perquè no hi estic avesat. Les meves relacions són en petit comité.

Ahir, en una reunió multitudinària (érem més de 40! per mi tota una excepció forçada pel parentiu) vaig veure dues dones apartades de la resta de convidats que feien fum a un raconet ni que fóssim a un espai obert. M'hi vaig apropar i vaig demanar permís per ajuntar-me al minúscul grup de fumadores.

Deu minuts de conversa van exposar els punts de nexe i desunió, tot dins una cordialitat amanida per la persecució social a qui més contribueix en impostos a aquesta societat que tant ens maltracta.

Va ser, però, una infermera no fumadora la que va rellevar un interès i una coincidència anímica més rellevant. També vam tenir poc més de deu minuts perquè quan les pupil·les es començaven a dil·latar va aparèixer qui tenia més canes que jo mateix i va extendre el seu braç sobre els seus muscles per deixar clara la marca del territori.

Tots i totes em van fer un gran favor: recordar-me que més enllà de la meva realitat, la que visc dia a dia, hi ha una altra realitat que està per fer. Sovint la oblido perquè em fa molta mandra i no m'agrada entrar en jocs de baralles. Però em convé deixar la hiperrealitat per bonica que sigui i tornar a la física de persones que esperen que algú les escolti, els hi miri els ulls, i a qui puguin explicar realitats genèriques, grises, dubtoses... que volen que algun dia esdevinguin enlluernadores. Encara que no ho sàpiguen.




dissabte, 28 de juliol del 2012

inconsistències v.01 - somni

Ho confesso: vaig somiar.

Penso que la realitat, tota, és al nostre cap. Ens domestiquen de petits i ens ensenyen llengües (els que tenim la sort d'aprendre'n més d'una), ens ensenyen que cal saber comptar i aprendre formules estranyes i convencions de llenguatge. Ens ensenyen tradicions i història en la confiança que aprendrem alguna cosa dels errors comesos pels avantpassats. Ens terroritzen amb religions o ens ensenyen a racionalitzar -que vés a saber què és pitjor- perquè siguem millors i més feliços...

I de tot el que ens ensenyen, res no ens serveix per saber que la realitat existeix només al nostre cap.


Vaig somiar que era feliç. Immensament feliç. I el meu somni era real. No existia res més que el meu amor i l'amor que rebia. I si existien altres coses, eren addicionals. En el meu amor hi havia cabuda pels meus fills, pel meu amor petit, pels seus fills, per familiars, per persones estimades...

Era tan perfecte que feia mal i espantava saber que es podia acabar ni que fos impensable.

Era tan ideal, malgrat tants inconvenients, que només podíem dir: aprofitem-lo ara, que no sabem quant durarà...

Un dia vaig somiar que m'havia despertat. I després vaig pensar que tornava a somiar un somni recurrent. 




Avui m'he despertat del tot. Sé que tot, ni que somiat, va ser real. Però va ser un somni. Em costa encara acceptar-ho. Hi ha somnis molt convincents. I són reals, perquè els vivim al nostre cap.








M'he despertat i he vist les bigues del sostre de l'habitació. Amb la llum que entrava del carrer he volgut pensar que el sostre era un llençol i que per poc que ho desitgés m'abraçaria.

He tombat el cap cap a l'altra coixí però no hi havia ningú a qui explicar-li. Ni tan sols una ombra.

Vaig somiar una amanida que mai no havia fet: amanida d'arròs amb bacallà esqueixat i pèsols. T'hi jugues un pèsol a què surt bona?

Doncs sí, boníssima.








Vam sortir al carrer a la prèvia a la festa major. Volen fer una estelada de rècord guiness. Dos de tres vam deixar la petjada en mig metre de roba groga que en serà part.







Un trosset entre molts d'altres.







I ens vam afegir a seguir al gegant i a la geganta.





Visc a un poble ple de somnis. Alguns en diuen Vil·la. Altres en diuen el bronx. Hi ha somnis de supervivència. Somnis de què no passi res (més). Somnis de pensar que encara hi haurà futur. 

Enyoro el meu somni. Però ara em toca estar ben despert. He de vetllar perquè els meus puguin somiar. Ni que sigui algun dia. I em dono per satisfet d'haver viscut la felicitat. Diuen que molts, ni tan sols l'han somiat. 

divendres, 27 de juliol del 2012

inconsistències v.0

M'expliquen què han fet els darrers quinze dies. Un per un costat. Després pregunto a l'altre. Versions matitzades però coincidents. Observo físicament la feina feta. Pregunto on és la pauta, la graella, les directrius... no hi són.

Les comencem de cap i de nou.

No ho faig tot bé ni ho faig tot malament. M'ho repeteixo.

Observo després de quatre dies: algú que no accentuava mai, sap autocorregir-se els accents. Ha entès l'ús del punt. Diferencia els I/you dels he/she/it i hi relaciona la conjugació verbal en present, passat simple i continuous. Estructura les respostes de natus i sap perquè.

En tot un curs (dos?) d'ESO no li han sabut ensenyar. No era que no pogués aprendre. És que ell no els entenia. No van saber, ni voler ni poder fer-ho.

En quinze dies a una altra casa, tampoc.

Estic decebut, sí. D'una escola que s'autoqualifica de la millor de la província. I estic decebut, sí, de l'altra casa on qui té anys d'experiència en docència tampoc ha tingut el temps, la força, la voluntat o les ganes de posar-s'hi.

No visc de la decepció. Però crec que és legítim poder expressar el meu sentiment.

No ho faig tot bé ni ho faig tot malament.

No tinc cap titulació que m'empari. No tinc cap professional que m'assessori en el dia a dia. Però ho fem. Ens hem comunicat i quan ens encallem mirem d'expressar-nos d'una altra manera. Fins que ens entenem. I avancem. Poc a poc.

El més difícil serà fer les pautes i graelles més importants perquè les segueixi quan jo no sigui al seu costat. Ara són quatre fulls que he fet a mà en verd i vermell. Verd, per les pautes. Vermell per l'ordre i els signes d'admiració en els punts que no cal oblidar.

Penso ara, que demà hauríem d'anar a comprar una carpeta o llibreta de pautes, que puguem fer entre tots dos. Que se la pugui fer seva. Que hi pugui recórrer per apuntar dubtes. Que hi pugui dibuixar el que vulgui. I fer-se ell les pròpies pautes.



 

diumenge, 22 de juliol del 2012

de vacances



Estic de vacances de casa meva. Però no sabria viure, de vacances o no, sense escriure. Imagino que es tracta d'una certa malaltia no diagnosticada. No sé qui em llegeix, sovint, però necessito explicar potser per explicar-m'ho jo mateix què em passa i què sento.

Ara estaré 16 dies seguits amb els nens. No serà fàcil fer vacances, fer els deures que han quedat pendents, fer de pare, fer vida normal i provar de fer extres... sense diners i amb l'estat d'ànim una mica o molt baix.

Ells no tenen culpa de com em senti jo. Però jo no en sé de fer veure que em sento diferent de com em sento. Puc dissimular una mica. Però no sé enganyar.






Vaig aconseguir una banderola d'una exposició que es va fer a Girona d'Steve McCurry. Li hauria volgut donar al meu amor la setmana vinent. Però no ens veurem. No crec pas que ens veiem.

Tot plegat és massa complicat. Com si la vida no ho fos per ella mateixa.

Provo d'implicar-me en  la distància a fer les coses més fàcils a nivell d'estudis. No sé si me'n sortiré gaire  o poc. Provo d'implicar-me a nivell d'emocions i em sembla que no me'n surto gaire.

Diuen que els homes no ploren. I jo fa un munt d'hores que estic omplint el Ter.

Em consolo de pensar que no sóc tant mala persona. Que ja ho sé que no ho faig tot ni gairebé res prou bé. Però que tampoc ho faig, tot, tant malament.

Començo vacances amb depre. Demà em llevaré, m'afaitaré i em dutxaré abans de res. Per mirar-me la setmana com si aquest diumenge hagués estat de tràmit.