dijous, 31 de març del 2011

ciència i paciència

Des que ho recordo m'encanta la ciència, les ciències. Ja n'havia parlat en altres blogs. M'al·lucina, sobretot, la ciència de les coses petites... coses tan petites que en diuen nanes. Entre aquestes, la nanotecnologia. La trobo tan sorprenent com l'astrofísica, que va de coses grans, immenses. I l'una i l'altra, tenen efectes en les coses que no són grans ni petites, com és la nostra vida de cada dia.




Future applications of Graphene. (grafè, grafeno, graphene)


M'agrada la llengua; la meva i la dels i de les altres. La física i la vehicular. Sense llengua probablement no s'arribaria a decisions tècniques. Ni a elaborar criteris científics o teories o hipòtesis.


Fa uns mesos vaig sentir a parlar -vaig llegir- sobre el grafè. Em sembla increïble encara que un dels materials més durs coneguts, i obtingut artificialment a partir de carboni, tingui unes possibilitats tan espectaculars com per preveure que pugui ser una canellera i que desplegant-la es converteixi en una pantalla tàctil.


Encara em va sorprendre més saber que, com quasi totes les coses que han tingut un impacte transcendental en les societats,  es va descobrir quasi per casualitat com obtenir aquest producte i que el mètode és tan poc complicat com utilitzar una cinta adhesiva per "descamar" (fer escames) de les parts més superficials del carboni. I ho van fer a partir de llimadures d'un llapis vulgar i corrent.


Aquesta cosa tant senzilla, va donar el Nobel de Física del 2010 a Andre Geim i a Konstantin Novoselov.


Demà tinc una segona prova. Si la passo, la definitiva serà dilluns. Em pregunto si sóc capaç de fer coses senzilles. Mai no tindré cap Nobel. La meva batalla és el dia a dia. Viure encara l'endemà. I no donar gaire malviure.


El pare llegia biografies de personatges importants. Potser perquè se sabia o es pensava poc important, tot i que pels de casa ho era. Jo llegeixo teories "importants", potser perquè sé que no en podré fer mai cap.


Mentres, ho passo bé a estones veient el que em sembla sorprenent, jugant com puc amb la llengua, escoltant -encara- el que puc escoltar; fent cada dia la batalleta de sobreviure.


Segueixo content, encara: tinc els fills a casa fins dilluns. Avui hem estrenat l'aire condicionat del cotxe, que venien acalorats. Potser diumenge estrenarem platja i tornarem a fer volar estels. Ja veurem. Encara queda molt fins diumenge. Anirem, com diu en Guardiola, partit a partit.


I pel títol del post... no tinc paciència per acabar de polir el blog. Voldria haver-lo polit d'inici. Estrenar-lo com tocava. Tinc poca paciència amb mi i amb els altres. Però ara, no tinc temps material. Hauré de mirar si existeix el temps grafonial.

dimarts, 29 de març del 2011

13 i els que vinguin!

de bon matí

- i així... en vols tenir un altre...?
- només si és aquest any... però és complicat coincidir amb algú amb qui pensis i sentis de forma semblant; ja tinc ben clar que ... no serà. Però de vegades passen coses insospitades...


fa uns minuts, conduint

- i perquè has de fer tres proves?
- perquè on treballo es fan les coses amb total transparència; la llei diu que les oportunitats han de ser igualitàries, sense discriminació i per mèrits. (... explicació...). I estic content de treballar a un lloc on es compleix la llei i no es fan trampes.
- però quants llocs hi ha?
- un
- i si no guanyes?
- tornaré a fer galetes... de nit.
- esforçat a guanyar, eh? :)


els nens no són tontus. Cap nen ho és. Potser cal explicar-los coses que no saben, però que entenen quan els hi expliques. Tot el dia, des d'ahir, que estic content. Ells també ho han notat.

He estat content perquè qui m'estima -d'alguna manera- m'ha fet saber que desitjava bons auguris i, més tard, quan estava alegre dels resultats, hi compartien l'alegria. I compartien les dificultats suposades i reals.

- esforçat-hi molt, eh? que va molt bé aquest horari que tens...
- faré tant com podré... ens veiem dijous!


No em plantejo no explicar el que passa a casa als nens.

No els hi explico les meves anades d'olla... perquè si jo mateix no les entenc, poca cosa en traurien de profit...

Estic content també perquè sento que no sóc tan depenent d'inet. Llegeixo poc i per sobre al reader. Estic pendent de les persones que m'importen però deixo prou marge per discernir entre el post compulssiu i la realitat que se'm vulgui fer saber.

Pateixo per qui estimo, però no entro a cap festa on no estic convidat. I vull entendre que ara la vida - les circumstàncies - em torna a sentir-me viu i amb ganes de tornar a mirar.

M'agrado. M'agradeu.

dilluns, 28 de març del 2011

demà no hi seré... o hi seré poc


Villatripas. Javier Krahe.


Avui, alegria continguda. Què collons... he estat molt content! Però no aconsegueixo, a estones, deixar de pensar que fins que no ho vegi firmat... però sí, estic content de comprovar que faig coses i no les faig tan malament. I, sobretot, estic content de saber que hi ha persones que es preocupen per mi i que s'alegren quan les coses em van be.


Demà, o des d'aquí una estona, no hi seré. Perquè demà el meu fill gran farà tretze anys i celebrarem que ell va néixer i que va fer néixer en mi un pare.


No sóc el millor pare del món, ni d'Europa, ni d'aquesta banda de l'Ebre, ni de Salt, ni del meu carrer. Quan havia de ser pare, molts em deien que em canviaria la vida. I jo deia que no. Perquè la meva vida, llavors, era la meva família. I quan va néixer el gran, em pensava que només s'havia incorporat un membre més a la família. I resulta que no. Resulta que em vaig veure a mi mateix explicant a un nadó d'hores què eren els arbres, i com s'alimentaven i com ajudaven els humans a viure. Però no va canviar la meva vida. Perquè la meva vida es limitava a poqueta cosa: la família.


Han passat tretze anys. M'he preguntat moltes coses en relació als fills. No he donat mai per bo res abans de no plantejar-me pros i contres. He estat covard moltes vegades per no enfrontar-me a qui també hi tenia a dir. No sóc el millor pare del món ni tan sols el millor de casa meva. Però he provat de fer-ho el millor que he pogut.


Mai no he dubtat que ell i el seu germà eren la meva prioritat. La meva família. I demà no hi seré -aquí- perquè estaré amb ells.


M'ha semblat oportú posar aquest -darrer?- tube de'n Krahe abans no comenci la campanya electoral. Amb ells parlem de tot. També d'eleccions i d'ereccions.


No voldria haver penjat aquest post demà i que em tanquessin la paradeta per parlar de villatripas d'arriba o de abajo...

diumenge, 27 de març del 2011

de passat i de futur







Demà a aquestes hores ja m'hauré jugat el futur. Una part del futur. Demà passat serà un dia diferent perquè serem dos a celebrar coses. I algú més que s'hi apuntarà. Més enllà de demà passat no sé què hi ha. Penso que hi puc intuir la claror encegadora de la sortida del túnel. Però qui no em diu que just a la sortida s'acaba la carretera?

El que sé és que no puc tornar enrere. Ni vull. Em miro les imatges digitals -i les guardades a la neurona- dels darrers tres anys amb un somriure trist. La tristesa s'anirà esvaint si passa el temps. I espero que res em faci pitjor persona.


(re-editat a mitja tarda)

El darrer post de la Joana m'ha fet pensar a deixar-li un comentari però, ai làs!, té configurat el blog que o ets firmant o no et deixa...

Li he volgut comentar la meva opinió i li he enviat un tube de'n Javier Krahe i de'n Sabina; després... enlloc de fer el que hauria de fer, m'he posat a repassar la discografia del Krahe.

i en rescato uns tubes, si nostrusenyor no els censura.


No todo va a ser follar. Javier Krahe



Eros y la civilización. Javier Krahe



Marieta. Javier Krahe.



Abajo el alzehimer. Javier Krahe.

dijous, 24 de març del 2011

trasbalsat

els menuts m'envien missatges de coses que no entenen; i jo no els puc donar resposta de coses que no entenc.  Invento màgia on no n'hi ha.



Avui m'he mirat i no he vist el felí. He vist el llop.



I no m'agrada el que he vist.

dimarts, 22 de març del 2011

tinc un desig

Quan venen èpoques de canvis, sembla que allò que provoca el canvi ho hagi d'engolir tot. Tot el temps del món cau per un forat negre que, sembla, res més es pugui fer, pensar  sentir.

Sé que no és així. El temps i les ganes les estructurem conscientment o no. Fins i tot, en els moments més dolorosos dels darrers anys vaig trobar estones -hores llargues en alguns casos- que em van permetre viure d'una altra manera les estones tràgiques.

Ara, hauria d'estar concentrat a solucionar, o provar-ho, part del meu futur laboral més immediat. Hi poso hores. Hi poso dubtes. Hi poso mandra també, i cansament. Però a moments... faig per distreure'm; i a moments tinc un desig de conèixer una persona determinada. Algunes, de fet. Però una en concret.

És un desig egoista. És la necessitat de poder abraçar a qui intueixes. Encara que l'abraçada no porti enlloc.

Aquest matí, n'hi he parlat a una amiga de la feina que deu tenir, si fa no fa, la seva edat. L'amiga de la feina és d'Espolla.

-pel que em dius... crec que venia a la piscina d'Espolla a nadar i em sembla que té un Audi...

Hauria de concentrar-me; i faria bé de no embolicar més gent en històries sense futur. Però necessito abraçar-me. I tothom és lliure de triar com i amb qui vol compartir futurs.

dimarts, 15 de març del 2011

uns dies de pausa

Ara venen dies complicats, per moltes causes. De fet, no pensava obrir cap blog fins el 29 de març. Espero que l'abstinència d'internet no sigui tan dura. 

dilluns, 14 de març del 2011

un argument per entendre el meu món

Qui ha estat o s'ha sentit durant anys apartat, menystingut i maltractat, ha après a callar, plorar i a odiar amb silenci. I malgrat fer aprenentatge de la paciència, de començar a entendre el diàleg, la cordialitat, la tendresa... qualsevol signe -significatiu- el pot retornar a la por i, alhora, a la reacció.

Sols fem camí, lligats a altres que senten semblant. O que ho pensem. Ningú no és perfecte. I ningú no ens pot servir de crossa.

Però alguna vegada veiem tendresa als ulls d'algú altre. I pot semblar quasi real. Alguna vegada veiem tendresa arran de mar. I sembla quasi real.

dissabte, 12 de març del 2011

Un argument per entendre el món


Arcadi Oliveres. El orígen de las migraciones modernas (1/2).






Arcadi Oliveres. El orígen de las migraciones modernas (2/2).


Quasi en silenci, deixo dues mostres que diuen molt clar quina és la realitat, o quina és una realitat, que habitualment no surt als media. Si teniu paciència, escolteu. I trèieu les vostres conclusions.