dilluns, 4 de novembre del 2013

a les palpentes






Faig creu i ralla.


Vaig estar massa temps pensant que sí, que allò que vaig imaginar era real. Massa temps.



Ningú no pot perllongar indefinidament una il·lusió. Si ho fa, torna boig.

Jo, jo, tant poca coseta...

saber cada minut l'espera d'un altre només esperant que sonés el telèfon... només esperant veure un missatge o una foto a destemps. I entendre, silenci rere silenci, que l'espera és estèril. Esperar allò que mai no hi serà, trista pèrdua d'anhels. Poca coseta que en poca coseta es conformava. Absurda vida perduda en nostàlgies de no res.


És boja la confiança. És absurda la pròpia esperança. Si et despulles de tot... si et deixes anar així com ets, et glaces.




No ho vols. I fas creu i ralla.


dilluns, 14 d’octubre del 2013

Cucs i espectre















De matinada, entre les quatre i deu i tres quarts i mig de sis, he tingut un somni horrible que no ha arribat a malson. Serà que s'acosta tots sants.
















O no.

















dilluns, 30 de setembre del 2013

s'han posat piles verdes?


M'agradaria, voldria, pensar que sí. Que els professors que ens han tocat aquest any s'han encomanat de ganes de fer. Si més no, es comuniquen que ja és molt. El silenci -tots els silencis- són oblit, incapacitat o en el pitjor dels casos indiferència.

Jo no tinc les piles carregades de tant de desgast. Em dutxaré abans d'anar-hi per treure'm la electrostàtica que em pugui donar males vibracions. Cal ser positiu i receptiu per poder entendre-ho tot. Per poder comunicar-ho tot sense angoixa.

Aquest any sembla que volen jugar la lliga. I no em puc permetre no estar al cent per cent.


dissabte, 28 de setembre del 2013

Els pitjors dels millors anys de la meva vida





que se llama soledad. joaquin sabina






Twitter és un país ple de persones soles.


El 2008 va ser el millor any de la meva vida. No me n'he adonat i ja n'han passat cinc. I part d'aquests cinc els he volgut viure pensant que la ressaca del 2008 encara eren moments de glòria.

Em vaig equivocar. És el que passa quan t'enamores: distorsiones la realitat. Res no era tant perfecte, ni l'amor tant sincer, ni les follades tant fenomenals. Però per mi ho van ser. Jo sí que les vaig viure així. Malgrat que els darrers quatre anys hagin estat una pèrdua absoluta de temps...

Em dol haver estat prou estúpid com per fer cas al cor. Vaig voler creure les mentides que jo mateix vaig crear. (M'hi van ajudar, sí. Però sempre havia sabut dir no, i ser conseqüent)

Aquest any vaig plantar maria i quan he anat a buscar la collita hi he trobat bolets.








Així em sento: enganyat i estafat. :)

Sí que hi ha culpa. Les coses no passen per natura i qui ho pensi així és que s'ha quedat ancorat als 14 anys i amb poca base científica.

Fa son. I espero oblidar-ho tot ben aviat.











divendres, 20 de setembre del 2013

14


Avui el petit n'ha fet 14.

Sovint em sento en deute amb ell i culpable de no dedicar-li més temps i atenció. No és fàcil -gens- ser un súper pare, ni tant sols ser un bon pare quan la vida exigeix molt, i quan has de focalitzar solucions en circumstàncies més problemàtiques. No tinc consciència, no ho faig conscientment vull dir, d'estimar més un que l'altre... però sí que sóc conscient que expresso diferent, i amb diferent intensitat, la meva dedicació en el moment a moment.

No arribo a més.

Em mig consola pensar que la dedicació en temps és desigual però la dedicació en intensitat -quan estic per a cada un- és al cent per cent. I que també hi ha moments més particulars que un aprecia i l'altre no tant.

No en faig, no en vull fer, cap problema.

Em sentiria molt sol si no hi fossin. Si no hi fos un dels dos. Encara ens queden uns anys de seguir fent aprenentatge, de seguir-la cagant, de seguir fent el dia a dia... Ara ja canvien molt de pressa. Comença l'etapa més divertida, diuen.

Avui els hi preguntava tot sopant: així la vostra mare no us parla de sexe ni de palles ni d'amors?

Tots dos coincideixen a dir-me que no. El petit diu que d'aquestes coses, com d'afeitar-se, sóc jo qui els hi he de parlar.

Ja fa quinze dies que vaig ensenyar al gran a afaitar-se. Ja ho hem fet dos cops. I em sembla que demà o demà passat hi haurem de tornar.











I d'aquí no gaire, encara que se sentin 10, hauré també d'ensenyar-los a repassar-se els baixos. I a explicar-los-hi perquè sóc un pendó i perquè la vida no té instruccions per viure-la i perquè no cal que s'amoïnin...

I després, per més que expliqui, alguna cosa quedarà i d'altres les hauran de viure i equivocar-se i patir i fer-se grans. I fer-se responsables dels seus actes, se sentin com se sentin.



dimecres, 18 de setembre del 2013

les urnes no són un xec en blanc

Els que fan mal ús de la democràcia creuen que les urnes són un xec en blanc. I més, si obtenen majoria absoluta.

Ho han fet tots els governants que han obtingut majories "tan qualificades" que han convertit els Parlaments en Monolegsments. I és el darrer argument pueril que he llegit i escoltat al president Balear: les urnes ens autoritzen.

Els autoritzen de la mateixa manera que està "autoritzat" el gobierno español, que va accedir a manar amb un programa (no oblidem que un programa és una promesa) i que al cap d'un mes de ser a Moncloa va excusar-se dient que si feia tot el contrari del que havia promès era perquè no sabia amb què es trobaria, que la realitat era molt diferent del que es pensaven.

S'ha de ser molt pocasolta per no convocar unes noves eleccions -si la excusa era certa, i si ho era és que no tenien ni puta idea de governar (cosa que costa de creure)- i presentar un nou programa "ajustat" a les condicions amb què es van trobar. Aquest hauria estat el guió si visquéssim a un estat democràtic.

En realitat vivim en una república monàrquica bananera on ni els que manen ni la oposició saben fer ús de la democràcia. I no és "culpa" d'ells: és que van estudiar i van créixer amb molt poca perspectiva. Veníem de la dictadura franquista, s'havia de fer una "transició" conciliadora i no hi havia temps de pensar...

Així ens ha anat.

I ara després dels anys, aquests polítics es creuen que manen. I no, no se n'han adonat però no manen.

De tots els polítics en primera línia només Artur Mas sembla haver-se adonat que és ell qui ha d'estar al costat de la majoria. No m'agrada ni el que fa ni el que representa ni com governa. No l'he votat mai i el meu vot li costaria molt car: hauria de posar pit i collons a fer una transformació real de la classe política, i això no ho farà mai perquè la coalició que ell representa no li permetria. Seria un preu que no està disposat a pagar, n'estic segur.

Però el respecto perquè si ell no hagués agafat la bandera que el poble -majoritàriament- ha aixecat, no seríem on som. Ni tindríem la possibilitat d'un futur diferent que ara tenim.


La dreta, la catalana i la espanyola, és obtusa per definició: són conservadors. I en aquest principi de segle que estem vivint, ser conservador és la millor garantia de passar a la història abans de 5 anys. En 10 anys, la societat s'ha transformat tant tecnològicament que la classe política no ha entès, encara, que la democràcia se'ls ha girat en contra.


Ara, les persones volen democràcia real. I el que és pitjor, per ells, és que hi ha la tecnologia per tenir democràcia real.

I els hi fa molta por. Molta. A tots els que tenen poltrona i no saben per on ve el futur. Perquè encara no han après a pensar.

He criticat la dreta però l'esquerra s'ha lluit també. A Catalunya i a Espanya. I a europa (però això mereix un capítol a part).

L'esquerra va perdre el nord el dia que Felipe González va dir: los empresarios tienen que ganar dinero. Quan va fer aquestes declaracions que van ser portada dels principals diaris, Felipe havia descobert la sopa d'all. El problema no va ser que descobrís que per a la continuïtat d'una empresa cal que hi hagi beneficis... no. El problema és que va fer ser el missatge del neocapitalisme que diu que els beneficis són el primer. I va oblidar -de sobte?- que el capitalisme no és dolent si, i només si, té en compte que el capitalisme només pot sobreviure en societats benestants, socialment i cultural avançades i en les quals la "massa" pugui consumir i guardar un equilibri entre satisfer les necessitats i obtenir un cert plaer en dosis controlades d'oci, i fer avançar en el benestar als més desafavorits.

Tot això ho va oblidar Felipe, i ho van oblidar també els líders del PSC i de ICV. Van acceptar les tesis dels neocons i els sindicats vinculats als grans partits d'esquerra van ser còmplices i fa 40 anys que no existeixen. I ara, que els convenis són paper mullat... encara menys. I què esperaven?

ERC tampoc ha tingut prou idees clares i s'ha apuntat massa sovint al establishment.

I què ens queda?

Un estat i unes nacions que van a la deriva, amb milions de votants de la dreta descontents amb l'engany que han viscut i sense veure cap alternativa per votar quan toqui fer-ho. Milions de votants de les esquerres descontents amb els seus partits que no han sabut ni volgut fer polítiques econòmiques d'esquerres quan han governat i que ara tenen o han tingut els seus dirigents d'aquells temps en els consells d'administració d'empreses elèctriques o financeres. Ens queden les persones del carrer, tots nosaltres, desorientats i indecisos, amb ganes de fer fora aquells ineptes però sense saber com.

Cal fer net? Sí.

I ho farem. Keep calm. Tots aquests polítics no se n'han adonat encara de la revolució tecnològica.

No passaran massa anys que no tindran excusa per saber en temps real què vol la gent.

No és cap paranoia. Però caldrà incloure la tecnologia en la política. I això els hi fa molta més por. Com els en hi fan les llistes obertes o la participació assemblearia. Tot això serà possible d'aquí no gaires anys. I veurem canvis democràtics sorprenents. Fins ara, aconseguir 500.000 firmes a Espanya per engegar una Iniciativa Legislativa Popular era una tasca gegantina. Ara, amb les noves tecnologies, es pot mobilitzar, organitzar i executar una acció com la cadena humana del 11S molt més fàcilment. Perquè ens hem de quedar sense donar-hi més ús? No cal esperar més.

I que ningú digui que hi ha una fractura digital a la societat: totes les biblioteques del país tenen ordinadors connectats a la xarxa, tenen bibliotecaris que poden ajudar a la població... i les escoles també.

Aquest serà el següent pas cap a la democràcia real.

Caldrà establir com, quan i què es consulta? Segurament caldrà demanar el compromís als mitjans de comunicació i als periodistes, digitals i no, de col·laboració en difondre les campanyes d'informació i debat seriós quan calgui fer consultes. I saber qui les pot promoure. Però tot això, si es vol, es pot decidir en quinze dies, un mes tot a estirar.

Vivim i veurem grans canvis. Perquè si els polítics no els saben veure i no els saben gestionar, tenen poc futur públic. I els canvis hi seran igualment.

S'atreviran? Ens atrevirem?



 



dijous, 12 de setembre del 2013

11+1, :) malgrat tot



No em crec res ni ningú d'entrada, ni deixo de creure en res ni en ningú. No em deixo emportar per eufòries col·lectives perquè són massa inconsistents. I tampoc em deixo amargar per indecisicions minoritàries perquè són massa covardes.

La meva vida de cada dia és massa trista, bruta, pobre i dissortada. No puc dir que també sigui monòtona perquè alguna alteració hi deu haver a les meves neurones o al meu entorn que no m'ho permet. Aquest matí m'he llevat tard perquè de matinada he tingut necessitat de masturbar-me i, un cop fet llargament, m'he adormit. Quan m'he llevat els gatets ja s'havien espavilat per esmorzar i només he tingut feina de fer-me el meu, encetar un cigarro que no volia fer i posar-me al dia.

Encara no m'havia plantejat ni dutxar-me que han trucat a la porta del carrer. Una "amiga" que fa mesos que va desaparèixer d'un dia per l'altre de la meva vida trucava a la porta però només l'hi he obert el porticó de la finestra de l'habitació que dóna al carrer. M'ha saludat i m'ha demanat com estava i com estaven els nens. El seu to de veu era amable, com sempre, però jo ja no podia creure en cap amabilitat de part d'ella. Penso que també he sabut estar amable. Si he de ser concret, diria que he estat cordial. No he amat la seva presència ni la conversa. Ha vingut, m'ha dit que suposava que aniríem a la "cadena" (ha fet el gest amb les mans) i s'ha justificat dient que els polítics d'ara no es mereixen que ella participi en res. També m'ha dit que vinguent cap a casa a vist, al mateix carrer , una bandera espanyola enorme amb un toro. Només se m'ha acudit dir-li que això és senyal que hi ha llibertat i que tothom pot posar la bandera que vulgui. Cordialment.

M'estimava aquesta "noia". Però no la he deixat entrar a casa perquè ja no té lloc al meu cor. I no, només, pel que pensi o faci políticament... "només" perquè no trobo correcte el que ha fet amb mi.

Estic molt content de com ha anat la diada. Em sembla que és increïble -si no fos perquè s'ha fet- que es pugui posar tanta i tanta gent d'acord (1.600.000 diuen els polítics i sense comptar els que per motius personals s'han quedat a casa) amb un objectiu clar: independència.

No entenc els que fan bandera de no posar-se cap bandera. Aquells que sempre es diuen solidaris socials i que de tant solidaris s'obliden de solidaritzar-se amb l'al·legria de voler una terra lliure.

M'ha agradat, molt, l'acte que ha transmès tv3 aquest matí. He sentit llegir fragments d'Espriu i, sobretot, he sentit músiques i cançons que m'han eriçat la pell. M'ha agradat sentir en Joan Pera llegint un fragment d'un monjo de Montserrat i veure la cara de circumstàncies d'algun polític i d'algun militar.

He gaudit molt amb la música ara que encara la puc sentir.


Quan al vespre m'he tornat a connectar a la xarxa he vist que la cadena -la #viacatalana- s'ha fet sense incidents. Els únics incidents detectables han estat una agressió a Madrid per part d'un grup d'intolerants i la censura de twitter d'un hashtag... totes dues accions diuen molt de qui les ha provocat.


Ara, la bandera encara oneja a casa. La feina encara està per fer cada dia. I els porticons i les portes els obrirem o no a qui vulguem que entri.



dimarts, 10 de setembre del 2013

de matinada

Ahir vaig tancar els porticons després de molt de temps de deixar-los oberts. Vaig desconnectar el mòdem i el telèfon. Mòbil apagat. I he dormit plàcidament.

Massa temps he estat un zero a l'esquerra. Ara és el temps per mi.

dilluns, 9 de setembre del 2013

#quinéselteupreu?

Una pregunta, moltes respostes

http://elgatot.blogspot.com/2013/09/quineselteupreu.html

o no

dissabte, 7 de setembre del 2013

avui

avui vaig començar el dia amb una complicitat quasi dolorosa; la sinceritat pot tenir-ho això... que faci mal de tant neta.

He viscut el divendres com un dissabte ni que de vacances cada dia sigui dissabte. He oblidat d'anar a Girona a la botiga on em van vendre l'audífon perquè m'hi facin un repàs: fa dies que noto talls de recepció -entretalls- i em temo el pitjor que podria passar-me ara.

Ells, que ho saben, tampoc no m'ho han recordat.

El sopar del divendres -familiar- ha seguit els guions que l'atzar vol desdibuixar i ens ha anat posant en situacions surrealistes com és d'habitud a la nostra família. Més tard, he vist Forrest Gump amb el petit, perquè el gran va a dormir més d'hora. Fa dies que la caixa tonta em fa plorar. Tant és que sigui un serial com the big bang theory o les notícies o una pel·li: no me n'adono i els rierols salats baixen galtes avall. Massa corprès per la pel·li, he demanat al menut què li havia explicat sa mare del que li passa al seu germà. "Sé el que he de saber" -m'ha dit.

Com he pogut... malament, però com és la vida, li he dit: "jo fa tres anys que sé què li passa al teu germà, i encara no sé tot el que he de saber. I encara que li dediqui més temps... us estimo tots dos igual."

Quan s'ha acabat la pel·li, no ha remugat com cada dia... m'ha vingut a fer un petó, ell que no és gens petoner, i ens hem dit bona nit.


He vist al calendari que no vull mirar que és Santa Regina. La connexió neuronal m'ha portat 40 anys enrere quan a l'església del veïnat cantàvem aquest Salve Regina:


divendres, 6 de setembre del 2013

festival i no n'hi ha per tant


Ahir vam anar a veure, els gatets i jo, una exhibició de curtmetratges dins la programació del 25è Festival de Cinema de Girona.

Hi anàvem amb la intenció de visualitzar 14 curtmetratges de vídeo-creació (?) en una de les primeres activitats gratuïtes que s'organitzen fins demà. En vam veure cinc, després dels quals els organitzadors van fer una pausa per fer una copa de cava (calia?) i nosaltres tres, després d'un breu intercanvi d'opinions, vam decidir que ja en teníem prou.

Si no hagués anat amb els nens, probablement hauria esperat -com a poc- fins la segona pausa. I potser hauria fet una copa de cava per amortitzar el cost del pàrking. Però vaig veure clarament que ells no estaven gaudint gens ni mica de l'espectacle i vam marxar.

Quan anàvem a buscar el cotxe em van comentar espontàniament les impressions que havien tingut. Vam coincidir en valorar quin dels cinc ens havia semblat millor. (potser en un altre moment, si el trobo a la xarxa el penjo)

I vaig sentir-me enormement satisfet de veure que tots dos han après a observar a més de mirar. Em van comentar: "està clar, que a part de nosaltres, la gent que hi havia eren els que havien fet els vídeos i els seus amics".

Em va sorprendre la seva clarividència. I també que s'estranyessin de veure quant en sabia jo de vídeo. On ho has après tot això?

Els hi vaig dir que veia molt de vídeo maldestre a la xarxa, als blogs... molt de vídeo casolà. Com els que he fet jo, com els que han fet ells per treballs d'escola...

Però vist el que vam veure, potser ens plantejarem l'any vinent presentar-nos nosaltres també a concurs. Perquè em sembla que no quedaríem pas dels darrers.

Avui hem tornat a la selva. Un escenari que potser ja voldrien alguns dels autors d'ahir...












diumenge, 1 de setembre del 2013

fa set











Shuarma. Tú







Vaig piular:



No sabíem viure, sentir i estimar com tothom; necessitàvem passió en tot i arriscar-nos. I qui arrisca, pisca.



i poc després:


És clar que hi ha amor sense sexe; tb sexe sense amor. Però em sembla que sempre que he follat, he estimat una mica.




et çà cest tout...

 

dissabte, 31 d’agost del 2013

dijous, 29 d’agost del 2013

k_dències














La tristesa s'ha instal·lat com si no hi hagués enlloc més on anar. No és gaire punyetera però és persistent. Ja se n'anirà quan vulgui. Com tothom.





dimarts, 20 d’agost del 2013

No m'ho vull creure. Crònica d'un malson

Aquest post ha estat actualitzat al blog del gatot. Ell té més esma que no pas jo de seguir el fil i l'agulla. Hi ha un debat interessant als comentaris del blog Flors que fan estiu, per a qui el vulgui seguir. Aquí deixo el que vaig escriure com ho vaig escriure en la primera versió:











"Sóc a la feina. M'avisen des de recepció que em porten una citació i que he d'anar a recollir-la i a signar-la personalment. Quan hi arribo, em trobo un funcionari que em demana que m'identifiqui amb el DNI i que signi l'avís de rebut. És una citació per aquell mateix matí, al cap d'un parell d'hores, perquè em personi a un organisme del que mai no he sentit parlar: he d'anar a les oficines del DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència) més properes al meu domicili. No tinc la més mínima idea de què es pot tractar i amb la citació a la mà vaig a veure al cap per demanar-li permís per absentar-me.

Arribo a les oficines i em fan esperar una estona. Em criden i em fan passar a un despatx. No hi ha cap cadira perquè m'assegui i em sorprèn que hi hagi dos mossos, a cada costat de la porta. Des de la taula em pregunten si jo sóc qui ha estat citat. Em diuen que m'han citat per comunicar-me una resolució de desamparament

M'estan dient -m'ho aclareixen- que hi ha sospites de desatenció als meus fills i que de forma immediata passen a ser tutelats per l'Administració Pública per efectes d'aquella resolució.

M'entreguen el document i em treuen -en estat de shock- fora de la sala. 

Jo encara no ho sé, però a la mateixa hora, en aquell mateix moment, una furgoneta del mossos s'està enduent els nens de l'escola.

Estic al mig d'un passadís amb uns papers a les mans. Al segon paper, m'informen que els nens estaran a un centre d'atenció i que els podré visitar una hora cada quinze dies, preventivament, durant els propers tres mesos.

No ho entenc. Això no pot estar passant..."






Això que he escrit no m'ha passat a mi.

He provat de descriure com es devia sentir la persona a qui que li va passar i que avui ha denunciat Tina Vallès a Vilaweb.

He quedat fet pols. És possible que es produeixi un estat d'indefensió tant gran a casa nostra? No m'ho volia creure. Havia de ser un error o una dèria d'un escriptor com quan Orson Welles fa decidir radiar la guerra dels mons.

No acostumo a creure, com li deia a una amiga: "No acostumo a creure "res" d'entrada. En cap pla de la comunicació humana, des dels acudits més dadaistes als credos ideològics més el·laborats, passant per totes les vessants de la publicitat i de la propaganda política (que poc evolucionem...)

Però quan un tema surt (es destapa?) és que alguna cosa hi ha. Sovint, menys del que diu qui ho denuncia. I també sovint, més del que vol deixar veure qui ho defensa."


I què he fet? 


He buscat informació i m'he deixat acompanyar pel que sabien del tema els companys i companyes de twiter. 

La primera reacció ha estat la de pensar que si això havia passat (en tenia cap garantia?) també em podia passar a mi. O a qualsevol. Si això era així, el cel m'hauria caigut a sobre. Després d'aquests darrers mesos en què s'ho estan carregant tot, en què en pocs mesos s'han carregat l'Estat de Dret. Els convenis i els contractes laborals són paper mullat (fins que no actuï la justícia). Els drets i llibertats polítiques són a punt de caure. I els drets humans mínims -educació, treball, vivenda, sanitat... dignes- s'han incomplert sistemàticament  per a tothom. I quan semblava que es començaven a tenir (malament, encara, però havíem avançat molt) tornem als anys 60... He fet un email a Vicent Partal, director de Vilaweb per demanar-li si l'escrit de Tina Vallès estava contrastat periodísticament o era una aportació personal. Al cap de no gaire estona m'ha contestat que efectivament des de la redacció de Vilaweb havien parlat amb els protagonistes dels fets i que no era cap història inventada. Jo no tinc cap dubte de la professionalitat de Partal, i si no dóno suport econòmic al seu projecte és perquè no puc, encara.   

M'he refet. Tot això ha passat a la feina, al mati. He arribat a casa. M'he hidratat. He pensat que m'havia de centrar. L'amiga a qui li deia a mig matí que era un descregut, treballa a Justícia. Li he demanat si podia saber alguna cosa d'aquest episodi. 

Necessitava saber què hi havia de real en tot plegat. 

M'ha contestat. Ha demanat informació a les persones de la seva confiança que treballen a Benestar Social, que és de qui depèn ara la DGAIA. La seva resposta, m'ha tranquil·litzat. Fins a cert punt. 

L'article de Tina Vallès té algunes incorreccions i ja era d'esperar. No és el mateix un CRAE que un centre de menors. En segon lloc, un punt important: cal que hi hagi un alt risc raonat per motivar una resolució de desamparament. Motivar, en llenguatge administratiu, vol dir argumentar. 

Jo també treballo a l'administració pública. I penso que la gran majoria de persones que ho fem (siguem contractats, funcionaris o interins) mirem de fer bé la nostra feina. Però precisament és important que els que som a l'administració que és de tots, siguem curosos amb els detalls. Perquè un sol estúpid que faci malament la seva feina, no se n'adona de les conseqüències dels seus actes. 

I ara, més que mai, ara que l'estat de dret trontolla, és quan més falta fa que tots (empleats i no de l'Administració) fem la nostra feina ben feta. Perquè no quedi cap escletxa. Perquè no es pugui permetre que es cometin errors. 

Si les coses no es fan bé, cal denunciar-les. Perquè les administracions han d'estar al servei de les persones. Mai per sobre de les persones. Si algun error, si alguna escletxa permet que un estúpid cometi un abús sobre un ciutadà, no és culpa de l'estúpid, perquè tots ens podem equivocar. Cal arreglar l'escletxa.

No vull tenir por. No vull viure en un país (ara Espanya, aviat Catalunya) on tingui por de l'Estat. L'estat, l'Administració, ha d'estar al meu servei. M'ha de defensar i no pas atemorir-me.

I ara, mentre hi hagi dubtes del que fa la DGAIA... i mentre hi hagi dubtes del que fan els Mossos (sovint represos privadament pels jutges pels seus excessos) i mentre hi hagi dubtes de càrrecs de confiança i de la seva utilitat i mentre hi hagi dubtes de la llibertat de vot i de consciència dels polítics als parlaments... mentres hi hagi dubtes, tots tindrem por. 

I els responsables polítics de cada secció, de cada servei... haurien de sortir i donar la cara i explicar les coses com són. Perquè no tinguem dubtes.



  





Coses que s'han escrit a la xarxa sobre el tema:

DGAIA web de gencat

DASC parla del desemparament

Grandes errores en la DGAIA

Un cas concret: Silvia

i els enllaços que he deixat dins del post. Si entreu al buscador google i poseu DGAIA, en trobareu més.

Tinc por i voldria viure a un país sense tenir por. Escric tot això perquè la meva amiga que treballa a Justícia, una altra amiga que estava a l'atur i s'ha posat pel seu compte, una amiga que treballa a ensenyament amb mainada amb dificultats especials, perquè... tanta i tanta gent que conec i molta més que no conec, puguem viure sense por. No és fàcil. És més espectacular anar a un concert al Camp Nou o a la que segur que serà una gran manifestació el proper onze de setembre. També és important. Però és important, com a feina de formigueta, fer-ho bé cada dia. Cada dia.




diumenge, 28 de juliol del 2013

desig








Swetest Love Song. Simone White









No en podia ser conscient però li semblava que ho recordava de les vegades que havia sentit explicar la història: ell, en braços de sa mare, a la botiga d'ultramarinos de la veïna. La mare li preguntava: vols això? vols allò? ell s'ho mirava, i tornava a arrapar-se al coll de la mare. Ella hi tornava: què vols? I ell només tenia una resposta: cap cosa.

















Després d'anys de pensar que no podria entrar al pensament del seu fill, ell li va demanar... t'agradaria si poguéssim anar a Roquefort? a veure com fan els formatges? 

Per una vegada, la resposta no va ser m'és indiferent o és igual... va dir: podria estar bé. Aquelles tres paraules van obrir una escletxa. Portarem la via catalana molt més al nord.








imatges del web de camping les prades












versions


karma chameleon. Loli Molina




Esbosso escenaris. Recordo algunes pràctiques interioritzades de la PNL que no eren tant dolentes i em visualitzo a 7 dies vista relaxat i receptiu (paraula àncora: pastisset). 

Incorreccions: em demano i demano massa. Si ho sé, perquè no ho rectifico? Potser perquè canviar rutines mentals apreses durant dècades, no es poden canviar en hores ni dies. 

No tinc tota la informació, ni les habilitats ni les tècniques per fer front a una situació que m'aclapara i sovint em desborda. Ni que la tingues -les tingués- no podria viure les 24 hores que sóc amb els fills analitzant, promovent, endreçant, organitzant, replicant correctament, estimulant... no sóc una màquina. Sé que tinc molta més informació i eines que molts altres pares i mares, que molts altres professors i professores. Sé que no cal que em capfiqui i que he de posar-me les ulleres amb el filtre de la tendresa i au. Però no n'hi ha prou amb "i au". Fifty/fifty. Cal, em cal, trobar aquella versió del pare, de l'amant, de la persona... que es pot encendre i que pot mantenir la sang freda alhora. Que es pot emprenyar i mosegar-se els llavis per dins, posant cara de pòker i sense que es noti. Em costa molt això. 

Tinc més eines que recentment m'ha enviat una persona que s'ha interessat a escoltar-me. I que m'ha regalat l'interès i les ganes de voler compartir. No quedarà a un calaix. 

Torno a tenir el cuc d'escriure de moment privadament i de tornar a l'estudi discretament. Segueixo en un nebulosa indefinida, com una ressaca que no sé d'on ve. I em doblo i desdoblo i em torno a desdoblar. Res no ha d'acabar encara. O quasi res.

   










Desert loving in your eyes
All the way
If i listen to your lies would you say
I'm a man without conviction
I'm a man who doesn't know
How to sell a contradiction
You come and go
You come and go

Karma karma karma karma
Karma chameleon
You come and go
You come and go
Loving would be easy
If your colours were like my dream
Red, gold and green
Red, gold and green

Didn't hear your wicked words
Every day
And you used to be so sweet
I heard you say
That my love was an addiction
When we cling
Our love is strong
When you go
You're gone forever
You string along
You string along

Every day is like survival
You're my lover
Not my rival
Every day is like survival
You're my lover
Not my rival

I'm a man with conviction

I'm a man who doesn't know
How to sell a contradiction
You come and go
You come and go

divendres, 26 de juliol del 2013

tèrbol estiu






Cap a la roda. Sisa



Abans la calor i l'estiu em posaven de mala llet. Ara només m'esgoten de dia. No aconsegueixo agafar de tot el son que em venç a mitja tarda. Abans d'estirar-me al sofà els insultants colors verd grocs de la selva tornaven tèrbols. Només el ventilador de peu que bategava a banda i banda es feia sentir. He vist els castells que vaig crear. Castells en un país mort. Tot i així eren bonics. Un per mi i un per tu. Amb una passera es-trat-os-fè-ri-ca. Et sentia de lluny tocant ara la flauta, ara la guitarra, ara la suau melodia dels llapis de colors fent mandales. I el vent comença a bufar i s'ho endú tot. Vent del nord i vent del sud, per tot arrassar-ho.  No en queden ni castells, ni sons ni passeres. Només un desert xafogós. 

Em llevo amarat de suor. El món es tanca, el món el tanco. I el somni es dilueix.











Brahm's Lullaby





Quan va arribar a les sis del matí va penjar les claus, es va treure el barret es va servir mig got de bourbon en un vas gelat que va eixugar, abans, amb un drap.

Va encendre un porret de maria que tenia preparat i va sortir al pati. Tenia cap mà lliure? No.... llavors va tenir clar que no podria ser candidat mai més a protagonitzar un anunci de cervesa.

Es va seure a la cadira de plàstic i es va mirar els seus testos mandales...

i va pensar que la millor hora del dia era la del matí, matiner. A aquella hora en què es llevaven els de l'empordà i obrien les portes al vent per fer net!

Va fer un glopet brindat a la lluna... i va anar a dormir.



dijous, 25 de juliol del 2013

llunanyia
















Ves i digues-li a la pluja que no torni a venir,
digues-li a la solitud que no la vull avui.

Ets la corda que m'aguanta i m'ofega al mateix temps,
la que em va fer neixer els somnis
la que me'ls fa malbé.

Cada nit tinc un desitg la lluna per tu robaria
frises per la seva llum,
una obsessió a la llunyania
un somni que m'ha ferit pel patiment que per tu ploro
ja s'ha apagat tot el meu foc,
no ets l'única estrella de la nit, no ho ets!

Digues que el que ara sento no és de veritat,
tot el que no solc per creure per creure en un instant






La lluna. Ken Zazpi




lluna

nyia



dimarts, 16 de juliol del 2013

tu i jo

Tu sembla que has trobat el camí.

Tens molt clar per on vols anar com ho has sabut sempre que t'has tret de sobre els sentimentalismes. Quan no ho vas fer... quan dubtaves... et vas tornar una barreja insuportable, fins i tot per tu.

Em sap greu que no puguem ser companys. Mai no em podria refiar d'un tipus com tu i prefereixo no tenir-te a prop. Ens faríem mal plegats. Tu ets massa racional i jo sóc massa sensitiu. Tu, massa intuïtiu. I jo, necessito saber a flor de pell. A flor de llavis.

T'ofereixo un a reveure que espero llunyà. No ets jo ni jo sóc tu i no ens hauríem de barrejar.




.
..
...
....

.......

....
...
..
.




Avui he perdut el matí fent la primera revisió del cotxe quan ja passaven un 30% del quilometratge recomanat i 15 mesos dels previstos. Un matí de vacances laborables, pagades doncs, i de deixar llibertat als fills i de deixar-me a mi vacar. Al concessionari oficial he trobat un conegut de fa... 20 anys enrere? Anava darrera meu en l'entrada al taller. M'ha preguntat si havíem d'avisar a algú o ens atendríen espontàniament. No ho sé, li he dit, és la primera vegada. També la meva, m'ha contestat.

L'he vist somriure. He recordat aquell somriure. Sou de Sant Gregori? -li he preguntat a la dona, que era qui més a prop meu estava... 

Sí que ens coneixíem. 

M'han passat davant per la voluntat del comercial. Ells han dit que abans hi havia "aquell senyor". I jo he contestat que no venia de deu minuts.

Els he tornat a trobar al bar del polígon i més tard a la sala d'espera del concessionari. No teníem res a explicar-nos després de tants anys, més enllà de la primera conversa de reconeixement i de l'esperança de què ara sí; ara que ja tothom penja estelades i ja no tenim el punt diferencial que ens feia propers.

Han tingut el seu cotxe "reconegut i mantingut" una hora abans que el meu. 

Quan ja em pixava i em començava a impacientar he demanat que "qué hay de lo mío?" i m'han dit que ja estava i que ja venia. Llavors t'he vist. No eres tu i eres tu. El comercial t'ha portat els albarans i t'ha fet brometa. Te l'has mirat i t'ha fet gràcia. He vingut a portar-te la visa. I m'ha corregut un calfred per l'espinada en donar-te-la.

I he sabut que jo feia el meu camí. I en gatot el seu.

M'han tornat el cotxe rentat per fora.

Per dins, encara hi ha l'empremta del teu peu al salpicaderu.


diumenge, 7 de juliol del 2013

Vacances i...




Somnis de la plaça Rovira. Luis Eduardo Aute















És moment d'agafar uns dies de vacances. I canviar les perspectives.











No farem cap viatge espectacular. Desconnectarem de la feina i no gaire de l'entorn. Els escenaris seran els de sempre, amb petits retocs que ens ajudin a canviar el xip.



Avui, per celebrar-ho, he anat a recollir els ous que ahir no ho vaig fer. I he trobat aquest bé de Deu:




23 ous de vuit gallines


Em sembla que ja puc començar a preparar pastissos per fer els esmorzars més casolans.


No sé quins records quedaran gravats a la memòria dels menuts. Sé que no seran necessàriament els de les vacances. Però potser sí que el sol fet que el dia tingui més hores de vida, pot ser causa de recordar sensacions. Sé que no puc fer res, intencionadament, perquè ho recordin. Sé que hi ha moments que queden per sempre potser perquè ens impressionen, potser perquè en aquell moment hi parem atenció. Sigui com sigui, espero que recordin la infantesa -ara que ja la deixen del tot- amb una tonada suau.



dimecres, 3 de juliol del 2013

la lluna esperarà






Carly Simon. Moonlight serenade (de Glenn Miller)






Torno a treure el nas repensant si encara em queden vides i a quina teulada les vull viure. Ve temps de vacances reals i em sembla que m'enduré en culdolla amb mi a un creuer en bot de vela. Ell i jo ens entenem força be. Potser ja és hora que naveguem altres aigües i ens donem un respir mutu.








Avui me'l mirava cosint dos botons a una camisa. Què fas noi? No veus que així no vas enlloc? No es poden cosir les ombres ni les ànimes i ara de ben poc serveixen els botons. Per més que n'hi hagi molts, sempre s'acaben descosint. I quan t'hi vols tornar a posar, en trobes de semblants, que fan el fet de cordar, però no acaben de lligar. Em dius que t'han dit que potser els hauries de cosir tots diferents. Doncs, fes-ho... a què esperes? En tens molts i de diferents per triar... Et fa por seguir cosint perquè tems poder-te punxar, ja ho sé... i el didal el tens "d'adorno" que mai no te'l vols posar.

Ens en anem de viatge i et faré de guia, que ja hi he estat. Sí, sovint em perdo... i què? Farem la volta i tornarem a voltar. Ara no hi ha cap pressa. Ni pantalons per sargir ni ganivets per esmolar. Saps? et portaré a una cova on no hi fa fred ni calor. Al vespre, cap al tard, s'omple de colors i sons i els vermells tornen verds i els verds, terrós de canya i fang. Farem camí sobre aigua i sobre pedra brillant, i si vols ens endurem una bossa de botons per jugar. Sota la llum de la lluna, els posarem en fila, en rodona i fent dibuixos a l'atzar. Quasi tots són centenaris i, si els sabem escoltar, ens explicaran històries de fàbriques, vagues i esquirols. I trens que anaven a França i que no volien tornar. Si et canses de les històries no et costarà fer-los callar. Ni a ells ni a mi. M'agradarà que em demanis, tu que mai vols demanar per por de quedar amb deute i deixar-te enxampar. Ara ja ho saps que si hi sóc és només perquè vull i que qualsevol dia me'n puc anar. Però t'acompanyo en aquest viatge i tornarem iguals però diferents.




 

Has vist l'arbre? i el somriure vermell? i el drac? Tots ens miren... menys l'anell que bada la boca i a tot tu -si et descuides- se t'empassarà. Fes una bossa petita, company. Des d'aprop anirem molt lluny. I potser... si el vent bufa a favor i els estels marquen camí, farem aturada quan la lluna dormi i parlarem fluixet, en veu baixa, per no despertar-la.














dimarts, 2 de juliol del 2013

habitualitats domèstiques




Sunscape Curaçao Circo
















Em sento estrany vivint una certa normalitat dins les limitacions. Acostumat al vertigen, a la bogeria emocional, se'm fa difícil passar per una corda fluixa tant arran de terra. Serà que malgrat fer anys enrere em segueixo fent gran i me'n faig conscient i ho accepto. O serà que torno a patir telepatia i algú amb més seny que jo m'està encomanant pensaments que no he triat. Sigui com sigui jo, que sempre he volgut ser coherent vivint d'acord amb el pensament, em trobo en un vaivé d'autosatisfacció que deriva potser en complaença, potser en claudicació, però que em fa prendre menys decisions precipitades i ser més pacient de mi mateix.

Ara que no tinc els nens volia aprofitar per fer endreça, netejar i posar ordre. Altres anys m'ho havia plantejat i després d'un tímid però impulsiu començament havia quedat en no res. Aquesta vegada, sense tanta força, faig més feina sense voler fer-la tota alhora. Combatre la síndrome de Diògenes no és fàcil però es pot fer de mica en mica. Em vaig posar uns objectius i els vaig fent poc a poc. 

Ahir vaig fer una cosa que és molt habitual -imagino- per a la resta d'humans però que jo no feia des de fa anys: anar a comprar roba. No va pas ser un fet programat pensant que començaven rebaixes: de fet, ni ho sabia i me'n vaig assabentar quan vaig haver de fer una cua de mes de vint minuts per pagar. Era, més aviat, una necessitat de poder disposar de calçotets, pijames i banyadors pels fills que es fan grans i la roba dels darrers anys ja ha quedat petita. I els darrers pijames que tenen són d'hivern regalats... però tot i ser regalats no són els adequats per les temperatures estiuenques. Mentre feia cua per pagar em vaig entretenir a mirar les etiquetes de la roba que portava. Vaig veure que tota era feta a Índia. Em va venir al cap la tragèdia de Bangladesh de fa poques setmanes. 

Què havia de fer? Deixar la roba, sortir de la cua i anar a buscar una botiga amb productes "de proximitat"? N'hi ha de productes tèxtils assequibles a la meva economia i que no estiguin manufacturats en condicions laborals, socials, polítiques... lamentables?

Vaig estar rumiant -vaig tenir temps- la diferència que vam estudiar amb el fill gran fa setmanes sobre la diferència entre ser consumidor i ser consumista. Ahir, sent consumidor, no em podia abstreure de la precària situació en la qual havien estat produïts (probablement) aquells articles que estava a punt de pagar. I tampoc em podia abstreure de la meva pròpia situació de subsistència. És clar que ara per ara només puc provar de mantenir la consciència a lloc i compartir en fets i en paraules la coherència amb els meus fills. Pel que fa a l'actuació, he de tenir clar de negar el meu vot a aquells polítics que ni es plantegin el canvi d'un sistema econòmic caduc. I explicar-ho a qui em vulgui escoltar si es dóna el cas.

M'agrada pensar que tinc sort de plantejar-me aquests entrebancs. No m'agrada veure que no faig molt més. Però a trompicons mantinc l'equilibri.



Em preocupa una altra cosa domèsticament. 

Avui buscava excuses per no fer materialment la feina que m'he posat per aquests dies. M'ha  passat pel cap que ara que puc aprofitar, que no estic gaire lligat, podria sortir i anar a algun d'aquests actes que es programen abans no arribi agost. Es fan diverses actuacions -siguin musicals, siguin recitals- relativament a prop de casa i em podria permetre un cert esbarjo. Potser encara aniré a algun acte. Potser em tancaré a escriure o a llegir. 

Em cal una mica més. I saber no passar-me per no perdre l'equilibri en aquesta corda arran de terra. O fer-la servir per penjar-hi la roba.