M'expliquen què han fet els darrers quinze dies. Un per un costat. Després pregunto a l'altre. Versions matitzades però coincidents. Observo físicament la feina feta. Pregunto on és la pauta, la graella, les directrius... no hi són.
Les comencem de cap i de nou.
No ho faig tot bé ni ho faig tot malament. M'ho repeteixo.
Observo després de quatre dies: algú que no accentuava mai, sap autocorregir-se els accents. Ha entès l'ús del punt. Diferencia els I/you dels he/she/it i hi relaciona la conjugació verbal en present, passat simple i continuous. Estructura les respostes de natus i sap perquè.
En tot un curs (dos?) d'ESO no li han sabut ensenyar. No era que no pogués aprendre. És que ell no els entenia. No van saber, ni voler ni poder fer-ho.
En quinze dies a una altra casa, tampoc.
Estic decebut, sí. D'una escola que s'autoqualifica de la millor de la província. I estic decebut, sí, de l'altra casa on qui té anys d'experiència en docència tampoc ha tingut el temps, la força, la voluntat o les ganes de posar-s'hi.
No visc de la decepció. Però crec que és legítim poder expressar el meu sentiment.
No ho faig tot bé ni ho faig tot malament.
No tinc cap titulació que m'empari. No tinc cap professional que m'assessori en el dia a dia. Però ho fem. Ens hem comunicat i quan ens encallem mirem d'expressar-nos d'una altra manera. Fins que ens entenem. I avancem. Poc a poc.
El més difícil serà fer les pautes i graelles més importants perquè les segueixi quan jo no sigui al seu costat. Ara són quatre fulls que he fet a mà en verd i vermell. Verd, per les pautes. Vermell per l'ordre i els signes d'admiració en els punts que no cal oblidar.
Penso ara, que demà hauríem d'anar a comprar una carpeta o llibreta de pautes, que puguem fer entre tots dos. Que se la pugui fer seva. Que hi pugui recórrer per apuntar dubtes. Que hi pugui dibuixar el que vulgui. I fer-se ell les pròpies pautes.