Tinc una amiga que no sé si és amiga o ho serà que flipa amb anar a Katmandú. Però també flipa amb anar a viure a una comunitat autogestionada a Portugal. Té vintipocs anyets i ganes de viure intensament i coherent la vida. Fa poc em deia que estava angoixada perquè se li ajuntaven tooooots els problemes del món de cop. Analitzem-ho, vols? -li vaig dir- mirem quins problemes són imprescindibles de solucionar, quins són importants, i quins són menys importants. La vaig escoltar. Li vaig donar la meva opinió. Tiu -em va dir- no t'emprenyis amb mi! No m'emprenyava amb ella. Em sabia greu que es fes responsable de les prioritats i del que podia esperar. No es pot fer tot alhora.
No m'és tant fàcil quan em miro el melic. He anat solucionant els problemes imprescindibles dels darrers mesos. Dels darrers anys. Però a moments reprodueixo -o se'm reprodueix- l'angoixa vital. I segueixo o torno al punt de no retorn.
També vaig flipar amb anar a Katmandú, fa molts anys. Més tard, el meu objectiu era Lhasa. Després, Praga. Però encara em costa conviure amb aquesta closca.
M'han convidat a compartir Mishima. M'agradaria anar-hi. Si puc sortir de l'estat de shock.
Em vull tornar a enamorar del meu amor. I resoldre el que és imprescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada