la mateixa estaca, però no hi fa res

llegeixo sempre -o sovint, que sempre és massa temps- aquell desanim de què res no podem fer o de què res no sabem fer...

Fa 40 anys hi havia un dictador i era "fàcil" saber qui era l'estaca. Ara, l'estaca no és personalitzable. És un sistema econòmic que té molt de poder. I que no el vol perdre. Els governs han de "negociar" amb els bancs i institucions financeres?

No són els mateixos governs que es vanen de tenir mar dura amb els terroristes? I quina ma dura tenen amb aquests terroristes econòmics?

No. Amb aquests hi negocien...

I els hi acaben donant les gràcies, o els hi acabaran donant i pagant, per "salvar" estabilitat i progrés. Algú acceptaria que qualsevol govern financés ETA o ALQUAIDA per evitar que seguissin creant terror?  Perquè s'accepta, doncs, la pressió de bancs i financeres - que han estat els que han creat el crak del sistema capitalista- per mantenir-ho tot igual o pitjor?

Raons d'estat? una merda...!

Ara la dictadura és la del capital. Ets allò que vals. I la majoria de nosaltres no valem res. Perquè només som persones.

Fa 40 anys cantàvem fluixet la cançó... sense saber cap on aniríem. Ara, cal recordar-la. És igual que hi hagi líders o no. Cal recordar a qui tenim a prop, que no volem seguir sent esclaus. Que no tot s'hi val. Que som persones. I que es fotin els diners i els deutes pel cul. Ben endins.