necessito àcid

l'acidesa d'avui: carxofes

A moments, en alguns moments més propers o més llunys, recordo haver tingut la sensació de necessitar dolç: no hauria donat l'abast de xocolates, melmelades, ensucrats, cabells d'àngel, cremes i sucres cremats.

En altres moments he sentit també necessitat de salats: embotits i curats, fruita seca fregida i salada, patates de bossa, connes, greixons, i anxoves i fumats.

Ara, que porto una temporada prou llarga de mesurar la no necessitat, de negar-la, de saber que no necessito necessitar, he recordat que en algun moment vaig voler necessitar el que era àcid. M'hi he tombat sense pensar que mai n'havia fugit. Però no hi havia pensat.

Torno a l'àcid per tornar a saber-lo. Per no militar-hi. Però perquè em deixi la seva empremta. I per a no desitjar-lo un altre temps d'espera. Si torna.

50% d'àcid làctic, 50% d'àcid salicílic... crema, crema... aguanto i deixa rastres blancs de pell i combat. Ja van tres dosis i les trobo plaents després del dolor.

81,5% d'àcid fosfòric... també crema. I blaveja.

Si el trobo, no sabré el percentatge d'àcid lisèrgic. Tinc ganes de tornar a fer un tripi. Quan fa que no viatjo? 20 anys? 15...?

Estic segur que m'aniria bé. És un bon moment per indagar-me i contemplar-me. Ja conec la sortida, el camí i les arribades. Sé el risc que hi ha. I la meravella del cim. I la foscor de la fondària. Totes m'anirien bé.



Avui he pogut tenir una conversa normal amb qui fa molts anys que no la podia tenir. Em queda l'espina de no poder tenir converses normals amb persones que m'estimo i que semblen pensar o sentir o voler que val més no conversar. Em sap greu. Però ja tindrem temps alguna vegada. Si tots volem. Si tots podem. Si tots en sabem.


Potser, és que cada un ha de fer el seu viatge, el seu tripi personal.


El meu... va surant... amb ganes de descobrir passats, presents i futurs.