Avui no hi haurà llegendes, ni contes de "lavoradelfoc". No hi ha hagut viatges, ni massa il·lusions.
Una enrabiada al matí. Com costa reconèixer quant costa demanar ajuda... genètic? segurament. Té la sort que li passa tan de pressa com li arriba. I això si és genètic, no és meu.
Hem cremat petards de l'any passat i de fa dos anys. Cent cinquanta? dos-cents? Encara era clar i no calia esperar. No hi haurà foguera ni fogueró. No cremarem res que no toqui. Tampoc no invocarem cap desig. Ni esperarem cap fada. La revetlla a casa, a aquesta casa, va ser sovint nit de notícies tràgiques. La mare feia un sopar cada any on hi havia de ser tota la família. Molts anys hi havia, a més, amics prou íntims. Era quasi més festiu que el Nadal. No em va perdonar les revetlles que no hi vaig ser, tot i que m'ho perdonava gairebé tot.
Sovint he estat massa estricte. Amb ells. Amb elles. Ells m'entenen. Saben que no ho sóc tant. Em guarden bengales de colors. Perquè no em cremi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada