dimarts, 20 d’agost de 2013

No m'ho vull creure. Crònica d'un malson

Aquest post ha estat actualitzat al blog del gatot. Ell té més esma que no pas jo de seguir el fil i l'agulla. Hi ha un debat interessant als comentaris del blog Flors que fan estiu, per a qui el vulgui seguir. Aquí deixo el que vaig escriure com ho vaig escriure en la primera versió:











"Sóc a la feina. M'avisen des de recepció que em porten una citació i que he d'anar a recollir-la i a signar-la personalment. Quan hi arribo, em trobo un funcionari que em demana que m'identifiqui amb el DNI i que signi l'avís de rebut. És una citació per aquell mateix matí, al cap d'un parell d'hores, perquè em personi a un organisme del que mai no he sentit parlar: he d'anar a les oficines del DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència) més properes al meu domicili. No tinc la més mínima idea de què es pot tractar i amb la citació a la mà vaig a veure al cap per demanar-li permís per absentar-me.

Arribo a les oficines i em fan esperar una estona. Em criden i em fan passar a un despatx. No hi ha cap cadira perquè m'assegui i em sorprèn que hi hagi dos mossos, a cada costat de la porta. Des de la taula em pregunten si jo sóc qui ha estat citat. Em diuen que m'han citat per comunicar-me una resolució de desamparament

M'estan dient -m'ho aclareixen- que hi ha sospites de desatenció als meus fills i que de forma immediata passen a ser tutelats per l'Administració Pública per efectes d'aquella resolució.

M'entreguen el document i em treuen -en estat de shock- fora de la sala. 

Jo encara no ho sé, però a la mateixa hora, en aquell mateix moment, una furgoneta del mossos s'està enduent els nens de l'escola.

Estic al mig d'un passadís amb uns papers a les mans. Al segon paper, m'informen que els nens estaran a un centre d'atenció i que els podré visitar una hora cada quinze dies, preventivament, durant els propers tres mesos.

No ho entenc. Això no pot estar passant..."






Això que he escrit no m'ha passat a mi.

He provat de descriure com es devia sentir la persona a qui que li va passar i que avui ha denunciat Tina Vallès a Vilaweb.

He quedat fet pols. És possible que es produeixi un estat d'indefensió tant gran a casa nostra? No m'ho volia creure. Havia de ser un error o una dèria d'un escriptor com quan Orson Welles fa decidir radiar la guerra dels mons.

No acostumo a creure, com li deia a una amiga: "No acostumo a creure "res" d'entrada. En cap pla de la comunicació humana, des dels acudits més dadaistes als credos ideològics més el·laborats, passant per totes les vessants de la publicitat i de la propaganda política (que poc evolucionem...)

Però quan un tema surt (es destapa?) és que alguna cosa hi ha. Sovint, menys del que diu qui ho denuncia. I també sovint, més del que vol deixar veure qui ho defensa."


I què he fet? 


He buscat informació i m'he deixat acompanyar pel que sabien del tema els companys i companyes de twiter. 

La primera reacció ha estat la de pensar que si això havia passat (en tenia cap garantia?) també em podia passar a mi. O a qualsevol. Si això era així, el cel m'hauria caigut a sobre. Després d'aquests darrers mesos en què s'ho estan carregant tot, en què en pocs mesos s'han carregat l'Estat de Dret. Els convenis i els contractes laborals són paper mullat (fins que no actuï la justícia). Els drets i llibertats polítiques són a punt de caure. I els drets humans mínims -educació, treball, vivenda, sanitat... dignes- s'han incomplert sistemàticament  per a tothom. I quan semblava que es començaven a tenir (malament, encara, però havíem avançat molt) tornem als anys 60... He fet un email a Vicent Partal, director de Vilaweb per demanar-li si l'escrit de Tina Vallès estava contrastat periodísticament o era una aportació personal. Al cap de no gaire estona m'ha contestat que efectivament des de la redacció de Vilaweb havien parlat amb els protagonistes dels fets i que no era cap història inventada. Jo no tinc cap dubte de la professionalitat de Partal, i si no dóno suport econòmic al seu projecte és perquè no puc, encara.   

M'he refet. Tot això ha passat a la feina, al mati. He arribat a casa. M'he hidratat. He pensat que m'havia de centrar. L'amiga a qui li deia a mig matí que era un descregut, treballa a Justícia. Li he demanat si podia saber alguna cosa d'aquest episodi. 

Necessitava saber què hi havia de real en tot plegat. 

M'ha contestat. Ha demanat informació a les persones de la seva confiança que treballen a Benestar Social, que és de qui depèn ara la DGAIA. La seva resposta, m'ha tranquil·litzat. Fins a cert punt. 

L'article de Tina Vallès té algunes incorreccions i ja era d'esperar. No és el mateix un CRAE que un centre de menors. En segon lloc, un punt important: cal que hi hagi un alt risc raonat per motivar una resolució de desamparament. Motivar, en llenguatge administratiu, vol dir argumentar. 

Jo també treballo a l'administració pública. I penso que la gran majoria de persones que ho fem (siguem contractats, funcionaris o interins) mirem de fer bé la nostra feina. Però precisament és important que els que som a l'administració que és de tots, siguem curosos amb els detalls. Perquè un sol estúpid que faci malament la seva feina, no se n'adona de les conseqüències dels seus actes. 

I ara, més que mai, ara que l'estat de dret trontolla, és quan més falta fa que tots (empleats i no de l'Administració) fem la nostra feina ben feta. Perquè no quedi cap escletxa. Perquè no es pugui permetre que es cometin errors. 

Si les coses no es fan bé, cal denunciar-les. Perquè les administracions han d'estar al servei de les persones. Mai per sobre de les persones. Si algun error, si alguna escletxa permet que un estúpid cometi un abús sobre un ciutadà, no és culpa de l'estúpid, perquè tots ens podem equivocar. Cal arreglar l'escletxa.

No vull tenir por. No vull viure en un país (ara Espanya, aviat Catalunya) on tingui por de l'Estat. L'estat, l'Administració, ha d'estar al meu servei. M'ha de defensar i no pas atemorir-me.

I ara, mentre hi hagi dubtes del que fa la DGAIA... i mentre hi hagi dubtes del que fan els Mossos (sovint represos privadament pels jutges pels seus excessos) i mentre hi hagi dubtes de càrrecs de confiança i de la seva utilitat i mentre hi hagi dubtes de la llibertat de vot i de consciència dels polítics als parlaments... mentres hi hagi dubtes, tots tindrem por. 

I els responsables polítics de cada secció, de cada servei... haurien de sortir i donar la cara i explicar les coses com són. Perquè no tinguem dubtes.



  





Coses que s'han escrit a la xarxa sobre el tema:

DGAIA web de gencat

DASC parla del desemparament

Grandes errores en la DGAIA

Un cas concret: Silvia

i els enllaços que he deixat dins del post. Si entreu al buscador google i poseu DGAIA, en trobareu més.

Tinc por i voldria viure a un país sense tenir por. Escric tot això perquè la meva amiga que treballa a Justícia, una altra amiga que estava a l'atur i s'ha posat pel seu compte, una amiga que treballa a ensenyament amb mainada amb dificultats especials, perquè... tanta i tanta gent que conec i molta més que no conec, puguem viure sense por. No és fàcil. És més espectacular anar a un concert al Camp Nou o a la que segur que serà una gran manifestació el proper onze de setembre. També és important. Però és important, com a feina de formigueta, fer-ho bé cada dia. Cada dia.




4 comentaris:

tina vallès ha dit...

Del tot d'acord amb tu.

Joana ha dit...

Impactant...
Tu em llegeixes i saps que sovint ho he dit, la justícia, entre moltes altres coses, no funciona.
M'has deixat ben angoixada noi..

Fedora ha dit...

Fotre, pensava que eres tu, això no es fa, home...I ara, vaig a llegir en calma al que li ha passat a aquesta altra pobra persona...

culdolla ha dit...

Gràcies per venir i comentar, tina, no ho esperava... Em dius que estàs del tot d'acord, però no m'aclareixes si el que jo qualifico com a incorreccions ho són o vas escriure l'entrada intencionadament. M'agradaria saber dels teus dits els aclariments que calguin

Jo també em vaig angoixar Joana i probablement l'angoixa es va transmetre al post. Ja ho saps que hi ha moltes coses en les quals coincidim i en altres no. No tinc ganes d'escriure com abans. Em preocupa com les persones ens deixem manipular i perdem la realitat de vista. Fa molts mesos, vaig tenir alguna emprenyada amb alguna amiga perquè jo veia molt clar que la crisi era fictícia... que no ens podíem creure tant fàcilment que la culpa era dels que havien demanat préstecs (immigrants i autòctons que vam estirar més el braç que la màniga segons versió espanyola creada pel PP i recolzada pel PSOE). Ara es demostra que allò que era un préstec a la banca, són pèrdues que mai no tornaran. I se segueix enviant gent a la misèria sense cap vergonya (com al teu veí Joan Casalpeu).

I ens enganyen mediatizant missatges que repetim com llorets: prioritat econòmica o nacionalista, encaix o dret a decidir... ens tornen a enganyar i encara hi ha qui amb bona voluntat vol conciliar el que és irreconciliable.

Quan en una parella hi ha maltractaments, el primer que cal fer és que el maltractat o maltractada pugui respirar. Fa massa anys que Madrid (per simplificar) ens maltracta. I hem de seguir aguantant menyspreus i patacades? No. Si ens volem divorciar d'Espanya, no ens cal el seu consentiment.

Pel que fa a aquí, hem de fer molta neteja. Però no la podem fer mentre ens encorsetin les lleis espanyoles que volen perpetuar l'status quo.

Fedora: quan ho vaig llegir, vaig tenir la consciència claríssima que això em podia passar a mi. I que havia de fer alguna cosa per no permetre-ho.

Hi ha coses que no s'estan fent bé a l'Administració. Sovint, per garantir la "transparència" i la "igualtat" s'apliquen criteris que afavoreixen procediments legals però perversos. Cada un, des del seu lloc ha de fer el que pugui. Jo faig el que puc. Estic segur que tu tb.